Odiló de Cluny

Qui va ser

961/2 - 1 de gener de 1049 Va ser abat del monestir de Cluny del 994 al 1049. Durant el seu llarg govern, Cluny es va transformar d'un petit monestir en un potent orde monàstic que exercitava una gran influència sobre l'Església i sobre la societat. Odilone era un home de gran pietat i caritat. Es va dedicar amb fervor a la reforma de la vida monàstica, promovent el compliment rigorós de la regla benedictina. Va reconstruir els edificis del monestir de Cluny i en va enriquir la biblioteca. Va ser també un prolífic escriptor, autor de sermons, homilies i himnes. Odilone va ser un home de gran acció. Es va comprometre per la pau i la justícia, intervenint sovint prop dels potents per protegir els més febles. Va ser també un partidari de la reforma gregoriana, que mirava a reforçar l'autoritat del papa i a reformar l'Església.

Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: Prop de Sauvigny en Burgúndia, en l'actual França, trànsit de santa Odilone, abat de Cluny, que, sever amb si mateix, però mite i misericordiós amb els altres, va pacificar en nom de Déu pobles bel·ligerants, en temps de gana va sostenir amb cada mitjà els afligits i en primer lloc va instituir en els seus monestirs la commemoració de tots els fidels difunts l'endemà la festa de Tots els Sants.

Un dels darrers fills d'una família nombrosa de l'Alvèrnia, Odilone de Mercoeur va néixer el 961 o 962. La devoció, unitamente a les relacions de la família, van decidir els seus pares a consagrar-ho al servei del Senyor en la collegiata de St-Julien de Brioude, de què de seguida hauria esdevingut canonge. S.Maiolo, per altra banda, ho va atreure en el monestir de Cluny cap al 990 i després, del maig de 993, ho va triar com a abat-coadiutore, després d'haver-li fet conferir els Ordes, triada que en el genn. 994 va ser confirmada per una elecció canònica. Odilone va esdevenir únic abat de Cluny l'11 magg., a la mort de Maiolo, i hauria ocupat aquesta càrrega fins a la pròpia mort, passada a Souvigny en la nit entre el 31 de desembre i el 1° de gener de 1049. Tan sols els esdeveniments externs permeten determinar les diverses etapes en la continuïtat d'això al llarg de lladrat. Odilone va deure, abans de tot, fer front a les dificultats derivants dels religiosos de certs monestirs addictes de Cluny, i dels senyors que volien despullar l'abadia dels seus béns. En el dic. 997 ell va emprendre el primer dels seus tan freqüents viatges cap a Pavia i Roma, que li van procurar l'ocasió d'intervenir a favor de diversos claustres de la península. Les seves trobades amb els papes i els emperadors són tan sols un particular de les seves múltiples relacions, que expliquen l'origen de les donacions de monestirs a ell fetes. Després del primer període de pesant activitat, Odilone va conèixer, entre el 1005 i el 1013, anys més calmi, que ho van conduir a l'apogeu de la seva magnitud. Els anys entre el 1014 i el 1030 van demostrar a quina potència fos pervenuta Cluny. La benevolença dels emperadors, sobretot d'Enric II, i del rei de França, Roberto, així com la dels papes, com Benet VIII i Joan XIX, demostren l'ascendent de Odilone i com això va ser favorable a les causes d'ell defenses, sense per altra banda allunyar les dificultats nascudes per la conducta d'alguns bisbes i d'alts personatges. Ben aviat, en canvi, les proves van estar multiplicant-se, fins a ca. el 1040, data en què l'abat va aconseguir dominar progressivament la situació. La seva malaltia, durant un darrer viatge a Roma (inicis del 1047) anunciava ja la fi que va sobrevenir durant una darrera visita als seus monestirs. Els primers a beneficiar del zelo de Odilone van ser els monjos de Cluny, pels quals ell va reconstruir el complex dels edificis monàstics, a excepció de l'església, que havia estat ultimada pel seu predecessor; però la tendida activitat de constructor va ser d'ell exercitada també en altres cases d'ell addictes. Pels seus monjos ell va pronunciar també dels sermons, de què alguns hi ha pervenuti, va compondre els Himnes de l'Oficina de s. Maiolo, va redactar una Vita d'aquest darrer i la de l'emperadriu Adelaide; a cap dels monjos ell presiedette a aquella existència claustral en què la litúrgia ocupa un lloc així preminente i de què va fer descriure els particulars en un Ordo cèlebre, ricopiato a Farfa (Consuetudines ferfensis); va enriquir la biblioteca, va promoure treballs artístics en el laboratori dels orfebres, va conrear el talent literari dels seus religiosos. Sota el seu govern, el patrimoni de Cluny va augmentar considerablement, juntament amb el nombre dels monestirs a aquesta subjectes. Per quant sigui difícil precisar una llista d'aquests darrers, entre grans i petits, aquests superaven els setanta, de què més de vint-i-cinc debbono atribuir-se al seu govern. Va reforçar a més els vincles que els llegaven a Cluny, en va assegurar la direcció amb priors formats al seu col·legi, a tots va procurar l'avantatge del esenzione que, amb Bolle següents, va obtenir sempre més completa. La unitat del compliment i de l'estatut canònic, ajuntada a la unitat del govern, agrupaven totes les cases cluniacensi en un veritable Orde: és realment en aquesta ocasió que la paraula ordo va assumir la seva nova accepció. A més de sobre l'Orde, Odilone va exercitar, a l'ocasió, la seva acció també sobre altres monestirs, de què es trobava a defensar els interessos. L'extensió de l'Orde de Cluny, el seu irradiamento, i en particular el paper dels seus costums, multiplicaven els centres de fervor religiós i de pregària, pel major bé de l'Església; a aquests s'afegia la construcció de nous llocs de culte en les campanyes. El deure assumit per Odilone en l'Església es troba tan determinat i Benet VIII ho reconeix en una Butlla (1° sett. 1016): “Servir Iddio, permetre adherir a Déu, pregar, celebrar la Messa pels vius i difunts, agafar cura dels hostes i dels pobres, fer l'almoina”; tot això va significar, de per si i pel paper social dels claustres, contribuir potentemente al progress espiritual del poble cristià, i preparar rossos el terreny per l'esforç futur de la reforma gregoriana.

Font: santiebeati.it