Qui va ser
Torí, 22 de maig de 1906 - Roma, 27 de març de 1972 «Pace i bé a tots!», aquestes paraules acompanyades per un somriure han repercutit en les cases dels italians per 17 anys, del 1955 al 1972. «Pau i bé a tots»: així acabava en letizia una de les transmissions televisives més seguides, definida “la més bonica del món”. El frare que cada dimarts a l'hora de sopar inchiodava al televisor fins a 17 milions d'italians era el caputxí pare Mariano de Torí. Reconeguda la eroicità de les virtuts, ha estat declarat venerable el 15 de març de 2008 de Papa Benet XVI.
Va decidir fer-se sant OTAN a Torí el 22 de maig de 1906, d'il·lustre família, al segle es deia Paolo de Roasenda. Infantesa serena i tranquil·la, cristianamente educat pels seus familiars. Entre el 1917 i el 1922 va freqüentar el ginnasio-liceu on va ser obligat a fer les primeres tries de vida... i Paolo va decidir fer-se sant. A col·legi prevalia la mentalitat liberal per què “o Déu no hi ha, o si hi ha, no hi entra”. Hi havia professors massoni, ocupats a abatre la fe catòlica en els alumnes. A aquests, Paolo, fent grup amb alguns companys animosos com ell, va tenir cap amb valentes i doverose contestacions. Els alumnes que contagiaven el vici, simplement els esquivava... o els apropava per portar-los a Jesús. Va passar així els anys del col·legi públic, custodiant la fe i la puresa heretades per la seva família. En aquells anys, s'havia inscrit a l'Acció Catòlica i freqüentava el Cercle de la Immaculada: «Gràcies a aquest ambient – escriurà de seguida – he fet posar més viva la meva fe; tot ha estat do de la Immaculada. Així em temprai per les lluites de la vida». Paolo va ser signat per la presència de Pier Giorgio Frassati (1901-1925), més ancià de només 5 anys, en aquella temporada del seu pas lluminós que irradiava onsevulla Jesús. Aconseguida el 1923 la maduresa clàssica a només 17 anys, es va inscriure a la facultat de Lletres i Filosofia, on la lluita es va fer encara més dura: seguir Jesús a rostre obert, és sempre anar contra-corrent, contra-vent. Estudiant universitari, es va fer apòstol, emprant-se activament per difondre la seva visió cristiana de la vida i atreure els companys d'estudi a Jesús, amb la paraula i amb l'exemple. Mentrestant es dedicava amb passió il·limitada a l'estudi: el grec, el llatí, el món antic i modern, les llengües antigues com l'arameu. Divoratore de llibres, des dels primers anys d'edat madurava una cultura sconfinata. A 21 anys es va llicenciar amb una brillantíssima tesi (La campanya de Constantí a Itàlia) en Lletres clàssiques. El més jove professor d'Itàlia Va decidir aleshores de dedicar-se a l'ensenyament entre els joves. A 22 anys havia guanyat ja la càtedra de grec i llatí al liceu clàssic: el més jove professor d'Itàlia. Del 1928 al 1940 Paolo de Roasenda va ser professor culte, admirat i seguit, en els liceus de Tolmino (Gorizia), de Pinerolo (Torí), de Alatri (Frosinone), per fi a Roma, abans a l'Humbert I, després al “Mamiani”, on, dirà: «Amb entusiasme mai apagat vaig intentar explicar i comentar als joves Livio i Ciceró, Horaci i Virgili, Homer i Plató». Va publicar aviat, amb l'intent de treure'n accostamenti cristians, un comentari a les Epistulae d'Horaci, a les Tusculanae i al Lelio de Ciceró. Tot per elevar als més alts valors i irradiar Jesús als joves alumnes. «Em sorride la idea – escrivia el 1930 – d'un treball colossal fet per reveure tot el saber antic, grec i romà, a la llum de Crist: comentari dels autors que es llegeixen a col·legi, del punt de vista cristià». El col·legi no li bastava per la seva set de apostolato. Va escriure aleshores perfils biogràfics de joves exemplars, va col·laborar amb una cinquantina d'articles al Setmanari estudiantil de l'Acció Catòlica. Va organitzar convenis d'estudi, va viatjar per conferències en diverses ciutats d'Itàlia. El 1939 va ser elegit president diocesà de l'Acció Catòlica a Roma. Engrescava on arribava. Els joves ho seguien. Ell, Paolo de Roasenda, era content i fiero de fer-se seguir per portar-los tots a la seqüela de Jesús. Simpàtic, atractiu, intel·ligentíssim, actiu, spiritoso, sempre allegro. Bromejava volentieri, com quan era estudiant. Ensenyava en mode encisador i en el mateix temps estimava jugar a pilota, a tennis, ben volgut pels més. Tots, veient-ho, sentint-ho, preveien per ell una brillant carrera en qualsevol camp hagués entrat: en política, en els estudis, a nivell internacional. Ell, dins del cor era assillato de la recerca de la voluntat de Déu: «El Senyor veu que jo tinc la intenció de dedicar tota la meva vida com voldrà Lui pel bé de les ànimes». Li cremava dins del foc de l'apòstol: «Moltes vegades em ve un desig matta de recórrer tot el món, d'apropar totes les criatures per convidar-les a estimar sempre i de més el Senyor». Ja militant en l'Acció Catòlica, es va inscriure al Terz’Orde Franciscà. De la Pasqua del 1933 fins al 1938 va viure amb els vots religiosos entre els Missioners de la Regalità de Crist, com a laic consagrat en el món. Per què no s'havia fet una família la seva pròpia? Perquè Déu ho destinava a un altre carrer, i Jesús de sempre havia estat el seu únic amor. Amb el saio de sant Francesc Un dia de l'estiu 1940, el prof. Paolo de Roasenda va anar a fer visita al col·lega prof. Boccasino. El qual no era a casa. Paolo va decidir esperar-ho i, per no annoiarsi, va agafar a fullejar el primer llibre que els capitò sota mà: era la biografia del caputxí sant Ignazio de Laconi, germà laic, viscut el 700 ’, illetterato, humil questuante. Aquell religiós senzill i enamorat de Déu va engrescar el dotto professor de Lletres clàssiques, que va sentir de seguida un fortíssim desig d'imitar-ho... Va ser aleshores que Paolo, sota l'influx matern de la Immaculada d'ell sempre invocada amb confiança per entendre la voluntat de Déu, va prendre la decisió d'esdevenir religiós i sacerdot caputxí. El 22 de desembre de 1940 entrava en el Noviziato dels Caputxins a Fiuggi. L'11 de gener de 1941 va prendre l'hàbit de sant France
Font: santiebeati.it