Immortalitat

Significat d'Immortalitat

(gr. athanasía, «immortalitat»; qftharsía, «incorruptibilitat»).

Aquest terme ocorre només 5 vegades en la Bíblia; «immortal» (gr. áfthartos)
apareix 2 vegades. Es qualifica a Déu com a immortal (1 Tu. 1.17; Ro. 1.23) i
com l'únic que posseeix immortalitat (1 Tu. 6.16). S'afirma que el cristià
que busca immortalitat (Ro. 2:7), la qual Crist va portar a la llum a través del
evangeli (2 Tu. 1: 10 ), la rebrà «a la final trompeta» (1 Co. 15.52-54).
És obvi que cap d'aquests passatges atorga el més mínim suport a la idea
àmpliament difosa que la immortalitat és inherent a l'home.

D'acord amb Gn. 2:7, en la creació, l'home va arribar a ser «una ànima
vivent» com a resultat de la recepció de l'alè de vida que Déu li
va impartir. D'aquesta manera queda establert el principi que la vida es
va derivar del Creador; el corol·lari d'aquest principi és que la continuïtat de la
vida humana és a les mans de Déu. Aquesta és la base filosòfica de la
doctrina bíblica de la resurrecció (Dn. 12:2; 1 Co. 15.51-54; 1 Ts. 4.16, 17).

El destí del no redimit no és la immortalitat en l'infern, sinó la no
recepció de la vida eterna. Les Escriptures declaren respecte a l'impiu:
«De Déu va descendir foc del cel, i els va consumir» (Ap. 20:9). Per contrast,
qui creï en Crist no perirà sinó que tindrà «vida eterna» (Jn. 3.16; cf v
36); a la «final trompeta» es vestirà de «immortalitat» (1 Co. 15.51-53; cf 2
Co. 5:4). Contrariant la doctrina bíblica, a través dels segles molts
teòlegs han ensenyat: l'home és inherentment immortal. Però altres han
defensat la immortalitat condicional. Entre aquests està William Temple, últim
arquebisbe de Canterbury, que va escriure: «L'home no és immortal per naturalesa
o per dret; però és susceptible d'immortalitat i se li ofereix la
resurrecció de la mort i la vida eterna si desitja rebre-les de Déu i en els
termes divins». I Emil Brunner, de la Universitat de Zurich, va declarar: «La
opinió que els homes són immortals perquè les seves ànimes són d'essència
indestructible, potser divina, és definitivament irreconciliable amb la visió
bíblica de Déu i de l'home». A més, el NT diu que l'home, pel seu
acceptació de Crist, pot gaudir d'un gaudi anticipat d'immortalitat en
la seva experiència espiritual de la vida present. «I aquesta és la vida eterna: que
et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i a Jesucrist, a qui has enviat»
(Jn. 17:3; cf Ro. 6:8; 8.11), La vida eterna, o immortalitat, és un do de la
gràcia de Déu als qui tenen fe.

La idea que una «ànima» pugui tenir existència conscient separada del cos,
o que posseeixi una essència immortal, és totalment aliena a la Bíblia. Est
concepte es va originar en les antigues religions paganes i els sistemes
filosòfics de Grècia i d'Egipte, i no té suport en els escrits inspirats.
No hi ha res en les paraules traduïdes com a «ànima», o en el seu ús en la
Bíblia, que impliqui ni remotament una entitat conscient que sobrevisqui al
cos després de la mort, o a la qual se li atribueixi immortalitat. En
realitat, el NT ensenya específicament que l'ànima (psuje) es destrueix junt
amb el cos en l'«infern» (Mt. 10.28). Vegeu Ànima.

Bib.: William Temple, Nature, Man, and God [Naturalesa, home i Déu] (Nova
York, Macmillan & Co., Ltd., St. Martins Press, 1949), p 472; Emil Brunner,
Eternal Hope [Esperanza eterna] (Traduït per Harold Knight i publicat en
1954 per la Westminster Press de Philadelphia), pp 105, 106.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: IMMORTALITAT

IMMORTALITAT segons la Bíblia: Vida sense fi, exempta de mort i d'anihilació. Per definició, Déu és l'únic que té immortalitat (1 Tu. 1.17; 6.16). Solament Ell és essencialment etern (Sal. 90:2), com ho són el Fill (He. 13:8) i l'Esperit Sant (He. 9.14).

Vida sense fi, exempta de mort i d'anihilació. Per definició, Déu és l'únic que té immortalitat (1 Tu. 1.17; 6.16). Solament Ell és essencialment etern (Sal. 90:2), com ho són el Fill (He. 13:8) i l'Esperit Sant (He. 9.14).
A. La immortalitat de l'home o de l'ànima humana.

En l'actualitat és cosa corrent la seva negació, amb la justificació que només Déu posseeix aquest atribut (1 Tu. 6.16). També els cal presenten el text d'Ez. 18:4, «l'ànima que pequés, ésta morirà». (Cf. Ro. 6.23: «Perquè la paga del pecat és mort.»).

Segons s'argumenta, així com la mort provoca la descomposició del cos, així també aniquila l'ànima pecadora; sobre la base d'aquesta postura, la doctrina de la immortalitat de l'ànima, lluny de ser bíblica, es basaria en les doctrines paganes, especialment les gregues.

Per als condicionalistas, la nostra immortalitat està totalment sotmesa a la condició de la fe: l'home, mortal per naturalesa, és solament un candidat a la immortalitat, i la seva «inmortalización» seria la meta de la redempció. L'existència dels pecadors, prolongada més enllà de la tomba, seria només transitòria, i arribaria finalment a la seva extinció.

És cert que els grecs, amb Plató de manera particular, creien en la supervivència de l'ànima, però de manera ben diferent a la indicada en les Escriptures. Per a ells l'ànima ja existia abans de la concepció, sent d'essència divina i immortal.

En incorporar-se a un cos, quedava empresonada, i la «salvació» ve a ser per a ella el seu alliberament de la corporalitat. Si l'ànima ha quedat totalment purificada, viurà sense cos per tota l'eternitat.

És evident que tals teories constitueixen una negació de la noció bíblica de la resurrecció del cos, lligada a la regeneració de l'ànima, que no és ni divina ni preexistent abans de l'inici de la vida humana.

B. L'ensenyament de les Escriptures.

Déu només posseeix la immortalitat, de la mateixa manera que només en Ell està «la vida», la font única de tota existència (Jn. 1:4; 14:6; Hch. 17.28). Pablo no diu que solament Ell és immortal. Posseeix aquesta immortalitat, i l'atorga com un do a les criatures fetes a la seva imatge (Gn. 1.27).

Els textos bíblics afirmen d'una manera evident el següent:

(A) Hi ha una altra vida en l'altre món per als justos i injustos. Segons Jesús, els patriarques desapareguts ja durant tant de temps continuaven vius (Lc. 20.37-38). Els injustos continuen existint en l'estatge dels morts (Is. 14:9-10; Ez. 32:21-32).

El terme usat en Ez. 18:4 s'aclareix si es llegeix tota la frase: «Heus aquí que totes les ànimes són meves; com l'ànima del pare, així l'ànima del fill és meva; l'ànima que pequés [és a dir, la persona que pequi, aquella que sigui culpable], ésa morirà.»

Aquest text, així, no indica en absolut una anihilació del pecador en l'altre món. Crist ensenya que els no penedits, a la seva partida de l'esfera terrenal, es troben plenament conscients en un lloc de turments (Lc. 16.19-31).

(B) L'existència més enllà de la mort física no tindrà fi, ni per a salvos ni per a perduts. Naturalment, la vida eterna dels triats no tindrà fi, però el càstig dels rèprobes tindrà la mateixa durada (Dn. 12:2; Mt. 25:46; Ap. 14.10-11; 20.10).

(C) El terme immortalitat, quan es refereix a l'home, és aplicat al cos ressuscitat, no a l'ànima (1 Co. 15.53 b). És el cos corruptible el que es corromp i dissol, i és el cos el que necessita arribar a la incorruptibilitat i immortalitat. Quant a l'ànima, si bé coneix «la mort espiritual», no deixa d'existir, ni en aquest món ni en ultratomba. Es pot dir, així, que l'home rep:

(I) a partir del començament de la seva vida, amb la seva ànima, l'existència sense fi;

(II) amb el nou naixement, en el seu esperit, la vida eterna;

(III) en la resurrecció, en el seu cos, la immortalitat.

(D) És també indubtable que els àngels són esperits anomenats a una vida sense fi.

L'Escriptura no parla de la immortalitat limitada a l'ànima, sinó de l'home creat a imatge i semblança de Déu. El creient ja té ara la vida eterna (Jn. 5.24; 17:3); a la seva mort, la seva ànima passa a la presència del Senyor (1 Co. 5:3; cf. 2 Co. 12:2), gaudint conscientment de la seva companyia (cf. Lc. 16.22-25); en la resurrecció, el seu cos rebrà la immortalitat promesa (1 Co. 15.53 b).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: IMMORTALITAT