Qui va ser
Canal de Agordo, Belluno, 17 d'octubre de 1912 - Ciutat del Vaticà, 28 de setembre de 1978 (Papa des del 03/09/1978 al 28/09/1978) Albino Luciani neix a Forn de Canal (ara Canal De Agordo), diòcesi de Belluno, el 17 d'octubre de 1912, de Giovanni Luciani i Bortola Tancon. El 1923 entra en el Seminari Menor de Feltre, després, el 1928, en el de Belluno. El 7 de juliol de 1935 rep el ordinazione sacerdotal. Duu a terme el seu ministeri com a capellà de la parròquia del seu país natal i després en la de Agordo. El 1937 és nomenat Vicerettore del Seminari de Belluno. El 27 de Febrer de 1947 es llicencia en teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana. El 1954 és nomenat Vicario General de la diòcesi de Belluno i el 15 de desembre de 1958 Bisbe de Vittorio Veneto. El 15 de desembre de 1969 és nomenat Patriarca de Venècia. Mort Pau VI, el 26 d'agost de 1978 és triat 263° successor de San Pietro, agafant per primera vegada en la història dels papes un doble nom: Giovanni Paolo. Ha tornat a la Casa del Pare el 28 de setembre de 1978, després de 33 dies de pontificat. La fase diocesana de la seva causa de beatificació s'ha dut a terme prop de la diòcesi de Belluno-Feltre des del 22 de novembre de 2003 al 10 de novembre de 2006. El 8 de novembre de 2017 papa Francesc ha autoritzat la promulgació amb què ha estat declarat Venerable i, el 13 d'octubre de 2021, la del decret sobre el miracle. Per fi el 4 settebre 2022 ho ha proclamat Beato a Roma en Piazza San Pietro. Les restes mortals de papa Joan Pau I descansen en les Coves Vaticanes, sota la Basílica de San Pietro a Roma.
En l'agost del 1978, a la mort de Pau VI, el Cardenal Albino Luciani, Patriarca de Venècia, va arribar a Roma en preparació del conclave. Va celebrar la Messa en l'església de Sant Marc (prop de plaça Venècia), de què portava el títol cardenalici. En l'homilia va parlar als fidels de la Verge, Mare de l'Església, germana la nostra, convidant repetidament a pregar la Mare de Déu per l'elecció del Papa, pel futur Papa. Però el Patriarca no pensava mínimament en si mateix. Al contrari, era tan cert de tornar-se'n a casa que, el dia mateix de l'entrada en conclave, anirà a sol·licitar el mecànic perquè ajusti de pressa el seu vell cotxe, trencada a les portes de Roma: “Em recomano, fades el més aviat possible. Hauré de retornar a Venècia entre pocs dies i no sabria com fer a recuperar el cotxe si hagués de deixar-la aquí…”. La Providència en canvi havia disposat diversament i el 26 d'agost, després d'amb prou feines un dia de conclave, de la lògia de San Pietro es affacciava sorridente el Cardenal Felici a pronunciar la fórmula de ritu: “Eminentissimum ac reverendissimum Dominum, Albinum...”, scandiva amb to solemne, “Sanctae Romanae Ecclesiae Cardinalem Luciani!”. La multitud radunata en la plaça esclatava en un tripudio de joia mentre les campanes de San Pietro inundaven de sons majestuosos el cel de Roma. També a Canal de Agordo, país natal del nou Papa, era festa: “Han fet Papa l'Albino”. Pels seus compaesani, efectivament, el successor de Pietro, ja bisbe i després patriarca, quedava sempre “l'Albino”, el seu “don Albino”. Un fill fidel de l'aspra terra bellunese. Nascut el 17 d'octubre de 1912 a Forn de Canal (després esdevingut Canal de Agordo) de Giovanni i Bortola Tancon, la fanciullezza d'Albino s'havia dut a terme entre la bellesa de les valls i de les muntanyes del seu país natal, en els patiments de la Primera Guerra Mundial i la pobresa d'una família pagesa. A 10 anys havia nascut la seva vocació sacerdotal, per la predicació d'un frare caputxí. El 1923 havia fet la seva entrada en seminari, a Feltre abans, després, el 1928, a Belluno. El 7 de juliol de 1935 va rebre el ordinazione sacerdotal. Capellà a Agordo, on va ensenyar religió prop de l'Institut Tècnic Miner, el 1937 va ser nomenat Vicerettore del Seminari de Belluno. El 1954 és Vicario General de la diòcesi de Belluno, així doncs, el 1958, va ser consagrat bisbe de Vittorio Veneto de Papa Joan XXIII. Onze anys després de Paolo HI ho creava Patriarca de Venècia. El 26 de ’agost de 78 Luciani és triat 263° successor de Pietro, agafant per primera vegada en la història dels papes un doble nom. “Em diré Giovanni Paolo”, va debutar de seguida després de l'elecció. “Entenguem-nos: jo no tinc ni la sapientia cordis de Papa Joan, ni la preparació i la cultura de Papa Pau, tanmateix són al seu lloc, haig d'intentar servir l'Església. Espero que m'ajudareu amb les vostres pregàries”. Els diaris van començar a cridar-ho “el papa del somriure”. S'esperaven amb trepidació les seves audiències generals. Luciani potè fer-ne només quatre: una sobre la humilitat (que li estava molt a cor, havent-hi triat per si el lema “Humilitas”), les altres tres sobre les virtuts teologals: fe, esperança i caritat. Com un senzill catechista qualsevol. I catechista en el profund del cor ell havia estat sempre: de rector, abans, després de bisbe, de patriarca, per fi de papa. Sbriciolare amb simplicitat les grans veritats de la fe, partint als humils el pa de l'Evangeli. Això havia estat sempre el seu objectiu, el seu programa. Una puntual tria pastoral. De jove seminarista, efectivament, Albino Luciani durant l'estiu havia provat a escriure algun article pel bollettino parroquial de Canal de Agordo i el rector, pacient, corregia amb calma explicant: “Veus, Albino, quan escrius pensa que el teu article ha de ser entès també per aquella vecchietta que està allà dalt, a sobre del país, i que no ha estudiat i sap amb prou feines llegir”. Es pot dir que Luciani va tenir sempre aquella vecchietta davant dels ulls, també quan va arribar sobre el solc de Pietro. Per això la gent ho estimava. I no l'ha oblidat mai, tanmateix si el seu pontificat ha estat breu. Però, com va tenir a dir el seu successor Karol Wojtyla, que agafant-ne el nom en va assumir implícitament l'herència, “trentatrè dies basten com a temps de l'amor”. Va morir en la nit del 28 de setembre de 1978, per aturada cardíaca. Avui “don Albino” parla encara. En l'església que ho va acollir a la font baptismal i on
Font: santiebeati.it