Qui va ser
Quarantè bisbe de la comunitat ambrosiana, va ser a la guia de l'Església de Milà del 672 al 681. Va viure les profundes implicacions teològiques sobre la visió de l'home - i així doncs sobre la vida social - del major debat teològic del seu temps, el segle VII. El xoc era sobre la qüestió de la voluntat de Jesús: va ser una sola, amb aquella divina que anul·lava aquella humana, o van ser dos, humana i divina junts (duotelismo), encara que la segona era la més important? El 680 el Concili de Roma va afirmar l'ortodòxia del duotelismo, que va tenir un Mansoi un strenuo defensor en el nom de la defensa de la dignitat humana.
Etimologia: Mansoi = dòcil, afable, del llatí Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: A Milà, sant Mansoi, bisbe, que combattè strenuamente contra l'heretgia monotelita. Escolta de RadioRai:
Entre les tantes delicades qüestions cristològiques sobre les quals debatia la teologia dels primers segles de l'Església, es annovera també aquella concernent la presència d'una o dues voluntats en Crist. En el primer cas es parlava de monotelismo, en el segon cas de duotelismo. El desacord va esclatar en el setè segle amb un orient sobretot monotelista. Tal desacord va trobar també intervencions imperials que, entre altres, van arribar a prohibir sota penes severíssimes la continuació de la disputa. En diversos concilis la qüestió va ser afrontada en canvi amb condemnes ingravescenti en les comparacions de l'errada perniciosa del monotelismo. Aquesta posició era, en darrera anàlisi, una represa herètica subtil sobre la veritable natura de Jesús Crist que l'Església proclama i veritable Déu i veritable home. La doctrina ortodoxa de les dues voluntats en Crist va ser reblada pel Concili del Laterano (octubre de 649) i va costar la mort, per part de l'emperador, al Papa Martí I que l'havia convocat i en el sentit duotelista orientat. La discussió es va arrossegar encara en el temps i hi va prendre part, entre els altres, San Mansois, quarantè bisbe de Milà, que la seva festa recorre el 19 de febrer. La seva participació al concili de Roma del març de 680 va tenir realment aquest significat: desaprovar el monotelismo i posar en clar com en Crist coexistissin les dues voluntats i com la voluntat humana, tanmateix subjecta a la divina voluntat, quedés igualment activa. San Mansoi va ser convençut tan que estant de la part de Jesús s'estava també de la part de l'Home que contra el monotelismo va ser strenuo i tutt'altre que mansoi combatent sigui com a bisbe sigui com a organitzador i escriptor. Contra la subdola heretgia (que, com sovint entesa també als nostres dies, juga ganes-liarmente a amagatall) ell va escriure efectivament un llibre significatiu per doctrina i argumentació. S'ha dit que la festa de San Mansoi recorre, com vol el "Martirologio Romano", el 19 de febrer. En la litúrgia ambrosiana és traslladada "en canvi" al 2 de setembre perquè en Quaresma, d'aquelles parts, no van recordats els sants. També per aquest aspecte de nomadisme a casa propi S. Mansoi apareix simpàtic. Però hi ha un altre particular de defenestració a través de la fenestrazione (la ufficialità?). Se sap que per molts sants hi ha escassa o cap iconografia, avui dia. Ebbene: en la basílica de S. Ambrogio a Milà existeix un fresc, que es fa sobresortir al segle VII, el qual representa en substància la condemna de l'heretgia del monotelismo. La figura central havia de segurament representar Mansoi bisbe. Tal figura ha anat destruïda a conseqüència de l'obertura en aquella paret d'un finestró! Sempre de la part de l'Home: aquí San Mansoi.
Font: santiebeati.it