Vent

Significat de Vent

(heb. i aram. generalment rûaj, «aire»,»vent», «alè», «esperit»; gr.
generalment ánemos, «vent»; pnéuma, «aire», «vent», «esperit»; pnoe).

Per als habitants de les terres bíbliques, «vent» significava tant la
tortura de la calor, de la sequera i les 1206 tempestes de sorra (Gn. 41:6; Is.
21:1, «remolí» RVR; Jer. 4.11; Us. 13.15; Lc. 12.55; etc.) com l'alleujament
refrescant de les pluges (Pr. 25:23; cf 1 R. 18.43-45). Déu va usar un «fort
vent oriental» per a obrir el Mar Roig (Ex. 14.21), i el comerç marítim
depenia dels vents per a navegar. Simbòlicament, els «quatre vents»
representen els 4 punts cardinals (Dn. 8:8; Mr. 13.27; Ap. 7:1); els vents
apareixen com a símbols de la destrucció produïda per la guerra (Jer.8.17), de
la incertesa de la vida (Job 7:7; Sal. 78:39, DHH; «bufo» RVR) i de els
judicis inexorables que els sobrevenen als impius (Job 21.18; Pr. 10.25,
«remolí» RVR). S'empra la paraula amb sentit figurat respecte de les
coses vanes (Jer. 5.13). A vegades se l'usa amb referència a alguna forma de
energia, el significat precís de la qual ho dóna el context (Jer. 49:36; Ez. 37:9-14;
Dn. 7:2; 11:4). Ocasionalment Déu resol donar-li força al seu missatge per
mitjà del remolí (Ez. 1:4, «vent tempestuós» RVR). El remolí
també representa la velocitat i la fúria amb què ataca un exèrcit (Jer.
4.13; Hab. 3.14, «tempestat» RVR), la destrucció que provoca (Pr. 1.27; Is.
40:24; etc.) i la intervenció personal i visible de Déu en els assumptes
humans (ls. 66:15). La manifestació de l'Esperit Sant en el dia de
Pentecosta es descriu com «un vent fort» (Heh. 2:2). Jesús va il·lustrar la
naturalesa intangible del vent per a il·lustrar l'obra de l'Esperit Sant (Jn.
3:8). Vegin-se Aquilón; Euroclidón; Solano; Sud.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: VENT

VENT segons la Bíblia: Els hebreus parlaven, sense gran precisió, de vents que bufaven dels quatre punts cardinals (Jer. 49:36; Ez. 37:9; Ap. 7:1).

Els hebreus parlaven, sense gran precisió, de vents que bufaven dels quatre punts cardinals (Jer. 49:36; Ez. 37:9; Ap. 7:1).

Déu és el creador dels vents, i els té a La seva disposició (Jb. 28:24; Sal. 78:26; 107:25; 135:7; 148:8; Mt. 8.26).

A Israel, els vents procedeixen de l'oest, del sud-oest i del nord-oest, portant amb si pluges i tempestats (1 R. 18.43-45; Sal. 147:18; Pr. 25:23; Ez. 13.13).

Els vents constituïen un freqüent perill per a les cases i les naus (Jb. 1.19; Sal. 48:7; Mt. 7.27). Ardents vents assecaven els cursos d'aigua i agostaban les plantes (Gn. 41:6; Is. 11.15; Ez. 19.12; Jon. 4:8). (Vegeu VENT SOLANO més a baix.)

Els vents del sud i del sud-est, que provenien del desert d'Aràbia, provocaven sequera i calor (Jb. 37:17; Lc. 12.55). El vent del nord, més fresc (Eclo. 43:20), era beneficiós per a la vegetació (Cnt. 4.16).

L'aventador usava la força del vent, que s'emportava el tamo i la palla (Jb. 21.18; Sal. 1:4). Els navegants se servien també dels vents (Hch. 27:40).

Els antics ja s'havien adonat de la regularitat amb la qual els vents bufen, seguint els mateixos circuits (Ec. 1:6).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: VENT