Lògia

LÒGIA. Lògia és una paraula prestada del grec ( pl. De logion, un diminutiu de logotips, o -paraula-), que significa -oracles- o -dites-. Entre els escriptors cristians antics, el terme s'empra de diverses formes, referint-se a aquests de Jesús ( p . Ex. , Pol. Fil. 7: 1; Eus., Hist. Eccl. 9.7.15), però també a relats de les coses que va fer Jesús. (Eus., Hist. Eccl., 3.39.15), a passatges de l'AT  (Eus., Hist. Eccl., 9.9.7; 10.1.4; etc. ), o fins i tot a l'AT com un tot ( 1 Clem. 19: 1; 53: 1; 62: 3; Eus., Hist. Eccl.,5,17,5; 6.23.2; 10.4.43). En el llenguatge tècnic de l'erudició  del Nou  Testament, no obstant això, ha arribat a referir-se específicament a dites atribuïdes a Jesús. Aquest ús tècnic probablement es deriva de R. Bultmann, qui va usar el seu equivalent alemany com una categoria formal dins de la qual considerar aquests de saviesa atribuïts a Jesús en la tradició sinòptica (73ss.). Prenent el terme grec logoi ("paraules") com el seu sinònim virtual, JM Robinson va usar la categoria formal de Bultmann com a punt de partida, i va rastrejar l'ús de lògia / logoi pels primers autors cristians per a designar col·leccions de dites de Jesús, com l'Evangeli  de Tomás, que el seu incipit diu: -Aquestes són les paraules secretes (Copte: nshaje= Grec: logoi o lògia ) que va parlar el Jesús Viviente. . . " Altres col·leccions d'aquests cristians primitius haurien inclòs la font de dites sinòptiques ( Q ) utilitzada per Mateo i Lucas, la col·lecció de dites i paràboles en Marcos 4: 1-34, i la cadena de dites que apareix en 1 Clem. 13: 2. Robinson va encunyar el terme logoi sophon ("dits dels savis") perquè servís com un nom apropiat per a aquest gènere de l'escriptura cristiana primitiva, i va assenyalar degudament l'estreta relació d'aquestes col·leccions amb col·leccions similars que es troben en la literatura sapiencial jueva, com així com la literatura de saviesa d'altres cultures del Pròxim Orient.

És curiós que, a part de l'evangeli  de Tomás,aquestes primeres col·leccions de la lògia de Jesús van aconseguir sobreviure a l'antiguitat sol quan es van incorporar a algun altre gènere, com l'evangeli narratiu, a partir del qual ara han de reconstruir-se si es volen estudiar. Això potser pot prendre's com una indicació que relativament d'hora en el seu desenvolupament històric, l'Església va perdre interès en aquests de Jesús, o lògia, com el focus de la seva reflexió teològica, preferint en canvi formes i gèneres que permetien una gamma més àmplia d'imaginacions cristológicas. , anant més enllà de la simple noció de Jesús com a savi de la Saviesa. També pot ser que a mesura que l'Església primitiva es va allunyar gradualment de l'estil de vida socialment radical que Theissen i altres han associat amb la tradició d'aquests sinòptics, aviat va trobar que les col·leccions més antigues de lògia eren menys atractives que els evangelis narratius. en el qual es podria suavitzar el radicalisme del savi itinerant, i es podrien introduir històries que representen a Jesús disputant amb figures locals com els -fariseus- per a reflexionar i comentar millor els conflictes que aquests cristians assentats estaven tenint ara amb els seus veïns. En conseqüència, moltes de les lògies que l'Església primitiva va atribuir a Jesús es troben avui on la tradició les ha incrustat artificialment en un context apofthegmático, en el qual aquest podria aprofitar-se per a dirigir-se a un particular.Sitz im Leben de l'Església primitiva.

Bibliografia

Bultmann, R. 1979. Die Geschichte der synoptischen Tradition. 9a ed. Gottingen.

Kloppenborg, J. 1987. La formació de Q : Trajectòries en col·leccions de saviesa antiga. Estudis en Antiguitat i Cristianisme. Filadèlfia.

Robinson, JM 1971. LOGOI Sophon: En la Gattung de Q . Pàgines. 71-113 en Trajectòries a través del cristianisme primitiu, ed. J. Robinson i H. Koester. Filadèlfia.

Theissen, G. 1978. Sociologia del cristianisme palestí primerenc. Filadèlfia.

      STEFEN J. PATTERSON