Manaat

MANAAT (LLOC) [Heb mānaḥat ( מָנַחַת) ]. Un lloc al qual les famílies benjaminitas de Geba, del clan d'Aod, van ser -bandejades- (1 Cròniques 8: 6). Pel fet que va ser un company benjaminita, Gera (1 Crón. 8: 3), qui els "va exiliar" (1 Crón. 8: 7, llegint hglm com una forma verbal, no com un PN "Heglam" [pel que RSV]), aquest " exili -pot entendre's en el context de la colonització benjaminita de les muntanyes de Galaad abans de la monarquia. Pel fet que el clan benjaminita d'Ehud (el -pare del qual-, dit sigui de pas, va ser Gera, Dj. 3.15) es va establir en la rodalia de la ciutat moderna d'Ajlûn ˓ (Knauf fc. ), Manahat hauria de buscar-se en els seus voltants; el lloc es pot identificar amb Dt.ḥnah (< * Dt.ḥnat, una corrupció fàcil de * Manaḥt ), 7 km al N d'Ajlûn ˓ (MR 221193). L'àrea va ser ocupada a principis de l'Edat del Ferro (Khirbet el-Hêdamûs en ˓Ain Dt.ḥnah, Mittmann 1970: 68 i s . ).

Manahath, que significa -lloc de descans-, és un topònim genuí que no necessita estar relacionat amb el clan Seirita o la tribu de Manahath, que pertany a una àrea on mai se sap que els benjaminitas s'hagin assentat. Veure MANAAT (PERSONA).

El lloc Manahath s'ha identificat prèviament amb la fortalesa Manḫatu ( EA 292: 30; Habiten 1987: 521), construïda en el període d'Amarna per a defensar el territori de Gezer contra "l'hostilitat de les muntanyes" (Schmitt 1980: 91-92) . No obstant això, tant des del punt de vista filològic com històric, aquesta identificació no és sostenible (Niemann 1985: 156-58). A més, Amarna-Akkadian Manḫatu pot representar un * man˓at cananeu ("Defensa", un nom que s'adaptaria bé a una fortalesa). (Per a ‹ḫ› que representa a ˓ayin cananeu en Amarna-Akkadian, vegeu, per exemple, Ḫenianabi EA 256: 26, que és un ˓Ain ˓Anab -Primavera de raïm-). Sitt Manâ˓ i Khirbet Mannâ˓ a la regió on Manḫatu ha d'estar situat (Schmitt 1980: 91).

Bibliografia

Knauf, EA fc. Eglon i Ophra: dues notes toponímiques en el llibre dels jutges. JSOT .

Mittmann, S. 1970. Beiträge zur Siedlungs- und Territorialgeschichte donis nördlichen Ostjordanlandes. ADPV . Wiesbaden.

Habiten, WL 1987. Els Lettres d’el-Amarna. LAPO . París.

Niemann, HM 1985. Die Daniten. FRLANT 135. Gotinga.

Schmitt, G. 1980. Gat, Gittaim und Gitta. Pàgines. 77-138 en Drei Studien zur Archäologie und Topographie Altisraels, ed. G. Schmitt i R. Cohen. BTAVO B 44. Wiesbaden.

      ERNST AXEL KNAUF