Església

Significat d'Església

(gr. ekklsía; d'ek [«fos»] i kaléÇ [«cridar»]).

En el grec secular, el terme significava una reunió de gent, tal com un
cos polític degudament citat, o, en general, una assemblea. No es pot
presentar algun cas en què se l'usés per a una societat religiosa. En la LXX
ekklsía és traducció gairebé exclusiva de l'heb. qâhâl, «congregació»,
«reunió», «assemblea» (1 R. 8.14, 22; 1 Cr. 13:2; etc.). L'ús que es
li dóna en el NT sembla estar basat en el de la LXX.

En temps del NT el terme s'aplica amb major freqüència al cos de
persones que creïn en Jesús com el Messies i l'accepten, viuen els seus ensenyaments i
estan units en una organització creada per Jesús (Mt. 16.18; cf 1 Co.
3.11; Mt. 28:19, 20; Mr. 16.15, 16; Hch. 2.38, 41, 47; 16.13; Ro. 12:4, 5; 1
Co.

12.12). En Hch. 7.38 se l'usa per a referir-se a la congregació de els
israelites. Quan li ho empra per a l'església cristiana té diversos matisos
de significació: 1. Una reunió eclesiàstica (1 Co. 11.18). 2. El total de
cristians que viuen en un lloc (4.17). 3. L'església universal (Mt. 16.18).

Després de l'ascensió de Jesús, el lideratge de l'església va recaure
naturalment sobre els apòstols. Quan va sorgir una necessitat, 573 es va donar
càrrecs directius a uns altres (Hch. 6:2-6). L'església es va concentrar primer en
Jerusalem (Lc. 24:47; Hch. 1:8; 10.39; 15:2), però més tard es va estendre a
altres parts (Hch. 1:8; 8:1; etc.). Aparentment, els primers membres van ser
exclusivament jueus (Hch. 11.19), però més tard els gentils es
van constituir en majoria. A mesura que sorgien congregacions en diversos
llocs, es van designar líders locals (Hch. 14.21-23; 20.17; etc.; cf 1 Tu.
3:1-13)

El requisit bàsic per a entrar a l'església cristiana era acceptar a Jesús com
el Messies (Hch. 2.38; 4.10-12; 5.30, 31; etc,). Respecte a unes altres
doctrines, les creences de l'església naixent eren molt similars a les del
judaisme. Els cristians, tant jueus com gentils, assistien a les
sinagogues el dissabte per a escoltar la interpretació dels escrits de Moisès
(13.42-44;15.13, 14, 21). Amb el temps, en sorgir diversos moviments
cismàtics a l'església, es va veure la necessitat de desenvolupar i aclarir les
doctrines (1 Tu. 6.20; 2 P. 2.15-19; 1 Jn. 2.18, 19; 4:1-3; 5.10; vegeu Jud.
17-19). L'església havia de completar l'obra que Israel havia deixat sense fer:
representar el caràcter de Déu davant el món (Mt. 28:19; Ro. 2.28, 29; Gá.
3.28, 29; Ef. 2:8-22; 1 P. 2:5-10) i preparar-se per al retorn del seu Senyor (1
Co. 1:7, 8; 2 P. 3.14; Ap. 14:5; etc.).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ESGLÉSIA

ESGLÉSIA segons la Bíblia: (gr. «Ekklesia», del verb «ek kaleõ», «cridar fora de»). (a) Ús del terme. En els estats grecs rebia aquest nom l'assemblea dels ciutadans, convocada per un herald per a tractar i decidir els assumptes públics (cf. l'assemblea esvalotada d'Efes, Hch. 19.32, 41).

(gr. «Ekklesia», del verb «ek kaleõ», «cridar fora de»). (a) Ús del terme. En els estats grecs rebia aquest nom l'assemblea dels ciutadans, convocada per un herald per a tractar i decidir els assumptes públics (cf. l'assemblea esvalotada d'Efes, Hch. 19.32, 41).

La LXX tradueix com «ekklesia» el terme hebreu «kãhãl», que designa a l'assemblea o congregació d'Israel. És en aquest sentit que Esteban parla de «la congregació» («ekklesia») que va estar amb Moisès en el desert (Hch. 7.38). El Senyor Jesús empra per primera vegada en el NT el terme església, que rebrà un tractament tan corrent en el NT.

Assenyalem ja aquí que aquest terme no designa mai un edifici ni un lloc de culte, com succeeix en l'actualitat. (b) Definició. En essència, l'Església és la comunitat de tots els creients del Nou Testament que han estat units pel llaç de la fe i de l'acció regeneradora de l'Esperit Sant, d'una manera vital, a Jesucrist. Aquesta Església «espiritual» és el cos místic del Senyor, del qual s'arriba a ser membre pel baptisme de l'Esperit, i en aquest sentit només és discernida pels ulls de la fe (1 Co. 12.13).

És «universal» puix que tots els fills de Déu de tots els països i procedències formen part d'ella (Hch. 2.47; 9.31), comprenent també a tots els rescatats ja recollits en el Senyor (He. 12.22-23).

Si bé en un cert sentit és «invisible», és al mateix temps «visible», perquè es troba en la terra manifestada per mitjà de membres vius i actius, perquè el món pugui veure el seu amor fraternal, constatar les seves bones obres, i comprendre el seu fidel testimoniatge del Senyor (Jn. 17.21; 1 P. 2.12; Fil. 2.15-16).

Així mateix, és també «local», ja que en el NT la comunitat cristiana de cada localitat era considerada com una església, la qual cosa permet emprar així mateix el terme «esglésies» (Hch. 8:1; 11.26; 13:1; 14.23, 27; 15.41; Ro. 16:4-5; 1 Co. 7.17; 1 Ts. 2.14). (c) Relació entre Crist i l'Església.

La relació entre Crist i l'Església queda meravellosament il·lustrada en el NT. Crist és el Cap, el Cap del Cos de l'Església (1 Co. 12.12-13, 27; Ef. 5.23, 30); és l'Espòs celestial, que s'ha unit tan íntimament a ella que els dos ja no són més que una sola carn (2 Co. 11:2; Ef. 5.31-32).

És la pedra capçalera de l'angle del temple del Senyor, les pedres vives del qual són els creients individuals edificats sobre el fonament dels apòstols i profetes (Ef. 2:1922; 1 P. 2:4-5; és així com s'ha d'interpretar Mt. 16.18, sent que Pedro va ser el primer a confessar clarament el nom del Salvador, sent en aquest sentit la primera pedra individual posada sobre el fonament. Cf. Hch. 4.11-12).

Crist és així mateix el summe sacerdot que encapçala el regi sacerdoci constituït per tots els membres de l'Església (1 P. 2:5, 9-10; He. 9.11, 14; Ap. 1:6). (d) Unitat. La unitat de l'Església és un do de Déu i un miracle aconseguit per l'obra de la Creu i de Pentecosta, reunint en un només als fills de Déu que estaven escampats (Jn. 11.52; Ef. 2:1316; 1 Co. 12.13).

Així es compleix l'oració intercessora de Crist, demanant per als seus una perfecta unitat de naturalesa, semblant a la del Pare i el Fill (Jn. 17.11, 20-23). La base séptuple d'aquesta unitat queda indicada en Ef. 4.46; aquesta unitat existeix entre aquells que adoren i serveixen al Déu un i trinat, que han vingut a ser membres del cos de Crist, l'Església, pel baptisme de l'Esperit, tenint la sola fe que salva i l'esperança viva del retorn de Crist.

Fora d'aquesta base, és il·lusòria tota cerca d'unitat. De tota manera, no hem de fer, ni organitzar la unitat, que és espiritual, mitjançant els nostres esforços, sinó guardar-la en el vincle de la pau (Ef. 4:1-3). Això demanda un constant esforç dels creients, i ha de portar-nos a la confessió que tots hem pecat greument referent a això.

S'hauria de prestar més atenció al sever advertiment d'1 Co. 3.16-17 ! (e) Dons i ministeris en el si de l'església. En el Cos de Crist cada membre rep un o diversos dons de l'Esperit, per a capacitar-li a actuar en bé de la resta dels membres. Una enumeració dels dons i ministeris possibles es troba en 1 Co. 12:7-11, 28-30; Ro. 12:4-8; Ef. 4.11.

Puix que tots els membres del cos de Crist són així dotats i anomenats al sacerdoci, no existeix jerarquia a l'Església, ni divisió entre clergat i laics. El que sí que existeix és una harmònica distribució dels dons i ministeris, exercits en mutu amor i submissió els uns als altres (1 P. 4.10-11).

A l'Església del NT els apòstols van exercir un paper que era, en un sentit, irrepetible (Hch. 1.21-22; Ef. 2.20); els bisbes (gr. «supervisors»), anomenats també ancians (Hch. 14.23; 15.22; 20.17, 18), estaven encarregats de vetllar sobre el ramat i d'assegurar la predicació i l'ensenyament (1 Tu. 3:1-7; 5.17); els diaques exercien un ministeri de servei (Hch. 3:8-13; 6:2-6; cf. Ro. 16:1-2: Febe, diaconessa de l'església de Cencrea).

Éstos eren càrrecs sempre establerts per la irreemplaçable autoritat dels apòstols ben personal, ben delegada expressament (1 Tu. 3:1-7, 8-13, 14-15; Tit. 1:5), la qual cosa és evidència que no eren establerts per les esglésies mateixes. Hi havia també profetes, evangelistes, pastors i mestres (Ef. 4.11).

Éstos són constituïts per l'autoritat directa del mateix Senyor, cap de l'Església (cf. Hch. 13.13), exercint els seus ministeris en comunió amb tota l'Església però no, certament, comissionats per ella, sinó pel mateix Senyor per a edificació mútua. És a més un ministeri plural, i no reduït a un sol home, com succeeix tan sovint avui dia.

Les activitats i l'autoritat queden així en el si de l'Església, de manera que en el Concili de Jerusalem les decisions són preses en nom dels apòstols, ancians, germans i, finalment, de tota l'Església, sota la direcció de l'Esperit Sant (Hch. 15.22-23, 28). (Vegeu CONCILI DE JERUSALEM.) f)

El destí etern de l'església. En aquesta terra, l'Església és encara imperfecta, incompleta i menyspreada; no és del món i marxa, com el seu Senyor, pel camí de la creu (Lc. 12.32; Jn. 15.18, 20; 17.14-18). La seva tasca és donar testimoniatge de Jesucrist i guanyar ànimes per al seu nom (1 P. 2:9-10; Fil. 2.15-16).

Ha de créixer en la santedat (Ef. 4.12-16); és imminent el moment en què es complirà el número dels triats (Ro. 11.25) i en què Crist farà comparèixer davant Si a la seva esposa perfecta, gloriosa i irreprensible (Ef. 5.27).

Per a això, la seva esposa haurà estat arrabassada al cel a la trobada del seu Senyor (1 Ts. 4.14-17; cf. Mt. 25:1-13), purificada i unida a Ell en les Bodes del Xai (Ap. 19:7-9). Asseguda amb Crist en el seu tron, regnarà amb Ell pels segles dels segles (Ap. 3.21; 22:3-5).

Llavors aquells que han estat salvos per la fe de l'Evangeli, gaudiran de la seva felicitat sense cap adversitat, en la presència del mateix Déu, en aquella ciutat que té fonaments, l'arquitecte i el constructor dels quals és Déu, gaudint d'una comunió entranyable amb Crist i amb el Pare en una unió eterna per l'Esperit (He. 11.10; Jn. 14:1-3; Ap. 21:9-22:5).

Les últimes paraules de la Bíblia retrunyeixen amb l'esperança de l'Església alimentada per l'Esperit: «I l'Esperit i l'Esposa diuen: Veuen… El que dóna testimoniatge d'aquestes coses diu: Certament vinc en breu. Amén, sí, veuen, Senyor Jesús» (Ap. 22.17, 20)

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ESGLÉSIA