Qui va ser
Ur dels Caldeus - Canaan, segle XIX aC En la Bíblia dos títols defineixen precípuament Abraham, el patriarca, originari de Mesopotàmia, establert a Carran i d'aquí emigrat en la terra de Canaan. Amico de Déu, ell és el pare dels creients. Com a amic de la divinitat, és model de vida religiosa i moral, que pot intercedir per si i pels seus aliats. Com a creient, vives en la tensió entre fe i promesa. Deixa el seu país guiat per la confiança en la paraula de Déu, però les circumstàncies semblen contraddire l'espera: el patriarca és ancià, Sara no és en grau de tenir fills. «Abraham, en canvi, va creure en el Senyor que li ho va acreditar com a justícia». La dialèctica de la fe, tanmateix, esdevé encara més aguda amb l'inaudit prec de sacrificar Isaac. El viatge d'Abraham cap al mont Mortaldat en companyia del fill esdevé el paradigma de la nit obscura, del viatge de la fe en la tenebra de Déu el qual sembla renegar la promesa tant esperada i conreada. A l'obediència del pare respon el gest d'alliberament de Déu. En àmbit cristià és sobretot l'apòstol Pau a reflexionar sobre la figura d'Abraham. Fidel a la seva concepció, reté que el patriarca, justificat per la fe, sigui sorgente de benedicció per la humanitat. A més, realment de la reflexió sobre la seva figura Paolo treu la conclusió que la salvació no deriva de les obres però del do de Déu acollit en la fe. Sobre aquest punt van insistir Luter, els teòlegs, els homes de cultura i els artistes que van adherir a la reforma del segle XVI. Model de fe per jueus i cristians, Abraham és venerat també pels seguidors de l'Islam.
Etimologia: Abraham = gran pare, de l'hebraic Martirologio Romano: Commemoració de sant Abraham, patriarca i pare de tots els creients, que, anomenat per Déu, va sortir de la seva terra, Ur dels Caldeus, i es va posar en senda per la terra promesa per Déu a ell i a la seva descendència. Va manifestar, després, tota la seva fe en Déu, quan, esperant contra cada esperança, no es va rebutjar d'oferir en sacrifici el seu fill unigenito Isaac, que el Senyor havia donat a ell ja vell i d'una dona estèril.
Pare de tots els creients, així és anomenat Abraham patriarca del Vell Testament i que va representar la humanitat en la gran aliança que Déu va proposar. Amb l'esdeveniment d'Abraham, comença la història dels Patriarques d'Israel, que va del XIX al segle XVII aC, explicada pel capítol 12 al capítol 50 en el primer llibre de la Bíblia, la Gènesi. Ell era descendent de Sem, un dels tres fills de Noé i vivia amb el pare Terah i amb tota la família a Ur dels Caldeus, antiquíssima ciutat de la Baixa Mesopotàmia (actual Iraq). Terah després amb Abraham i la seva dona Sara i amb el net Lot, va deixar Ur per emigrar en la terra de Canaan, van arribar fins a Harran (Carran) establint-se aquí per llarg temps, fins a la mort de Terah que va viure 205 anys. Aquí va passar el fet humanament inspiegabile, Déu irromp en la vida ordinària d'Abraham i li parla cridant-ho a una missió tan gran quant misteriosa: “Ves-te'n del teu país, de la teva pàtria i de la casa del teu pare, cap al país que t'indicaré. Faré de tu un gran poble i et beneiré, faré posar gran el teu nom i esdevindràs una benedicció. Beneiré aquells que et beneiran i aquells que et maleiran, maleiré i en tu es diran beneïdes totes les famílies de la terra”. Abraham respon amb la fe; serà després sempre l'home de la fe, el primer i el model dels creients i en quant un és pare de cada creient, no tan sols de la comunitat hebraica, cristiana i islàmica, però també de tots els éssers humans, en senda a la recerca de Déu. A 75 anys va agafar amb si la dona Sara i el net Lot, fill del difunt germà Aran i es trasllada a la manera dels nòmades, amb tot el bestiar i els servents, al llarg de la regió muntanyosa de Palestina, tocant i soggiornando en diversos llocs, a Mamre als voltants d'Hebron, Canaan, Sichen, Bersabea en el Negheb, per un breu temps a causa d'una fam, també a Egipte; establint-se definitivament en l'estepa meridional del Negheb. Després de contrastos sorgits entre els mandriani d'Abraham i els de Lot que tanmateix tenia gruixuts ramats i ramats, pel poc espai disponible, Abraham i Lot es van dividir; Lot es va dirigir aleshores cap a la rigogliosa vall del Giordano, plantant les tendes prop de Sodoma, Abraham va quedar en la terra de Canaan. En aquell temps hi va haver una scorreria al d'allà del Giordano i al sud de Palestina, d'una expedició de reis orientals procedents de l'est de Babilònia, els quals combatent i guanyant el petit rei de la Pentapoli (Sodoma, Gomorra, Adma, Sebain, Soar) van agafar botí i ciutadans presoners, comprès Lot amb els seus béns. Abraham advertit d'això, va intervenir amb els seus homes més experts en les armes i piombando a la nit sobre els invasors els va derrotar, va alliberar Lot i els altres presoners, recuperant els béns, inseguendoli fins més enllà Damasc. Del botí fet, Abraham va oferir una dècima a Melchisedech, sacerdot de l'Altissimo i rei de Shalem, que li havia vingut trobada beneint-ho i Déu li va confirmar la promesa de donar el país de Canaan als seus descendents. Mentrestant la dona Sara sent estèril i vella, per donar-li un fill, va cedir al marit l'esclava Agar de què va néixer Ismaele; Déu va renovar el pacte amb Abraham que tenia 99 anys, prometent-li grans recompenses, aleshores ell va dir, “Què em donaràs? Veus que a mi no has donat descendència i que un meu criat serà el meu hereu” i Déu a ell “no aquest serà el teu hereu, però aquell que serà generat per tu serà el teu hereu, mira en cel i compta les estrelles, un serà la teva descendència” i després mitjançant un sacrifici d'animals, com era ús entre els jueus, Déu va segellar la seva Aliança amb Abraham, sancionada amb la circumcisió d'Abraham, de Ismaele i de tots els mascles del grup, de perpetuar-se amb cada bimbo nascut de seguida. Déu va aparèixer encara a Abraham al Roure de Mamre sota les semblances de tres homes, als quals ell va oferir menjar, begudes i alberga'ls
Font: santiebeati.it