Rabi

Significat de Rabi

(gr. rhabbí; de l'heb. i aram. rabbî, «el meu gran [amo]», «el meu mestre»).

Títol de respecte que usaven els deixebles en dirigir-se als seus mestres. El
possessiu «el meu» aviat va perdre la seva força, i en el NT només se la usava com una
forma de cortesia, generalment equivalent al nostre «senyor». Es va aplicar a
Crist (Mt. 26:25; Mr. 14.45; Jn. 1.38, 49; 3:2, 26; 4.31; 6.25; 9:2; 11:8;
etc.) i a Joan el Baptista (Jn. 3.26). Crist va aconsellar als seus deixebles en
contra de cobejar o usar aquest títol (Mt. 23:7, 8). En aquest passatge rhabbí
sembla haver estat usat en un mode més restringit, com un títol honorífic
per als erudits i els doctors de la llei, amb la implicació possible que
sent especialistes en la llei de Moisès, la seva interpretació dels deures
religiosos allí prescriptos era infal·lible i, per tant, obligatòria. El
autor del 4t Evangeli interpreta la paraula rhabbí com didáskalos,
«mestre», «instructor» (Jn. 1.38). Vegeu Raboni.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: RABI

RABÍ segons la Bíblia: Doctor, mestre (el que ensenya): títol de respecte que els jueus donen als seus caps espirituals (Mt. 23:7; Jn. 1.38).

Doctor, mestre (el que ensenya): títol de respecte que els jueus donen als seus caps espirituals (Mt. 23:7; Jn. 1.38).

En l'època de Jesús, els jueus distingien entre tres títols honorífics; a partir del títol inferior eren:
«rab», mestre;
«rabbi», el meu mestre;
«rabboni», el meu senyor.

En l'època de l'apòstol Joan, el sufix genitiu de la primera persona (-i) havia perdut el seu sentit particular de pronom possessiu, perquè Juan tradueix els termes rabí i raboni com significant només «mestre» (Jn. 1.38; 20.16).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: RABI