Almoina

Significat d'Almoina

(heb. tsedâqâh; gr. eleumosún).

Obra de bé o d'alleujament als pobres; els diners o altres elements així donats.
La paraula no apareix en l'AT, però la consideració envers «l'estranger,
per a l'orfe i per a la vídua» (Dt. 24:19) va ser ordenada al poble de Déu
(Lv. 25:35; Dt. 15:7, 8, 11; 26:12) i obeïda en un cert grau. Crist va aprovar
la pràctica de les almoines, però va ensenyar que no s'havia de realitzar per motius
egoistes o mancats de sinceritat (Mt. 6:2-4). Va plantejar la generositat cap a els
pobres, fins i tot fins al punt d'un sacrifici personal real, com la prova
del caràcter i de la integritat cristians (Mt. 19.16-22; Lc. 12.33). La
pràctica en els temps apostòlics està il·lustrada en la narració del
sanamiento del paralític que cada dia era 717 portat a la porta del temple
per a demanar almoina (Hch. 3:1-10). El gentil Cornelio era un home «piadós i
temorós de Déu» que «feia moltes almoines» (10:2, 4, 31). Pablo es va interessar
molt per l'alleujament de les necessitats físiques del seu poble (24:17).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ALMOINA

ALMOINA segons la Bíblia: Aquest terme no es troba en les nostres versions de l'AT (en canvi, és freqüent en els llibres apòcrifs), però l'acte de benevolència que s'expressa amb ella tenia un gran lloc a Israel.

Aquest terme no es troba en les nostres versions de l'AT (en canvi, és freqüent en els llibres apòcrifs), però l'acte de benevolència que s'expressa amb ella tenia un gran lloc a Israel.

Jb. 29:12-13 ens mostra que l'acte de donar almoines ja es coneixia des de la més remota antiguitat. La llei de Moisès deia de manera formal: «Perquè no van faltar necessitosos enmig de la terra; per això jo et mano, dient: Obriràs la teva mà al teu germà, al pobre i al necessitós en la teva terra» (Dt. 15.11).

Als pobres se'ls havia de deixar el rebusco després de la sega i de la recollida dels fruits (Lv. 23.22; Dt. 24:19-21). Cada tres anys els era donat el delme a ells (Dt. 14.28, 29), el mateix que el producte de la terra durant el setè any, o any sabàtic (Éx. 23.11).

En els banquets de les festes anuals, s'havia de convidar al pobre, a l'estrany, a l'orfe, a la vídua, i al levita (Dt. 16.11-14). Aquests actes d'amor pràctic formaven part de la «justícia» del veritable israelita (Dt. 24:13; Pr. 10:2).

És molt natural que la distribució d'almoines vingués a ser considerada com una virtut, i la seva absència com un greu pecat (Ez. 18:7; Pr. 19.17; Is. 58:6-7).

No obstant això, quan la falta d'observació de la llei i les desgràcies nacionals d'Israel van produir una pobresa més generalitzada, es va ordenar la recollida d'ofrenes regulars d'aliments i menjar.

En el NT, Jesús recomana donar almoina amb discreció, i no «per a ser lloat dels homes» (Mt. 6:2-4).

L'actitud del dador té més importància que el valor material del do (Mr. 12.41-44). El veritable cristià no pot negar-se a ajudar als indigents (Lc. 3.10, 11; 6.30; 12.33; 14.13-14; 18.22; Mt. 25:35-46).

Els primers cristians duien a terme distribucions entre els destituïts entre ells (Hch. 2.45; 4.34-35; 6:1) fins a tal punt que es va haver d'arribar al nomenament de diaques per a supervisar aquesta activitat (Hch. 6:2-3).

Tabita feia moltes bones obres i almoines (Hch. 9.36), igual que Cornelio (Hch. 10:2, 4). Quant als apòstols, ells no cessaven de practicar i recomanar l'acció de compartir del propi (cf. Hch. 11.29; 20.34-35; Ro. 12:8, 13; 15.26-27; 1 Co. 16:1-3; 2 Co. 8:1-4, 13; 9:6-15; Ef. 4.28; 1 Tu. 6.18; He. 13.16).

No obstant això, les Escriptures no encoratgen la indolència ni la pobresa que ella provoca (2 Ts. 3.10-12), però expressa d'una manera admirable el capítol que ha d'inspirar les nostres accions respecte als «econòmicament febles» (1 Jn. 3.16-17).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ALMOINA