Qui va ser
Sec. VI "Qui no beu a sant Cerbone és un lladre o un birbone". La saviesa popular ha immortalitzat així la "font de sant Cerbone", en Maremma, que brota prop d'una capella romànica, on van ser miraculosament traslate les despullades del Sant. Sobre el turó sovrastante sorgia l'etrusca Populonia, de què Cerbone (o Cerbonio) va ser bisbe en el segle VI. La va defensar en un primer moment de les incursions dels Gots. El rei Totila ho va posar a mort, però l'os que ho devia sbranare es ammansì als seus peus. Van venir després els Longobards. I Cerbone va reparar a l'Illa d'Elba, on va morir. Una tempestat es va aplacar per consentir la tornada del cos sobre la costa.
Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: A Populonia a Toscana, sant Cerbonio, bisbe, que, com refereix el papa sant Gregori Magno, durant la invasió longobarda de la regió, es va retirar sobre l'illa d'Elba, oferint nombrosos exemples de la seva virtut.
En el petit golf d'Intercanvis, en Maremma, dominat pel turó sobre la qual molts segles or són va sorgir l'etrusca Populonia, a flor del nivell marí i enmig a les antigues tombes que de tant en tant ressorgeixen de les excavacions, brota una font, sobre la qual és construïda una petita capella d'estil romànic. És la font de San Cerbone, i un proverbi del lloc diu: “Qui no beu a San Cerbone, és un lladre o un birbone”. Entre les ciutats de l'antiga Dodecàpoli etrusca, la de Populonia tenia la primacia de la metal·lúrgia. Durant les incursions dels bàrbars, la indústria minera de Populonia va decaure, el port es va encobrir, el golf es va reduir de superfície i la malària va portar la desolació. San Cerbone, originari d'Àfrica, va ser bisbe de Populonia realment al temps de les invasions barbàriques, en el segle VI. D'ell parla el pontífex San Gregorio Magno en els seus Diàlegs, definint-ho “home de vida venerable, que va donar grans proves de santedat”. La més cèlebre d'aquestes proves la va donar quan Totila investigava alguns militi romans i cristians. El sant bisbe de Populonia els va amagar i per això va incórrer en la ira del rei bàrbar, que va decretar la seva mort mitjançant les fires. Va enviar Cerbone en l'anomenat Camp del Merlo, on un ferocissimo os hauria degut sbranarlo, a la presència del mateix sobirà. L'actuació semblava prometre grans emocions, però Totila no havia previst un fet que el sbalordì: quan l'os va arribar davant del bisbe va quedar per un instant gairebé petrificat en l'acte de l'agressió, amb les potes anteriors aixecades i les fauci spalancate. Després, lentament, va recaure sobre les urpes, tancades la boca i preses a llepar amb inesperada mansuetudine els peus del sant. Totila va alliberar Cerbone, però després dels Gots de Totila van arribar els Longobards, a scacciare el bisbe de Populonia, que va reparar per tant a l'illa d'Elba. Ja vell i pròxim a morir, el bisbe havia demanat d'ésser sepolto a Populonia, encara en mà als Longobards, recomanant als seus seguidors de reprendre de seguida el mar després d'haver proveït a la seva sepultura. Mort el sant (10 d'octubre de 575), els seguidors van creuar el Canal de Piombino sense ésser miraculosament vists pels enemics a causa dels núvols i boires. A Poggio a l'illa d'Elba encara és viva la tradició oral que narra d'un imponent libecciata que al trànsit de l'embarcació que transportava el seu taüt s'aplacava creant un carrer de mar pla de la Marina de Poggio cap a Intercanvis. Van poder així enterrar el cos de San Cerbone. El cos de San Cerbone, en canvi, va ser transferit de seguida en la catedral de Massa Marítima, quan aquesta va ser triada com nova seu de la diòcesi. És celebrat el 10 d'octubre.
Aquest sant, del nom inconsueto, és amic dels animals. Som en el segle VI després de Crist. Cerbone neix a l'Àfrica septentrional d'una família cristiana. Quan esdevé sacerdot, per defugir a la persecució dels cristians per part dels Vàndals, escapa a Itàlia. La nau aborda sobre la costa maremmana, a Toscana, en el Golf d'Intercanvis. A Populonia (Livorno) Cerbone és proclamat bisbe. Els habitants del lloc no són contents d'ell perquè té el costum de dir Messa a la matinada. Massa aviat per qui viu lluny de la població, en les campanyes. Les queixes arriben al papa. Del Vaticà són enviats a Populonia dos religiosos encarregats d'acompanyar el bisbe al cospetto del pontífex. Durant el tragitto Cerbone compleix dels prodigis: els acompanyants són assedegats i sfiniti del viatge, i aquí que Cerbone apropa dos cerve que mansoies es fan munyir de la bona llet. Quan, després, el bisbe troba un grup d'ocs les convida a accodarsi a ell fins a Roma. Així passa. Els ocs, dòcils i ubbidienti, segueixen Cerbone i es lleven en vol lliure només a la seva arribada davant del papa. El papa, del cant el seu, desitja assistir personalment a la famosa Messa de l'alba de Cerbone. El pontífex es torna, així, compte de tenir davant un sant. Efectivament durant la Messa se sent una melodia sublim arribar d'un cor d'àngels. D'aquell dia Cerbone podrà dir la seva Messa a la matinada. A la tornada en Maremma enfurisma la batalla entre Gots i Bizantins. Cerbone és empresonat pel cruel rei dels Gots Totila amb l'acusació d'haver afavorit l'enemic. La punició ha de ser exemplar: ésser sbranato d'un feroç os, però la belva, en comptes de azzannare Cerbone, com un agnellino es va a accovacciare al costat d'ell, llepant-li els peus. El rei queda stupefatto i decideix deixar lliure el presoner. Durant la invasió dels Longobards, Cerbone escapa sobre l'illa d'Elba, defensada pels Bizantins. El bisbe condueix vida d'ermità i quan sent apropar-se l'hora de la mort, passada el 575, demana d'ésser sepolto sobre la terraferma. Gràcies a una miraculosa tempestat que té a bada els Longobards, la nau transporta el cos del bisbe sobre la costa, en localitat Intercanvis (Piombino) on ve sepolto en una petita església. En aquest lloc, encara avui, brota la famosa font de San Cerbone, de què treu origen el dicto: «Qui no beu a San Cerbone és un lladre o un
Font: santiebeati.it