La Bíblia
Litúrgia
Doctrina
Comunitat

Cerca un passatge o una paraula

Escriu una referència (Mt 22) o paraules clau (amor) per cercar a tota la Bíblia

Referències
Paraules
Esc tancar cercar
Santoral
Imatge de Hilarió
Sant de l'Església catòlica

Hilarió

anacoreta

◆ 21 octubre 291 – 372

Qui va ser

Tabata, Palestina, 291 sobre - Pafo, Xipre, 372 Va néixer de pares pagans cap al 291, a Tabata, petita ciutat de Palestina. Va ser enviat a Alexandria d'Egipte per complir els estudis. Es va distingir de sobte gràcies a un enginy particularment viu i una integritat moral que va aplicar amb major fervor després de la conversió al cristianisme. Abandonada l'opulenta ciutat egípcia es va retirar en Tebaide prop de sant Antonio abat. El 307, tanmateix, va fer tornada a la casa paternal on va venir a coneixement de la mort dels pares. Va decidir així de donar part dels seus béns als germans i part als pobres i de retirar-se definitivament a Maiumma, a Palestina, zona freqüentada per bandits. Els seus dies estava dividits entre la pregària, l'estudi de les Escriptures i el treball manual. Malgrat la rigidesa de les condicions de vida que es va imposar va arribar a l'edat de 80 anys. Va morir a Pafo, el 372. El seu cos va ser reportat al monestir de Maiumma del deixeble Eusebio.

Etimologia: Ilarione = gai, allegro, del llatí Martirologio Romano: A l'illa de Xipre, santa Ilarione, abat, que, seguint les petjades de sant Antonio, en un primer moment va conduir vida solitària prop de Gaza i va ser després fundador i model de vida ermitana en aquesta província.

Aquest sant ermità va néixer de pares pagans cap al 291, a Tabata, petita ciutat de Palestina. Va ser enviat encara fanciullo a Alexandria d'Egipte per complir els estudis, i es va distingir per vivacità d'enginy i integritat de costums. Ràpids van ser els progressos en les ciències humanes: no menys ràpid va ser l'avanç en la pràctica de les cristianes virtuts, allorchè coneguda la veritable religió es va convertir al Cristianisme. Àvid de sentir la divina paraula, va ser sempre sol·licito en l'intervenir a la sagrada predicació i en l'assistir a les divines oficines. Fastiguejat de la vida licenziosa a Alexandria i mogut de l'ardent desig de la perfecció cristiana, va abandonar aquella ciutat per portar-se en Tebaide prop de S. Antonio abat. Va ser a aquell col·legi que va aprendre viu amor a la solitud, a l'oració i a la penitenza. Però el gran concurs de les persones que venien a Antonio per admirar-ne la santedat o rebre'n consell aviat el annoiò; sicchè, abandonat aquell lloc el 307, va fer tornada al teulat paternal, on, amb el seu profund dolor va aprendre de la mort dels estimats pares. Mancat ja de cada humà confort es va abandonar totalment en les mans de la Divina Providència i donada part dels seus béns als germans i part als pobres, va deixar definitivament la casa paternal, per retirar-se a Maiumma, lloc solitari de Palestina. La cremor amb què es va donar a la vida monàstica, va canviar aquell desert que fins aleshores havia servit de covo als assassins, en un oasi de sants homes, que d'ell dirigits, van erigir diversos monestirs. Interrogat una vegada el Sant d'alguns bandits sobre el com s'hauria comportat en cas que els lladres l'haguessin abordat, va respondre: “Un home pobre i despullat no tem els lladres”. “Però et podrien treure la vida” soggiunsero. “Això és cert, va replicar el Sant, però jo no temo la mort, perquè soc aparellat sempre a ben morir”. Mirabilmente va subjugar les seves passions amb la pregària i amb les contínues i aspres penitenze, reduint a l'obediència de la voluntat el cos rebel. Gastava els seus dies únicament en el servei del Senyor, alternant la pregària i la contemplació amb l'estudi de les Sagrades Escriptures i el treball manual. Va vestir molt pobrament i es va alimentar sempre d'herbes i de poques figues: només en els darrers mesos va ser obligat a agafar una mica de sopa. Malgrat les maceracions i les mortificacions que infligia al seu cos, va tocar la bell'edat de 80 anys. Escriu S. Girolamo que abans de tornar l'ànima a Déu, el vell tendit en terra a sobre d'una rude stuoia, sorprès pel temor del judici, estigués repetint a si mateix: “De què temes o ànima meva? Per què et conturbi si per gairebé setanta anys has servit el teu Senyor?”. A Pafo, el 372, el Senyor ho va cridar a rebre el premi. El seu cos gloriós va ser del deixeble Eusebio reportat al monestir de Maiumma.

Font: santiebeati.it