Qui va ser
L'escena de la Presentació de Jesús al Temple conté un caràcter "èpic": en aquesta les generacions es troben i tot expressa la magnitud del missatge portat del Fill de Déu enmig als homes. Un gest històric que transcendeix la història i il·lumina el cor del temps dels homes. En aquest fragment d'Evangeli, en definitiva, scorgiamo els cims cap a què és anomenat cada batejat i comprenem el veritable sentit de la santedat cristiana: saber conduir i oferir a Déu el món. I, realment com va ser per la Presentació del Senyor, també el carrer de la santedat és feta de compromís, d'obsequio a la tradició però també de novetat, de stravolgimento radical de l'existència. Viure així significa expressar la trascendenza i així doncs esdevenir testimonis en grau d'engrescar i "convertir": perquè l'Evangeli no és només "mite" és eroicità viscuda en el periòdic.
Martirologio Romano: Festa de la Presentació del Senyor, dels Grecs crida Ipapánte: quaranta dies després del Nadal del Senyor, Jesús va ser conduït per Maria i Giuseppe al Temple, sigui per adempiere la llei mosaica, sigui sobretot per trobar el seu poble creient i esultante, llum per il·luminar les gents i glòria del seu poble Israel. Escolta de RadioRai:
La festivitat actual, de què tenim la primera testimoni en el segle IV a Jerusalem, va ser anomenada fins a la recent reforma del calendari festa de la Purificació de les SS. Verge Maria, en record del moment de la història de la sagrada Família, narrat al capítol 2 de l'Evangeli de Luca, en què Maria, en ottemperanza a la llei, es va portar al Temple de Jerusalem, quaranta dies després del naixement de Jesús, per oferir el seu primogènit i complir el ritu legal de la seva purificació. La reforma litúrgica del 1960 ha restituït a la celebració el títol de "presentació del Senyor", que tenia en origen. L'oferta de Jesús al Pare, complerta en el Temple, prelude a la seva oferta sacrifica-les sobre la creu. Aquest acte d'obediència a un ritu legal, al compliment del qual ni Jesús ni Maria eren tinguts, constitueix pures una lliçó d'humilitat, a coronament de l'anual meditació sobre el gran misteri nadalenc, en què el Fill de Déu i la seva divina Mare s'hi pressentin en la commovedora però mortificante cornisa del presepio, val a dir en l'extrema pobresa dels baraccati, en la precària existència dels sfollati i dels perseguits, així doncs dels esuli. La trobada del Senyor amb Simeone i Anna en el Temple accentua l'aspecte sacrifica-les de la celebració i la comunió personal de Maria amb el sacrifici de Crist, ja que quaranta dies després de la seva divina maternitat la profecia de Simeone les fa entreveure les perspectives del seu patiment: "Una espasa et trafiggerà l'anima": Maria, gràcies a la seva íntima unió amb la persona de Crist, és associada al sacrifici del Fill. No stupisce així doncs que a la festa actual s'hagi donat un temps tal risalto d'induir l'emperador Justinià a decretar el 2 de febrer dia festiu en tot l'imperi d'Orient. Roma va adoptar la festivitat cap a mitjans del segle VII; papa Sergio I (687-701) va instituir la més antiga de les processons penitencials romanes, que partia de l'església de S. Adrià al Fòrum i es concloïa a S. Maria Major. El ritu de la benedicció de les espelmes, de què es té testimoni ja en el segle X, s'inspira a les paraules de Simeone: "Els meus ulls han vist la teva salvació, preparada per tu davant de tots els pobles, llum per il·luminar les gents". D'aquest significatiu ritu ha derivat el nom popular de festa de la "candelora". La notícia donada ja per Beda el Venerable, segons la qual la processó seria un contraposat a la processó dels Lupercalia dels Romans, i una reparació a les sfrenatezza que passaven en tal circumstància, no troba confirmació en la història.
Font: santiebeati.it