Qui va ser
segle IV En el giovinetto que va passar a Jesús els pans i els peixos pel miracle de la multiplicació, una llegenda florida a Itàlia, identifica el primer bisbe de Pavia, sant Siro. Tal llegenda seria referida per l'autor del «De laudibus Papiae», un escrit del 1330. Darrere d'aquest escrit hi hauria la «Vita de sant Siro», datat el vuitè segle i amb la intenció de vanar la vellesa de l'Església de Pavia en les comparacions de la de Milà, de la qual la primera depenia. Segons aquesta Vita els orígens del bisbat pavese són de col·legir-se amb Aquileia, que el seu primer bisbe Ermagora va ser consagrat per l'evangelista Marco. Ermagora a la seva vegada hauria consagrat bisbes Siro, arribat a Itàlia al seguici de Pietro i Marco, i Evenzio, enviant-los a evangelitzar Pavia. Arribat a Pavia Siro estense la seva activitat missionera del Ticino a l'Adige, predicant a Verona, Brescia, Lodi i també a Milà, on Evenzio, enviat per Siro, hauria donat sepultura als martiris Gervasio i Protasio, posant sobre la seva tomba una pedra sepulcral amb el epitaffio dictat pel bisbe de Pavia. Les relíquies de sant Siro són conservades en la catedral de Pavia. (Passar)
Motiu de discussió, i de múltiples comparacions entre Estudiosos, és la presa de posició d'alguns quals encara avui identifiquen San Siro amb aquell giovinetto galileu que va passar a Jesús Crist els pans i els peixos pel miracle de la multiplicació, fent sobresortir als temps apostòlics el trànsit terrè del Sant. En síntesi, i molts Documents en fan posar àmplia testimoni, San Siro va ser un Bisbe itinerant (i el Protovescovo de Pavia), que va evangelitzar una vasta àrea de la Itàlia septentrional, viscut en el segle IV. A enquadrar-ho cronològicament en el segle IV desenes de fonts, les més acreditades de les quals: Bibliotheca Hagiografica Llatina, Bibliotheca Sanctorum, Les Diòcesis d'Itàlia (Mons. Francesco Lanzoni), Història Religiosa de Llombardia – Diòcesi de Pavia (Mons. Vittorio Lanzani), Notícies pertanyents a la història de la seva Patria (G. Robolini). En breu i en resposta a les tesis que reporten la vinguda de San Siro en la nostra Península després de San Pietro: “… la fundació de la diòcesi és més tardana perquè si el tercer bisbe de Pavia, Evenzio, va viure, com és constatat històricament, entre el 381 i el 397, el primer bisbe sobresurt com a molt a mitjans del segle IV” (Cattabiani A., Santi d'Itàlia, Milà: Bur Savis, 2004, Vol. II, pp. 879 - 880). La temptativa de fer aparèixer apostòlica la fundació de l'Església de Pavia són múltiples i repetits: excloent testimonis que massa hi reporten enrere en el temps i que utilitzaven com a excusa la retrodatazione per tractar de separar-se d'un vincle ja estret que llegava la Diòcesi de Milà amb la de Pavia a aquesta subordinada, es va distingir sobre l'acabar del 1800 el Sacerdot Cesare Prelini de Pavia. Aquest darrer, com es narra, va descobrir sobre el paviment, va incidir sobre una pedra de l'Església de les SS. Gervasio i Protasio a Pavia (on per segles van quedar les despullades mortals de San Siro, abans d'ésser traslate en Catedral), les lletres SURVS EPC (Siro Bisbe). Aquella pedra, juntament amb una altra a aquesta complementar van anar a formar un avello, de seguida identificat com primera sepultura del Sant. A dar man fort al Prelini, el Príncep dels arqueòlegs cristians: Giovanni Battista De’ Rossi, que va assignar al començament del segle II la inscripció SURVS i no la inscripció EPC, considerada de mà més tardana (Veus també Bollettino d'Arqueologia Cristiana, Serioses III, Any I, N. 111, 1876). Confortat per això el Prelini va compondre entre el 1880 i el 1890 els dos Volums de: San Siro Primo Bisbe i Patró de la Ciutat i Diòcesi de Pavia – estudio històric crític i va reservar al De’ Rossi i a la seva dissertació àmplia espai. Malgrat això en els anys a seguir altres estudis assodarono que San Siro no era de considerar-se viscut en època apostòlica però sinó en la primera meitat del segle IV i el De’ Rossi ritrattò la seva sentència. Mons. Vittorio Lanzani, del seu punt de vista enquadra el avello sepulcral de San Siro “com un sarcòfag de reposizione següent, quan encara Siro no era venerat com a sant. El sarcòfag episcopal pavese s'imposa tanmateix com una prova arqueològica d'alta antiguitat que tramanda el nom de SVRVS EPC i garanteix la continuïtat de la seva memòria i de la custòdia de les seves relíquies” (Història Religiosa de Llombardia – Diòcesi de Pavia, p. 20). A dar manforte a les sopraccitate fonts s'afegeixen aquelles iconogràfiques, molt sovint posades en segon pis, però en aquest cas molt eficaç, a fi d'ancorar el Sant Patró a la història: Angelo Maria Raggi (Bibliotheca Sanctorum, Vol. XI, coll.1242-43) parla de la més antiga i coneguda figuració de S.Siro, quin el baix relleu que podem admirar en l'Església dels S.S. Gervasio i Protasio a Pavia sobre el pilar antistante la capella a ell dedicada: “En aquest el Sant ha figurat en vestits pontificals, amb un pastoral i un llibre en mà, en una tipologia convencional represa també en altres obres posteriors”. F. Gianani afegeix: “El baix relleu era policromo, com si en relleven els rastres… El Sant és representat en vestits pontificals, també amb el bastó pastoral, però sense mitra. La seva casula (el planeta) era pintada de vermell, la dalmatia en verd, el omophorion o pal·li en groc, el rostre i les mans lleugerament rosades” (Ciutats de Pavia - La Basílica dels Sants Gervasio i Protasio en la Història i en l'Art, p.24). Ara l'important escrit d'Angelo Maria Raggi: “Fins a tot el segle XVI, com es nota, no existeix cap referència a la pretensió identificació de S. en el giovinetto galileu que va passar a Jesús els pans i els peixos pel miracle de la multiplicació… Aquests compareixen només després del 1600 (i sovint van ser arbitràriament afegits també a pintures anteriors)”. (Bibliotheca Sanctorum, coll.1242-43). Autor: Michele Chieppi
La disputa sobre Siro és bastant pretestuosa; òbviament, cal distingir entre dos personatges, amb el mateix nom: - el g
Font: santiebeati.it