Qui va ser
Maille, França, 6 de desembre de 1752 - 13 de maig de 1834 Va néixer a Poitiers, en el llogaret de Saint-Pierre de Maillé el 1752. Ordenat sacerdot, va ser nomenat abans vicari del llogaret de Haims, on era rector un dels seus oncles paternals, després a Saint-Phele de Maillé. Poc temps després que va succeir a un altre oncle en la parròquia de San Pietro de Maillé. Colpejat i torbat per la veu d'un pobre va viure una conversió interior. Durant la revolució francesa, havent-hi rebutjat el jurament cismàtic, va ser moltes vegades sobre el punt de ser posat a mort. Privat del benefici parroquial, i caçat pel terra francès, va refugiar a Espanya. Mentre la persecució s'acarnissava encara en la seva pàtria ell va retornar secretament i es va tenir amagat celebrant els sagraments pels fidels. Tornada la pau a l'Església va retornar en la seva parròquia en què era tot de refer i allà amb els exemples mirabili de la seva santedat va adquirir el títol de «Bon Pare». Durant aquest temps, per proveir a l'educació cristiana de les donzelles, especialment de les més pobres, va fundar la congregació de les Filles de la Creu, amb Elisabetta Bichier. El 1820 el sant es va dimitir de rector i es va traslladar en el llogaret de La Puye, on era establerta la Casa principal de la nova Congregació. Va morir el 1834. (Passar)
Martirologio Romano: A Puy-en-Vélay a la regió de Poitiers a França, sant Andrea Uberto Fournet, sacerdot, que, rector al temps de la revolució francesa, encara que diffidato, va confortar els fidels en la fe; de seguida, restituïda la pau a l'Església, va fundar juntament amb santa Elisabet Bichier des Âges l'Institut de les Filles de la Creu.
Santedat, justícia, pietat. Aquestes tres virtuts risplendono mirabilmente en S. Andrea Fournet. Ell va néixer a Poitiers, en el llogaret de Saint-Pierre de Maillé l'any 1752 de piadosos i agiati pares. Arribat a l'adolescència, encara que propens per inclinació natural a les diversions, no va faltar mai massa al seu deure. Tocat per la gràcia, va resoldre de consagrar-se a Déu. Ordenat sacerdot, va ser nomenat abans vicari del llogaret de Haims, on era rector un dels seus oncles paternals, després a Saint-Phele de Maillé. Poc temps després que va succeir a un altre oncle en la parròquia de S. Pietro de Maillé. Conduïa una vida virtuosa, però còmoda, amb la mare i la germana. De sobte va ser fortament torbat per la veu d'un pobre: elevant d'aquell moment la seva ànima a coses més excelses, va entrar generosament en el carrer d'una vida més perfecta, adempiendo més santamente els seus deures de rector, portant cada cura als interessos de Déu i de les ànimes. Durant la revolució francesa, havent-hi rebutjat coratjosament el jurament cismàtic, va ser moltes vegades sobre el punt de ser posat a mort. Privat del benefici parroquial, i caçat pel terra francès, va refugiar a Espanya. Mentre la persecució s'acarnissava encara en la seva pàtria ell va retornar secretament i es va tenir amagat celebrant els Ss. Misteris, i sempre en secret administrant els Sagraments als fidels. Tornada la pau a l'Església va retornar en la seva parròquia en què era tot de refer i allà amb els exemples mirabili de la seva santedat es va adquirir el títol de “Bon Pare”. Durant aquest temps, per proveir a l'educació cristiana de les donzelles, especialment de les més pobres, es va ocupar de la fundació de la congregació de les Filles de la Creu, amb el concurs de Santa Elisabet Bichier des Âges (canonitzada el 6 de juliol de 1947). Per millor ocupar-se encara de tal obra, el 1820 el Sant es va dimitir de rector i es va traslladar en el llogaret de La Puye, on era establerta la Casa principal de la nova Congregació. La va fortificar mitjançant sàvies regles, molt aptes a afavorir cada virtut en les seves filles espirituals, deixant en retaggio al seu institut, així benemerito per l'educació cristiana de les joves, l'esperit del seu zelo apostòlic. Complerta en tot la voluntat de Déu, es va apagar serenament en l'any 1834.
Nascut a St-Pierre-de-Maillè (França) el 1752, Andrea Uberto Fournet és un nen neguitós i, a l'estudi, prefereix el joc. No sap bé què farà de gran, segur no el capellà. Els pares, benestants, ho envien a la universitat, però els llibres no fan per ell. Es vesteix a la darrera moda, va a cavall, participa en les festes. La mare s'adona de la vida dissipada del fill i ho convenç a assolir un oncle capellà. Andrea l'escolta i succeeix l'impensable: el noi madura la decisió d'abraçar la vida eclesiàstica. Esdevingut sacerdot, absol als seus deures amb diligenza, però queda atacat a les comoditats: veu el sacerdoci com un ofici, no una missió. Un fet, tanmateix, ho trastorna, sacsejant-ho del seu torpore. Un captaire es presenta en la seva sala de dinar i li demana l'almoina. Andrea li dona una peça de pa excusant-se de no tenir altre. I el pobre, desesperat, respon: «Però com és possible si la seva taula és satisfà d'argenteria?». El retret del pobre colpeja el rector que canvia radicalment actitud. Ven tot el que posseeix i ho distribueix als indigents. Quan no té més res usa els tendaggi per fer-ne mocadors. Dorm sobre un pagliericcio, la nit prega, mentre contempla Jesús hi ha qui ho veu, raptat en èxtasi, aixecar-se de terra d'alguns pams. S'alimenta de pa i llegums i sovint dejuna. Les seves prèdiques de cultes i forbite esdevenen senzills i comprensibles a tots. Els fidels ho criden el “Bon Pare”. Durant la Revolució francesa es rebutja de signar la Constitució Civil del Clergat i fuig a Espanya, on assisteix malalts i presidiaris. Tornat a França, s'amaga per què arrisca la guillotina. Transvestit de pagès, en la clandestinitat diu la Messa enmig als boscos, bateja, celebra matrimonis, confessa, educa els fanciulli. Amb l'arribada de Napoleó les persecucions al clergat tenen terme i Andrea Fournet funda la Congregació “Filles de la Creu” per assistir malalts, víctimes de la revolució, orfes i ancians i per l'educació cristiana de les noies pobres. El Bo
Font: santiebeati.it