Qui va ser
Saragossa, Espanya, 1271 - Estremoz, Portugal, 4 de juliol de 1336 Va néixer a Saragossa, a Aragó (Espanya), el 1271. Filla del rei d'Espanya Pere III, així doncs besnet de Frederic II, a només 12 anys va ser donada en esposa a Dionigi, rei de Portugal, de què va tenir dos fills. Va ser un matrimoni afligit de les infidelitats del marit però en aquest Elisabetta va saber donar la testimoni cristiana que la va portar a la santedat. Va dur a terme obra pacificadora en família i, com consigliera del marit, va aconseguir atenuar les tensions entre Aragó, Portugal i Espanya. A la mort del marit va donar els seus havers als pobres i als monestirs, esdevenint terciària franciscana. Després d'una pelegrinació al santuari de Compostela, en què va deposar la pròpia corona, es va retirar en el convent de les clarisse de Coimbra, d'ella mateixa fundat. Després de la mort passada el 1336 a Estremoz a Portugal, el seu cos va ser reportat al monestir de Coimbra. El 1612 s'ho trobarà incorrotto, durant un esumazione, col·legida al procés canònic per proclamar-la santa. Va ser canonitzada a Roma d'Urbano VIII el 1625.
Etimologia: Elisabetta = Déu és el meu jurament, de l'hebraic Martirologio Romano: Santa Elisabet, que, reina de Portugal, va ser exemplar en l'obra de pacificació entre els reis i en la caritat cap als pobres; quedada vídua del rei Dionigi, va abraçar la regla entre les monges del Terz’Orde de Santa Chiara en el cenobi de Estremoz a Portugal d'ella mateixa fundat, en el qual, mentre era intenta a fer reconciliar el seu fill amb el gendre, va fer després tornada al Senyor. Escolta de RadioVaticana:
Elisabetta va néixer a Saragossa (Espanya) el 1271 de Pere III d'Aragó, i de Costanza, filla de Manfredi, succeït al pare, l'emperador Frederic II, en el regne de Sicília. A la font baptismal les va ser imposat el nom de la santa prozia, reina d'Hongria. Després del seu naixement es van reconciliar entre ells el pare i l'avi, Jaume I el Conqueridor que, fins a la mort (1276), va voler agafar-se cura de l'educació d'ella. A vuit anys, Elisabetta havia après ja a recitar cada dia l'oficina divina, a socórrer els pobres i a practicar rigorosos dejunis. La seva infantesa va ser de curta duració per què, a dotze anys va ser donada en esposa a Dionisio el Liberal, rei de Portugal, fundador de la universitat de Coimbra i de l'orde del Crist. A la cort de la casa reial de Portugal, Elisabetta no tralasciò els bons costums agafats també no descurant els nous deures de reina i d'esposa. Va continuar a llevar-se de bon matí per anar a capella a escoltar la Messa en genoll, fer sovint la comunió, i dir l'oficina de les SS. Verge i dels morts. Després de dinar retornava en capella per acabar l'oficina divina, fer lectures espirituals i abandonar-se a moltes oracions entre un profluvio de llàgrimes. El temps lliure ho comprometia a confezionare suppellettili per les esglésies pobres, amb l'ajuda de les dames de cort. A aquestes bones obres altres en va afegir de mà en mà que venia a coneixement de les públiques necessitats. No hi va haver de fet esglésies, hospitals o monestirs a que la seva construcció ella no contribuís amb regale generositat. Alguns en va fer construir, ella mateixa, a Santarém i a Coimbra. La seva darrera fundació va ser una capella en honor de les SS. Verge en el convent de la Trinitat, a Lisboa. Aquesta va ser el primer santuari en què s'hagi venerat la Immaculada Concepció. Abans de morir va voler també instituir una confraria dedicada a les SS. Trinitat. Perquè el seu esperit estigués sempre preparat a la contemplació, Elisabetta dejunava habitualment tres vegades a la setmana, tota la quaresma, tota l'arribada i de la festa de S. Giovanni Battista a l'Assunta. Els divendres i els dissabtes que precedien les festes de les SS. Verge s'alimentava tan sols de pa i aigua. En la seva set de penitenza, ella s'hauria donat a altres austeritats, si el marit li ho hagués permès. Els metges les van ordenar, per un cert temps almenys, d'abandonar la mortificació de gola, però ella va continuar a beure de l'aigua. Un dia tanmateix Iddio va intervenir a favor dels deixebles de Esculapio, mutant en vi una brocca d'aigua que les havia estat portada. També la caritat d'Elisabetta pels pobres i els nobles decaiguts va ser incomparable. Al seu elemosiniere havia donat orde de no enviar mai carrer cap freturós a mans buides. Ella va fer enviar dels viveri a monestirs pobres i a regions colpejades per les avversità; va protegir els orfes; va socórrer les joves pericolanti; tots els divendres de quaresma, després d'haver rentat i besat els peus a tretze pobres, els feia vestir de vestits nous; el dijous sant complia la mateixa obra bona a favor de tretze dones. A contacte de les seves mans i dels seus llavis, una malalta va guarir d'una plaga al peu i un storpio lebbroso, d'ambdues malalties. El 1290 Elisabetta va donar a la llum una filla, Costanza, que de seguida va ser maritata a Ferran IV de Castella. L'any després que va parir l'hereu al tron, Alfons IV el Valorós. Per la seva família Elisabetta va ser un veritable àngel tutelar. Ella no es va acontentar de donar dels bons consells als fills, però va exhortar també el marit a governar els súbdits amb justícia i mitezza sense donar atenció als vans discursos dels aduladors o a les falses relacions dels envejosos. En canvi, després d'algun any passat en la concòrdia i en la més dolça intimitat amb ell, Déu va permetre que comencés, per Elisabetta, un veritable calvari a causa dels il·lícits amors als quals el rei, a poc a poc, es va abandonar. Elisabetta si en va afligir més per l'ofensa feta a Déu que per l'afronto fet a ella. Amb dolcesa va intentar de ricondurlo sobre la recta senda i, sense sortir en amargs laments, va empènyer el seu heroisme fins a ocupar l'educació dels fills naturals d'ell com si fossin propis. La noblesa, tement que els cabrons del rei adquirissin massa ascendent en el país, van excitar a la rebel·lió el fill hereditari. Alfonso va agafar de fet les armes contra el pare, amb immens dolor d'Elisabetta, la qual es va alinear de la part del sobirà i va buscar ripetutame
Font: santiebeati.it