Qui va ser
Beato Adalberone de Wurzburg Bisbe
Festa:
6 d'octubre
Martirologio Romano: A Lambach a Baviera, en l'actual Àustria, trànsit del beat Adalberone, bisbe de Würzburg, que, patides molts patiments per part dels cismàtics per haver defensat la Seu Apostòlica i caçat per dues vegades de la seva seu, va passar els darrers anys de la seva vida en pau prop del monestir de Lambach d'ell fundat.
Va néixer cap al 1010 de la potent família de Lambach-Wels sobre el Traun (Alta Àustria) i va ser educat a Wurzburg, ja que la mare Regilla era originària d'aquells voltants, i aquí va complir els primers estudis, que després va continuar a París. Tornat a Würzburg, va esdevenir canonge de la catedral, fins que el 30 de juny de 1045 (o 1040?) va ser triat, com a successor del seu oncle Brunone, bisbe de la mateixa ciutat. Aleshores es va consagrar a la restauració de la disciplina i al desenvolupament dels monestirs. El 1047 va fer venir dels monjos lorenesi reformats per Riccardo de St-Ves-ne a Schwarzbach en la Baixa Francònia i el 1056 va començar les restauracions de l'abadia de Lambach, fundada pel seu pare Arnold. El 1074-75 va trobar a Roma el nou papa Gregori VII que preparava decrets de reforma; la situació, en canvi, no li semblava que encara exigís una tria entre papa i emperador (sapiguem, tanmateix, que la seva seu, Wurzburg, parteggiava per aquest darrer), per consegüent el seu suport a Gregori VII va ser en un primer moment bastant blando. Però els sínodes de Magúncia i de Worms (1076), en els quals l'emperador Enric IV tenia la intenció de fer triar un nou papa contra Gregori VII, declarat decaigut, li van obrir els ulls i de llavors ençà va assumir en les comparacions d'Enric IV una actitud independent, trencant amb ell, encara que en fos padrí, i consagrant-se amb convençuda adhesió a la causa de l'ortodòxia. Es narra, efectivament, que ja el gener de 1076 entre els bisbes radunati a Worms, Adalberone juntament amb Ermanno de Metz, es llevés a protestar contra l'obert trencament de les formes jurídiques, que s'estava perpetrant en aquella assemblea.
Enric IV, de part seva, induït a millor consell de l'oposició de bisbes i de prínceps, va tractar de salvar-se amb la reconciliació de Canossa (1077); però aquesta als seus enemics, ja massa disgustats d'ell, no va ser vinguda de gust, ni va valer a trattenerli del procedir a l'elecció d'un nou emperador en la persona de Rodolfo de Rheinfelden, cunyat del mateix Enrico. Això passava a Forchheim el 13 de març de 1077; Enric IV, acalorat la tornada a Alemanya, en el mateix any va estrènyer de setge Wurzburg, de què va poder apoderar-se, després de ser aconseguit plantejar els ciutadans contra Adalberone que, per consegüent, va haver de deixar la ciutat. A l'abandó forçat de la seu episcopal, va seguir la deposició i la substitució amb un arquebisbe intrús (1085); en l'any següent, la rebel·lió de Baviera i la derrota d'Enrico a Bleichfeld (11 aggosto) li van permetre reprendre possessió de la seva seu; però el triomf va ser de breu duració, perquè la ciutat va ser represa, poc després, d'Enrico i Adalberone mateix va caure en les seves mans. En aquelles circumstàncies l'emperador no va abusar de la pròpia victòria; va fer, al contrari, a Adalberone de les propostes bastantes concilianti, amb l'objectiu palès de guanyar l'arquebisbe al propi partit; però aquest va preferir l'exili, per tal de quedar fidel al papa i per consegüent va ser conduït en l'abadia de Lambach, on va transcórrer els seus darrers anys, considerat com un campió del papat a Alemanya, de la mateixa manera que Altmann de Passau i Gebhard de Costanza, els seus amics, els quals, tanmateix, més joves d'ell, podien en aquells anys activament influir sobre els desenvolupaments dels esdeveniments.
El 1088 Adalberone va renunciar a la dignitat episcopal i va dedicar el monestir de Komburg, prop de Schwabisch Hall, en el Württemberg; l'any següent va incitar el comte de Achalm a fundar el monestir de Zwiefalten, en diòcesi de Costanza, en el qual van venir monjos de Hirschau; el 15 de setembre de 1089 va poder consagrar el nou monestir benedictí de Lambach, al qual esperava ja de més de trenta anys.
Adalberone va morir el 6 d'octubre de 1090. La seva Vita, amb la narració dels seus miracles, va estar composta per un monjo anònim de Lambach cap al 1205: aquesta es presenta de valor històricament mediocre. Notable, en canvi, la fama de santedat deixada per Adalberone i comprovada per nombrosos miracles: la breu Vita mètrica, composta en el seu honor d'un anònim d'època incerta, es tanca, justament, amb aquestes paraules (Acta SS. Octobris, III, p. 490; cf. bibl.):
Praemia nec meritis hic clesunt, nainque miraclis no dubiam testada fidem monumenta refulgent optatamque aegris reddunt consulta salutem.
I un Oratio mètrica, així, al seu inici, exalta el sant (Acta SS., cit.):
O felix confessor Christi Adalbero aquí fuisti hic en terris Deo gratus nunc en coelis sublimatus.
També un document del sec. XII, que concerneix concessions de indulgenze, comprova la fama de santedat del sant, en quant l'església de Lambach vien dita del «beat» Adalberone. De la resta el seu culte va ser aprovat en els 1883 per Lleó XIII: si en celebra la festa al 6 d'octubre i una traslazione de relíquies al 16 de setembre. El reconeixement dels ossos del sant va passar el 1884.
Iconograficamente Adalberone és representat amb una església en mà, o en genoll davant de la Verge i al Nen Jesús que li apareixen en un núvol.
Autor: Pietro Bertocchi
Font:
Font: santiebeati.it