Qui va ser
>>> Visualitza la Scheda del Grup a qui pertany Saint-Christo-en-Jarez, França, 1 de març de 1824 – Nam-Dinh, Vietnam, 1 de maig de 1852 OTAN el 1° de març de 1824 a Saint Christo en Jarez, a França, cinquè de sis fills, Jean Louis Bonnard va entrar en el Seminari menor de Saint Jodard a Alix on va ser considerat un bon seminarista però estudiant mediocre. Va canviar diversos Seminaris fins a arribar en el de París on va ser ordenat sacerdot el 28 de desembre de 1848. Desitjant la missió, el 8 de febrer de 1849 va partir per Hong Kong per assolir el Tonchino, en el nord de Vietnam, on li van ser confiades dues parròquies. Malgrat la persecució contra els cristians Bonnard va treballar amb totes les forces per la seva comunitat. En el març del 1852 va decidir anar a visitar el llogaret de Boi-Xuyen. El 21 de març, mentre estava batejant 25 nens van arribar dels soldats. Bonnard va ser fet sortir d'una porta secreta però els militars ho van assolir. Empresonat va ser condemnat a mort. Sentència executada el 1° de maig de 1852. Ha estat proclamat sant de Joan Pau II el 19 de juny de 1988.
Martirologio Romano: Prop de la ciutat de Nam-Định sempre en el Tonchino, sant Joan Lluís Bonnard, sacerdot de la mateixa Societat i màrtir, que, condemnat a mort per haver batejat vint-i-cinc nens, va rebre també ell amb la decapitació la corona del martiri.
A la regió del Tonchino, Annam i Cocincina - hora Vietnam - a obra d'intrèpids missioners, va repercutir per primera vegada en el segle XVI la paraula de l'Evangeli; el martiri va fecundar la sembra apostòlica en aquest lembo d'Orient. Del 1645 al 1886, excepte rars períodes de quietes, va enfurismar una violenta persecució amb la qual els emperadors i les mandarines, van posar en acte cada gènere d'astúcies i de perfídies, per estroncar la sorgente comunitat de l'Església. El total de les víctimes, en el transcurs dels tres segles, amuntega a aproximadament 113.000. La crueltat dels carnefici, no va plegar el invitta constància dels confessori de la fe: decapitats, crucifixos, escanyats, serrats, esquarterats, sotmesos a inenarrables tortures en les presons i en les mines, van fer rifulgere la glòria del Senyor. Papa Joan Pau II, el diumenge 19 de juny de 1988, accomunò en l'aurèola dels sants una alinea de 117 màrtirs de diversa nacionalitat, condició social i eclesial, bisbes, sacerdots, seminaristes, catechisti, senzills laics entre què una mama i diversos pares de família, soldats, pagesos, artesans, pescadors. Els 117 màrtirs havien estat ja beatificats a grups en els decennis precedents: el 1900 de papa Lleó XIII, el 1906 i 1909 de papa Pius X, el 1951 de papa Pius XII. La ricorrenza litúrgica, única per tots els 117 màrtirs del Tonchino, és el 24 de novembre, però cadascun dels màrtirs són recordats també en el dia del propi martiri. Un d'aquests testimonis de la fe en l'Extrem Orient, va ser sant Jean-Louis Bonnard, nascut el 1° de març de 1824 a Saint-Christo-en-Jarez (Loire, França), cinquè dels sis fills de Gabriele Bonnard i d'Anna Bonnier, va ser batejat el mateix dia en l'església parroquial. La família Bonnard era molt cristiana i el vespre, quan es podia només llegir i conversar, els nois feien projectes pel futur, qui volia fer el paleta, qui el mugnaio, Jean-Louis deia “jo vull fer-me capellà” i amb aquesta idea, avui es pot dir fruit d'incipient vocació, va créixer i es va formar sense canviar d'ideal. A 12 anys va fer la Primera Comunió, però per bé que volenterós i assidu, li aconseguia fatigós seguir l'aprenentatge del catechismo, entre els companys era classificat de qualitats intel·lectuals mediocres; incapaç de servir la Messa perquè no aconseguia donar correctament les respostes en llatí segons la litúrgia del temps, però malgrat tot era obstinat a dir que s'hauria fet capellà. Entrat en col·legi, els inicis van ser durs, però sense desanimar-se mai, Jean-Louis va aconseguir en tercera mitjana a entrar en el seminari menor de Saint-Jodard a Alix, on unànimement era considerat un bon seminarista, però també un estudiant mediocre. En els anys de seminari, va poder conèixer i apassionar-se a la revista “Annals de la Propagació de la Fede” que divulgava l'obra dels missioners catòlics, i ell va agafar a imaginar els espais immensos, les aventures perilloses a vegades dramàtiques. La visita d'un antic alumne del Seminari pare Charrier, supervivent de Vietnam, on havia suportat cadenes i ganga per molts anys, va reforçar els seus projectes. Va prosseguir favorablement els estudis, com si l'ideal missioner l'hagués galvanitzat; passant pels estudis superiors al Seminari de Lió; el 1846 va decidir amb l'autorització de l'arquebisbe, de deixar el Seminari diocesà pel de les Missions Estrangeres de París, on arribarà el 4 de novembre. A París va complir els estudis teològics i el 28 de desembre de 1848 va ser ordenat sacerdot; abans de rebre la destinació en Extrem Orient, pare Jean-Louis Bonnard va haver de convèncer i consolar els angoixats pares, que no haurien volgut que ell fes tal selecta. Sin de seminarista Jean-Louis va expressar el desig del martiri: “Vull ser màrtir i faré al uopo tot el possible. Aquí la meva ambició: collir la primera palma del martiri que se'm presentarà a cabal de mà”. El 8 de febrer de 1849 va partir per Hong Kong i des d'allà enviat en el Tonchino (Nord de Vietnam), on el Vicario Apostòlic mons. Retord, en l'abril del 1851 li va confiar les dues parròquies de Ke-Bang i Ke-Trinh. Els fidels de les parròquies, eren perseguits més o menys obertament, i eren obligats als més grans sacrificis per conservar la fe, després de l'edicte persecutorio emanat el 1° de març de 1851 per l'emperador Tu Duc. No obstant això pare Bonnard va agafar a treballar amb totes les forces en les dues comunitats i tanmateix enmig a tantes dificultats començava a recollir els fruits del seu treball apostòlic, quan el març de 1852, va decidir anar a visitar el llogaret de Boi-Xuyen, en què enmig als pagans, floria una petita comunitat cristiana. El 21 de març mentre estava batejant 25 bamb
Font: santiebeati.it