Qui va ser
Cremona, 1428/30 - Màntua, 19 de febrer de 1468 Elisabetta Picenardi, nascuda a Cremona el 1428 de família aristocràtica, es trasferì a Màntua des de la infantesa. A vint anys es consagrò al Senyor en la fraternità dels Servi de Maria, llegada a l'església ciutadana de Sant Barnaba. En la pròpia casa va conduir una vida de pregària i de penitenza, caracteritzada per un intens amor pel Eucaristia i d'una particular devoció a la Beata Verge. Morì a Màntua el 19 de febrer de 1468. El seu cos descansa en l'església parroquial de Torre de’ Picenardi, en el Cremonese.
Etimologia: Elisabetta = Déu és el meu jurament, de l'hebraic Emblema: Giglio Martirologio Romano: A Màntua, beata Elisabetta Picenardi, verge, que, portat el vestit de l'Orde dels Servi de Maria, va conduir en la casa paternal una vida consagrada a Déu, acostant-se assíduament a la santa comunió i esperant amb compromís a la Litúrgia de les Hores i a la meditació de les Escriptures, devotíssima de la Verge Maria.
La beata Elisabetta Picenardi va néixer a Cremona entre el 1428 i el 1430 del noble cremonese Leonardo i de la mantovana Paola Nuvoloni. El pare era al servei dels Gonzaga i aspirava per ella un matrimoni amb algun noble de la ciutat, però ella en canvi va decidir restar verge com Maria, de què tenia una intensa devoció. La decisió era precisament scaturita de la influència de la frequentazione amb els frares dels Servi de Maria, del proper convent de S. Barnaba, que el 1448 havia passat a l'aleshores recent Congregació del Compliment. Va prendre l'hàbit de les ‘Mantellate’ a 20 anys, les quals operaven en les seves habitacions però col·legides entre ells sent religioses; la seva vida consagrada va ser breu i intensa, no presentant esteriorità de relleu. Va esdevenir ben aviat òrfena de la mare i després de la mort del pare, passada el 1465, va deixar la casa paternal retirant-se a casa de la germana Orsina casada amb Bartolomeo Gorni, en una cel·la a ella reservada. Vivia en la contrada del Cigne, poc distant de l'església de S. Barnaba dels Servi de Maria, en què es portava cada dia, rebent sovint el Eucaristia, què raríssima segons les usances de l'època, confessant-se del seu pare espiritual entre’ Barnaba de Màntua i recitant la Divina Oficina com els religiosos; per la seva gran devoció a la Mare de Déu, tants es dirigien a ella per obtenir-ne la intercessió. Un any abans de la mort, de què presagì el moment, va tendir el testament deixant el propi breviari i tres-cents ducats als Servi. Va morir el 19 de febrer de 1468; en el preparar-ne la salma, es va descobrir que portava el cilicio i una ruvida faixa penitencial; va venir sepolta en la tomba de família en S. Barnaba, va haver patit una fama de santedat i d'operadora de miracles entre què el de la salvació d'una nena caiguda en el llac i quedada per mitja ara sota l'aigua. Hi ha un fresc datat 1475 que la representa amb el vestit de les monges dels Servi, el seu cos després de les supressions franceses del 1799, va ser transferit en l'església de l'oratori gentilici del castell de Tor de’ Picenardi, en la zona de Cremona, de seguida va ser agençat en l'església parroquial local. Papa Pius VII el 20 de novembre de 1804 en va aprovar el culte, estès a més de l'Orde dels Servi, a les diòcesis de Màntua i Cremona.
Font: santiebeati.it