Qui va ser
Foligno, 1248 - 4 de gener de 1309 Després de ser-se portada a Assisi i haver tingut experiències místiques va iniciar una intensa activitat apostòlica per ajudar el pròxim i sobretot els seus conciutadans afecti de lebbra. Una vegada morts marit i fills va donar tots els seus havers als pobres i va entrar en el Terz'Orde Franciscà: d'aquell moment va viure en mode cristocentrico, o per mitjà de l'amor arriba a la idèntica mística amb Crist. Pels seus escrits molt profunds ha estat anomenada "mestra de teologia". El 3 d'abril de 1701 van ser concedits Messa i Oficina pròpia en honor de la Beata. Per fi el 9 d'octubre de 2013 Papa Francesc, acollint la relació del Prefeto de la Congregació de les Causes dels Sants, ha inscrit Angela de Foligno en el catàleg dels Sants, estenent-ne el Culte litúrgic a l'Església Universal.
Etimologia: Angela = missatger, nunzio, del grec Martirologio Romano: A Foligno a Úmbria, beata Angela, que, morts el marit i els fills, seguint les petjades de sant Francesc, es va donar completament a Déu i va confiar a la pròpia autobiografia les seves profundes experiències de vida mística. Escolta de RadioVaticana:
D'alguns anys ja no és infrequente imbattersi en articles de diaris i revistes d'un cert gruix cultural en la ‘notícia’ de la tornada del sacre, del renaixement de la religió, del desvetllament religiós... de la «tornada de Déu» com si aquests s'hagués retirat per aquest món, «disgustat» pel comportament de l'home (veus ideologies i guerres del segle XX). Sembla estrany quan per decennis s'havia posat l'accent més sobre el eclisse de Déu, sobre la posta de les religions definides institucionals o estructurades, sobre la fi del sacre (i així doncs de Déu) com a necessitat existencial de l'home modern compromès en el trànsit de la modernitat a l'apunt modernitat. Els jocs semblaven tancats: Déu fora de l'escaquer de la història i del pensament humà, fora de l'organigrama dels de consultar. No hi era posat més per ell en la nostra societat secularitzada, iper tecnològica, guiada i dominada per la razionalità tècnic científica. I en canvi no. No només es diu que hi ha una certa tornada del sacre, però fins i tot es parla també del néixer (o ri-néixer?) de l'interès per la mística. Sí, fins i tot de la mística. Però de què es tracta?
Les dues místiques Hi ha dos tipus de mística. La primera és l'a què s'hi refereix sovint en les revistes (explícitament no religioses) i aquí fa capolino la New Age (seguida per la Next Age) de què aparentment avui es parla menys però només perquè molts seus conceptes han estat ja assimilats i són part de la cultura dominant. Ebbene en aquestes formes de neomisticismo el jo és considerat l'autoritat final, sigui respecte a la pràctica religiosa sigui respecte a un credo ja estructurat, com en el Cristianisme. Som davant de la religió «fas-de-tu», a una religiositat sense Déu, creada sobre mida del realment «jo» i de les pròpies necessitats. Tant que es podria canviar el primer dels Manaments en «No tindràs altre déu que el teu jo». És una mística en definitiva sense una referència al Totalment Altre, que és Déu (com en el Cristianisme), sense un Tu Transcendental amb què confrontar-se, seguint el qual ri-programar-se i a què finalment confiar-se. Ben divergit el segon concepte de mística, aquell cristià. Així escriu el Catechismo de l'Església Catòlica (2014): «El progrés espiritual tendes a la unió sempre més íntima amb Crist. Aquesta unió es diu “mística”, perquè participa en el misteri de Crist mitjançant els sagraments – “els sants misteris” – i, en ell, al misteri de les SS. Trinitat. Déu hi crida tots a aquesta unió íntima amb ell, encara que tan sols a alguns són concedides gràcies especials o signes extraordinaris d'aquesta vida mística, a fi de tornar manifest el do gratuït fet a tots». Com dir tots anomenats a la vida mística, però pocs (desgraciadament?) els triats. Tots els creients efectivament poden tenir el sentiment i la convicció de la presència immediata i trasformante de Déu en el seu cor (especialment després de certes experiències espirituals fortes), després potser tot s'afebleix o esvaeix devorat per la pressa i de les preocupacions quotidianes. En canvi la unió espiritual o mística dels que cridem... els místics (sants i santes) no és passatgera, no és contingent o parcial però habitual, és a més constant o almenys retrobada amb facilitat al llarg de la jornada. Els místics tanmateix vaig immergir en la normal quotidianità semblen sempre animats i guiats per una llum íntima transcendent, que ridona les justes proporcions a tot la resta que és i queda pel seu terreny, parcial, contingent i transeünt. I d'aquest procés Déu té la iniciativa. És Lui que dilata l'ànima i la guia, és sempre Lui que l'orienta, la reforça i la sosté. Ell només n'és l'aliment constant i la joia total i totalizzante. El místic és tutt’altre que un alienat És clar (i s'extrapola de la història dels grans místics de l'Església Catòlica) que aquests homes i dones eren tutt’altre que alienats, frustrats, humanament insatisfets, replegats sobre si estigués o concentrats sobre el realment jo. Vivien de Déu i per Déu, ri-centrats a sobre de Lui, vivien amb Déu assolint al seu Amor, que naturalment manifestaven sobre el pròxim en mil modes i en múltiples activitats. Déu era per ells un foc interior incontenible (com pel profeta Geremia), que els portava a «cremar» d'aquest i amb aquest tots els que apropaven. Per dir-la amb el filòsof H. Bergson: «L'amor que el (el místic) consumeix no és més simplement l'amor d'un home cap a Déu, és l'amor de Déu per tots els homes. A través de Déu, amb Déu, ell estima tota la humanitat d'un amor diví...». La trobada amb Déu i amb Crist no depaupera o depotenzia absolutament el místic però ho enriqueix i dona una altra dimensió al seu ser home o dona. «La humanitat dels místics ve com potenciada per la trobada del místic mateix amb Crist: a través de l'experiència de Crist ell plasma addicionalment el propi perfil humà... En resulta semp
Font: santiebeati.it