Lluna

Significat de Lluna

(heb. yârêaj, jôdesh, kese, lebânâh; gr. selen).

Lluminària principal que Déu va disposar perquè «señorease en la nit» (Gn.
1.16; Sal. 136:9) i marqués els temps (Gn. 1.14, 16). En temps antics,
l'adoració a la Lluna era practicada gairebé universalment per la gent de
Mesopotàmia, Egipte i Palestina. En Babilònia, els astròlegs intentaven
predir esdeveniments futurs basant-se en les fases de la Lluna (Is. 47:13);
probablement les «lunetas» d'Is. 3.18 estiguessin associades d'alguna manera
amb la seva adoració. Cap a la fi del regne dividit, el poble de Judà va adoptar el
culte a ella (cf 2 R. 21:5; Jer. 8:1, 2) i es van designar a uns certs sacerdots
idòlatres per a cremar-li encens (2 R. 23:5). En temps de Job, la lluna era
adorada amb un petó a la mà (Job 31:26, 27).

L'antic calendari hebreu, com el de la majoria de les nacions, estava
basat en les repetides rotacions de la Lluna al voltant de la Terra i
assenyalades per les successives llunes noves. Entre els hebreus, el dia de la Lluna
Nova (heb. rôÑ jôdesh; gr. neomnía, «neomenia» [Col. 2.16]) o 1r del mes era
assenyalat 727 com un dia d'adoració i festa especials (1 S. 20:5). Es
tocaven les trompetes per a anunciar el dia (Sal. 81:3; cf Nm. 10.10), es
suspenien els treballs comuns (Am. 8:5) i es prescrivien sacrificis
addicionals (Nm. 28:11-14). La Lluna Nova del mes 7è era el dia d'Any Nou
del calendari civil. Vegin-se Any; Mes; Trompetes, Festa de les.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: LLUNA

LLUNA segons la Bíblia: La principal llumenera nocturna (Gn. 1.16; Sal. 136:9), que serveix de pauta per al mesurament del temps, i la seva divisió en mesos, per a la fixació de la data de la Pasqua i de les festes anuals (Gn. 1.14; Sal. 104:19; Eclo. 43:6, 7; Ant. 3.10, 5).

La principal llumenera nocturna (Gn. 1.16; Sal. 136:9), que serveix de pauta per al mesurament del temps, i la seva divisió en mesos, per a la fixació de la data de la Pasqua i de les festes anuals (Gn. 1.14; Sal. 104:19; Eclo. 43:6, 7; Ant. 3.10, 5).

La major part de les nacions amb les quals van entrar els hebreus en contacte eren adoradores de la lluna. Ur dels escalfaments, d'on va sortir Abraham; Faran, on es va detenir per un temps, i on Jacob va viure durant vint anys, eren centres coneguts d'aquest culte. En Canaán, els veïns d'Abraham ho practicaven, i els egipcis sacrificaven un porc durant la lluna plena (Herodoto 2.47).

Quan els assiris i babilonis van envair Palestina, els hebreus van entrar de nou en contacte amb pobles que posaven a la lluna entre les seves principals deïtats. En aquest moment, l'adoració de la lluna i dels astres es va infiltrar profundament a Israel (2 R 21:3; 23:4, 5; Jer. 7.18; 8:2).

S'enviaven petons a la lluna (Jb. 31:26, 27), se li oferia encens (2 R. 23:5). En els temples pagans era sovint representada sota el símbol del Creixent, o mitjançant una estàtua d'aspecte humà.

L'espiritualitat sublim de la religió de Jehová va mantenir aquest paganisme en escac. El sol i la lluna havien estat creats pel Déu d'Israel per a proveir de llum a la terra i eren útils als homes per a la mesura dels temps.

Els pagans creien, per part seva, que els diversos aspectes de la lluna deguts a circumstàncies atmosfèriques i a les lleis de l'astronomia, presagiaven esdeveniments polítics Els profetes van demostrar la insensatesa de tals prediccions (Is. 47:13).

D'altra banda, els hebreus semblen haver cregut en la influència de la lluna sobre el cos i la salut. Són molts els pobles de les zones del tròpic que mantenen aquesta opinió. En tot cas el versicle 6 del salm 121 dóna certitud al creient que Déu està per sobre de tot el creat, que la seva voluntat sobrepassa tota possible influència externa.
Lluna nova.

Sent que els mesos eren lunars, la lluna nova marcava el seu començament. Aquell dia no sembla que hi hagués assemblea, però no feien ofrenes addicionals (Nm. 28:11-14), es tocaven les trompetes (Nm. 10.10; Sal. 81:3), cessava el treball (Am. 8:5), el temps podia ser consagrat a l'ensenyament religiós (2 R. 4.23, Ez. 46:1, 3); era posat a part amb goig (1 S. 20:5; Jdt. 8:6).

Igual que el setè dia, el setè mes era sant i queia sota la llei sabàtica. A més de totes les altres festes se celebrava també el seu primer dia la lluna nova (Lv. 23.24, 25, Nm. 29:1-6). Després de l'exili, aquesta festa va venir a ser la de l'Any Nou.

L'any religiós començava a la primavera (Abib o Nisán, març/abril), i el seu setè mes coincidia amb el primer mes de l'any civil, que començava a la tardor (Tisri setembre/octubre). La data de la lluna nova es computava ja des d'una època primerenca (1 S. 20:5, 18).

Els astròlegs babilonis es mantenien a l'espera de l'aparició de l'astre per a determinar el seu aspecte. Segons el Talmud, el sanedrín es reunia set vegades per any en el dia 30 d'un mes. Situats sobre les altures dels voltants de Jerusalem, uns observadors atalaiaven i assenyalaven l'aparició del tènue tall de la lluna nova just creixent.

El sanedrín pronunciava llavors la paraula «M’kuddash» (consagrat); així començava el dia primer del nou mes, que seguia als 29 dies del mes anterior. Si hi havia núvols o boires aquell dia comptava com 30 i el nou mes començava l'endemà.

S'anunciava l'aparició de la nova lluna mitjançant una fogata sobre la muntanya de les Oliveres; a continuació, s'encenien fogates en altres cims, amb el que es propagava el pronunciament del sanedrín amb gran velocitat, Es diu que els samaritans encenien focs per endavant, a fi d'induir als jueus a error. Per això, es va començar a reemplaçar les fogates per missatgers.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: LLUNA