Olor

OLOR [heb rêaḥ ( רֵיחַ) ; Gk osmē ( ὀσμη )]. En l'Antic Testament, l'olor no està directament relacionat amb els textos que tracten del perfum, a excepció de Cant. 1: 3 i Jer 25:10 (LXX), -mirra-, o per a Cant. 1.12, "nardo". L'olor pot ser el que deixa l'olor de la roba (Gènesi 27:27) o del foc (Donen 3.27). Amb major freqüència es troba la referència a "una olor agradable", que es troba 40 vegades entre Gènesis 8.21 i Núm. 29:26. Levític 1: 3-17 dóna la següent definició: -és un holocaust, una ofrena encesa sobre l'altar, olor agradable al Senyor-. Aquest ritu es troba en les narracions babilòniques que es relacionen amb l'acció de gràcies per haver estat rescatats del Diluvi. Déu s'inclina favorablement per l'agradable olor que ofereix l'adorador; ell "reconeix amb el seu nas", amb el qual es troba l'alè de vida (Gn 7, 22), #aqueix olor que retorna la vida. En la narrativa bíblica del Diluvi, va anar Noè qui va presentar per primera vegada tal ofrena: el Senyor va fer olor l'agradable olor i va beneir a Noè després del Diluvi (Gènesi 8: 20-22). Sovint es fa referència a la tradició de Noè durant el ritu de l'holocaust al Senyor. L'única excepció és Lev 4.31, que es refereix a l'ofrena pel pecat, ja que en #aqueix ritu només es cremen unes certes parts, que en cap altre lloc es denominen que produeixen "una olor agradable". Una altra excepció es troba en Ezequiel 6.13; 16.19; 20.28, que es refereixen a ídols en lloc del Senyor. -Una altra excepció es troba en Ezequiel 6.13; 16.19; 20.28, que es refereixen a ídols en lloc del Senyor. -Una altra excepció es troba en Ezequiel 6.13; 16.19; 20.28, que es refereixen a ídols en lloc del Senyor.

Les olors que s'ajusten a la prescripció divina són eficaces, com en Tob 8: 3 on el dimoni Asmodeo fuig de l'olor de peix. Quan s'enutja amb el seu poble indigne, el Senyor no farà olor les olors agradables (Levític 26:31). Per tant, les olors aparentment poden ser mostres tant d'aprovació com de desaprovació.

En citar LXX, osmē euôdias és la traducció de rēaḥ nı̂ḥōaḥ, i es pot discernir un sentit metafòric de -una olor agradable- (Sir 39:14). El mateix es va afirmar sobre l'oració en la comunitat de Qumrán ( 1QS 8: 9) i més tard, en el període apostòlic, sobre la lloança del creador ( Ep Barn 2.10).

L'ús del NT és exclusivament metafòric. Pablo crida a l'ofrena dels filipenses una olor agradable, un sacrifici acceptable i agradable a Déu (Fil. 4.18); l'autor d'Efesis exhorta als seus lectors a -caminar en amor, com Crist ens va estimar i es va lliurar a si mateix per nosaltres, olor agradable i sacrifici a Déu- (Efesis 5: 2).

Pablo parla del ministeri apostòlic del nou pacte en el qual Crist, a través de l'apòstol, -escampa pertot arreu la fragància del coneixement d'ell- (2 Cor 2, 14-16). Aquest passatge expressa un apostolat universal on Pablo, Timoteo i Silvano són una olor agradable de Crist a Déu, entre els quals se salven i entre els quals es perden. Aquesta "agradable olor de Crist" (2 Cor 2.15) està entre totes les persones, però d'una manera una mica diferent. En el text grec tots dos participis són present, -aquells que estan avançant cap a la perdició i els que estan ara com ara procediendohacia la salvació -(2 Cor 2.15). Així, la vida de Crist és en realitat la -vida de Crist- viva i present inspirada i transmesa per la fe. Es creu que l'agradable " olor de Crist" dóna vida als quals estan perint. Per tant, Déu fa ús del ministeri apostòlic de Pablo i de l'obra de tots els cristians perquè tots coneguin a Crist.

Bibliografia

Carrez, M. 1984. Odeur de mort, odeur de vie (à propos de 2 Co 2.16) . RHPR 64: 135-41.

—. 1987. Parfum. Dictionnaire encyclopédique de la Bible. Centri informatique et Bible. Maredsous, França.

—. 1987. Ikanotès: Cor 2: 14-17. Pp 79-104 en Paolo, Ministre del Nuovo Testament (2 Cor 2: 14-4: 6), ed. L. de Lorenzi. Sèrie Monografica di -Benedictina- 9. Roma.

      MAURICE CARREZ

[1]