Qui va ser
Sec. III - m. 270 Etimologia: Gregorio = aquell que desperta, del grec Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: A Neocesarea al Pont, en l'actual Turquia, sant Gregori, bisbe, que, abraçada des de l'adolescència la fe cristiana, va ser gran cultore de les ciències sigui humanes sigui divines; ordenat bisbe es va mostrar insigne per doctrina, virtut i zelo apostòlic i pels nombrosos miracles d'ell operats va rebre el nom de Taumaturgo.
S. Gregorio, soprannominato Taumaturgo, va néixer al principi del segle III en Neocesarea del Pont. Els seus pares, il·lustres per noblesa i riqueses, però idolatres, ho van criar, al costat del germà Atenodoro, en les paganes supersticions. Però la Providència Divina que havia preestablert de fer-ne dos grans luminari de l'Església, va disposar que encara fanciulli trobessin la veritat i la veritable religió. Dotat de gran penetrativa i d'una set inestinguibile de saber, Gregorio va ser posat a freqüentar el col·legi de filosofia del cèlebre Origene. A la llum d'aquelles lliçons tan eloqüents, la seva ment lògica va ser rischiarata i ben aviat va voler ser batejat. Aprofundit en mode particular en l'estudi de la Sagrada Escriptura, va deliberar de consagrar-se enterament al diví servei i de renunciar a cada avantatge terrè. Efectivament, mentre era encara a Cesarea, la mort li va raptar els pares, i ell trobant-se mestresses de moltes riqueses, en va formar part a les vídues i als orfes i es va retirar en una solitud. La penitenza, la pregària i l'estudio de la Sagrada Bíblia van ser els seus grans mitjans per pujar a la contemplació i a la perfecció. No potè en canvi quedar desconegut, poichè la fama dels seus consells i de les seves virtuts va arribar a les orelles del sant bisbe Fotino, que per especial revelació de l'Esperit Santo, ho va voler fer risplendere sobre el canelobre de l'Església, creant-ho bisbe de Neocesarea. En va va tractar repetidament de sostreure's al greu pes; però coneguda ésser aquella la voluntat de Déu, després d'una convenient preparació, va fer l'entrada en la seva popolatissima ciutat, que no comptava tanmateix més de 17 cristians. Tanmateix la seva fama d'home extraordinari tenia incoscientemente preparat aquell poble idolatra al culte del veritable Déu; i de part seva el Sant no va estalviar esforços, pregàries i especialment miracles per acalorar-ne la conversió. En reportem algú. Es tractava de construir el primer temple cristià; però el riu d'una banda i la muntanya de l'altre tornaven angusto el lloc. El Sant mana al mont de scostarsi, i el mont dòcilment es trasllada quant és necessari. El poble es lagnava que un aiguamoll, ja causa de discòrdies entre germans, feia posar insalubre el clima. Gregorio amb el signe de creu la fa esdevenir fèrtil campanya. En una plena, el torrent de Casalmacco va trencar els argini i amenaçava el poblat: hi acudeix el Sant, planta en terra el seu bastó, les aigües es retiren en el seu alveo i el bastó esdevé molt robusta planta. Els tants prodigis del taumaturgo bisbe no van valer a salvar-ho de la persecució de Decio, nè de l'exili. D'allà vigilava i pregava per la perseverança del seu ramat en la fe. Coneguda després, per divina revelació, l'hora de la seva mort, comandó de fer diligent recerca de quants pagans quedessin encara en la seva diòcesi, i sabut ch’eren 17 va exclamar: “Deo gratias, a la meva vinguda vaig trobar justament 17 cristians!”. Després de 25 anys d'episcopat va tancar placidamente els ulls en el Senyor. Era l'any 270. Autor: Antonio Galuzzi ______________________________ Afegit/modificat el 2001-11-19
Font: santiebeati.it