Qui va ser
Verolanuova, Brescia, 12 d'octubre de 1846 - Botticino Vespre, Brescia, 20 de maig de 1912 Va néixer en una família noble el 12 d'octubre de 1846 a Verolanuova (Brescia). Va ser ordenat sacerdot el 1870. Viceparroco i mestre elemental en Val Trompia i successivament capellà en la perifèria de Brescia fins al 1885, es va dedicar completament a l'activitat pastoral i a l'ensenyament elemental, esdevenint en aquests camps un precursor per molts aspectes. El 1887 va esdevenir rector a Botticino Vespre (Brescia), carregada que va tenir fins a la mort. Es va distingir també pel fort compromís social. Va fundar el 1893 la Societat de Mutu Auxili i el 1898 una filanda per evitar l'emigració de les noies del país per trobar treball; a més un pensionista per treballadores. Per assegurar l'assistència a les joves, va fundar el 1900 una Congregació religiosa: les Monges Obreres de la Santa Casa de Nazareth amb els tres vots canònics, vida en comú i hàbit religiós però compromeses com veritables i pròpies obreres. Va morir el 20 de maig de 1912. Ha estat canonitzat per Papa Benet XVI el 26 d'abril de 2009. (Passar)
Patronato: Claudicants Martirologio Romano: En el llogaret de Botticino Vespre prop de Brescia, beat Arcangelo Tadini, sacerdot, que es va emprar pels drets i la dignitat dels treballadors i va fundar la Congregació de les Monges Obreres de la Santa Casa de Nazareth, dedicada en particular mode a la justícia social.
Infantesa i família Arcangelo Tadini va néixer el 12 d'octubre de 1846 a Verolanuova, a província i diòcesi de Brescia. Era el penúltim dels quatre fills nascuts per Pietro i Antonia Gadola i, en total, dels onze que el pare havia tingut, comptant també els del precedent matrimoni amb Giulia Gadola, germana d'Antonia, morta a vint-i-vuit anys. Va ser batejat en l'església prepositurale de San Lorenzo màrtir a Verolanuova el 18 d'octubre de 1846, a quatre dies del naixement. La seva família era benestant, Arcangelo va créixer en un ambient liberal que tanmateix no va influir, de cap manera, sobre la seva formació. Va heretar de la mare una salut cagionevole, tant que va arriscar de morir a dos anys. Va freqüentar les elementals a Verolanuova fins als deu anys aproximadament. Cap al 1855-56 va passar al ginnasio de Lovere on estudiaven els seus germans Alexandre i Giulio. Ambdós van passar al Seminari diocesà de Brescia, però només el segon va esdevenir sacerdot. Vocació al sacerdoci diocesà Va ser en el període de la primera Messa del germà Giulio i per mitjà de la frequentazione de casa la seva, esdevinguda un oratori festiu, que Arcangelo va madurar la vocació al sacerdoci; a dir el veritable, ja al final de les elementals se sentia orientat en aquell sentit. Malgrat fossin temps en què l'anticlericalisme era difós també en els ceti agiati com el seu, el noi no es va deixar impressionar, al contrari, es va sentir encara més motivat a emprendre aquell carrer. Va entrar en el seminari de Brescia el 1864, per estudiar filosofia i teologia. Va acabar després de sis anys, el 1870, quan va ser ordenat sacerdot del bisbe-príncep de Trento, monsignor Benedetto Riccabona de Reichelfels, perquè monsignor Girolamo Verzieri, bisbe de Brescia, era a Roma pels treballs del Concili Vaticà I. Va celebrar la primera Messa a Verolanuova el 26 de juny de 1870. Els primers temps del ministeri Va començar el seu ministeri pastoral com ocupat (viceparroco) i mestre elemental a Lodrino en Val Trompia, des del 29 de juny de 1871 al 27 de maig de 1873. Va dur a terme una intensa activitat pastoral a despit de grans dificultats físiques: quan era encara en Seminari, efectivament, s'havia fracturat un genoll i havia quedat coix perquè no va ser ocupat bé. De seguida va ser transferit a la Noce, fracció perifèrica de Brescia, prop del santuari de Santa Maria de la Noce, dependent de la parròquia de San Nazzaro a Brescia. Don Arcangelo hi rifulse com a home de Déu ric de caritat evangèlica i òptima director d'ànimes. A més es va ocupar de restaurar l'església, dotant-la d'un battistero, i d'elevar-la a curazia. Ocupat, després rector-arciprete de Botticino Vespre El 1885 va ser nomenat ocupat de la parròquia de Santa Maria Assunta a Botticino Vespre, sempre a província de Brescia, per posar al costat el rector en carregada, don Cortesos, greument posat malalt. Va arribar a país el 29 de novembre, però un any després, el 26 de novembre de 1886, el rector va morir i ell va ser nomenat economo espiritual. El 20 de juliol de 1887, mentre era a Abano per les cures termals, li va arribar el nomenament a rector-arciprete de Botticino Vespre. Es va donar de seguida a l'obra, per reparar a les mancances complertes pels seus predecessors, partint dels joves: va obrir per ells l'oratori i va constituir la banda musical. Pels adults va tornar a fundar la Confraria de les SS. Sagrament i va instituir el Terz’ orde Franciscà. Per fi, per tutelar els treballadors, el 1893 va iniciar la Societat Obrera de Mutu Auxili. Atent a les famílies, ocupava el desenvolupament de les joves parelles, sense oblidar els malalts, dels quals es portava amb entusiasme. El lema del seu ministeri era: «Tota la meva ciència és la Creu i tota la meva força és l'estola». Caràcter i estil de vida Enmig a les moltes activitats, la seva jornada era scandita de nombrosos moments d'adoració: començava molt aviat, a les 4 del matí, obria l'església i es portava en la casa mare de les monges obreres per dictar la meditació a les monges, celebrar la Eucaristia i després sobresortir en parròquia per les Confessions dels parroquians. Sempre disponible, de temperament reflexiu i seriós, es comprometia a sorridere a tots, en especial als nens. Per raons de salut i sobrietà, el seu vitto era estretament vegetarià. Seguia en això els ensenyaments de l'abat alemany Sebastian Kneipp, que preveien també cures a base de banys, en una època en què la medicina moderna estava complint els primers passos. Preocupació per les joves obreres Les noies de Botticino, per ajudar econòmicament la família, buscaven treball en les filande del bresciano, i per consegüent eren absents sovint de casa. Don Arcangelo, que considerava la parròquia com la família d'o
Font: santiebeati.it