Casa

Significat de Casa

(heb. generalment bayith; gr. generalment oikía i óikos).

116. Atri interior d'una casa particular en Ur (del temps d'Abrahán).
Dibuix basat en restes actuals (cf fig 525).

I. Habitatge.

Els antics pagesos i vilatans vivien en cases, mentre que els nómades el
feien en carpes o botigues. En tot l'antic Pròxim Orient les cases es
construïen majorment de maons, però en algunes regions, com a Palestina,
on la pedra era abundant i tova, éstas també s'empraven per a #aqueix
fi. Les parets es feien principalment de toves, i els fonaments de
pedra o de maons. Els sostres eren majorment plans, i a vegades a 2 aigües,
fets amb bigues de troncs sense serrar, sobre els quals 216 es posaven branques i
una gruixuda capa de terra. Els hi acabava amb un arrebossat allisat amb un
corró de pedra per a fer-ho més impermeable. Però era necessari reparar-ho
amb freqüència per a evitar les goteres.

117. Model o maqueta d'una casa palestina trobada en Tell en-Natsbeh,
probablement l'antiga Mizpa 4, de temps dels reis.

Les cases de la gent comuna tenien una sola habitació, amb 2 pisos: u
inferior (per als animals domèstics) i un altre una mica més elevat (per a la
família). La porta exterior donava accés a la part més baixa. La llei mosaica
requeria que els sostres plans estiguessin envoltats per una cornisa per a evitar
accidents (Dt. 22:8). Aquests sostres s'usaven per a recreació (Dn. 4.26,
«terrassa», BJ), dormir (1 S. 9.25, 26), expressar lamentacions (ls. 15:3; Jer.
48:38), orar i meditar (Hch. 10:9), o per a l'adoració idolàtrica (2 R.
23.12). Generalment es pujava per una escala exterior (Mt. 24:17). Les
portes comunament eren de fusta, i tenien frontisses o pivots de fusta o de
bronze; l'inferior girava en una pedra foradada o en un buit del llindar; i
el superior en el buit d'una pedra que feia de llinda, o en un anell
metàl·lic unit a uns brancals del marc. Es podien tancar amb claus (Dj.
3.25; Is. 22.22). Vegeu Forrellat.

Les cases de les persones més riques constaven d'habitacions disposades
al voltant d'un pati central, a vegades amb un pou (2 S. 17.18). Les de 2
pisos tenien els dormitoris en el 2n (Dj. 3.20) com també les peces de
hostes (1 R. 17.19; 2 R. 4.10); es podia arribar a elles per una escala
des del pati. Les parets interiors es blanquejaven o pintaven amb colors
vius, a vegades cobertes amb panells de fusta o plaques d'ivori (1 R. 22.39;
Jer. 22.14; Hag. 1:4). El pis comú era generalment una capa d'argila
sobre la qual s'estenien estores de palla; per al de les cases millors es
usaven taules o pedres planes, com ho han mostrat les excavacions (fig
248). Les finestres eren petites, i en la majoria dels casos, només ranures
en la paret. Les més grans tenien un enreixat per a impedir l'entrada de
intrusos, i les finestres amb vidres no es van conèixer fins a fins del període
romà.

118. La casa en Jope que, segons alguns, va ser la llar tradicional de «Simón, el
adober».

En temps del NT, a les ciutats del món romà, eren comuns les cases
per a negocis i de departaments múltiples. A Roma només una família molt rica
podia donar-se el luxe de tenir una casa construïda al voltant d'un o més patis
(fig 437); el gruix de la població, incloent, presumiblement, la majoria
dels cristians primitius, vivien en departaments llogats en la part
alta dels negocis o en edificis de diversos pisos (vegeu la fig 439). La
«casa llogada» a Roma, en la qual Pablo va viure durant 2 anys mentrestant
esperava el judici, podia haver estat un departament de #aqueix naturalesa. La
«estatge» (gr. mone) de Jn. 14:2 no necessàriament indica una mansió a l'estil
actual.

II. Família.

El grup familiar (Jos. 24:15; Neh. 1:6; Hch. 10:2, 11.14) o el que existia en
un habitatge (Gn. 39:4). La casa no sols incloïa a la família, sinó a tots
els que vivien en ella: serfs, esclaus i auxiliars (Gn. 14.14; 17.27). El
significat de la paraula casa a vegades s'estén fins a abastar a tota la
línia ancestral, com «la casa i família de David» (Lc. 2:4); o a tota una
tribu, com «la casa d'Efraín» (Dj. 10:9); i fins i tot tota una nació, com en «a
tota la casa d'Israel» (1 S. 7:3; Mt. 15.24). 217

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: CASA

CASA segons la Bíblia: La casa «no» era destinada a viure en ella (ser habitada), sinó a oferir solament refugi contra el sol abrasador i la pluja i a ser el lloc de dormir, quan no s'adormia al ras en la teulada/terrat.

La casa «no» era destinada a viure en ella (ser habitada), sinó a oferir solament refugi contra el sol abrasador i la pluja i a ser el lloc de dormir, quan no s'adormia al ras en la teulada/terrat.

La casa, gairebé sempre d'un pis, constava de «un sol» espai ampli, construït amb pedres i toves (la fusta era un material d'importació molt car).

L'arrebossat i el sòl eren ordinàriament de fang; en comptes de finestres hi havia uns pocs calats (sense cristall). Les cases amb diverses habitacions eren rares; quan això succeïa les habitacions donaven totes a un pati, el mateix que els estables i els magatzems.

En aquest pati es trobaven els forns i les cisternes.
En l'era hel·lenístic-romana es va construir un tipus de casa que podia tenir una sala en el pis superior (cf. Gn. 7:1).

Les comunitats domèstiques, a les quals abans de res pertanyien els que vivien a la casa (inclosos els esclaus), van anar d'especial importància en el primitiu cristianisme (Hch. 11.14; 16.15; 1 Co. 1.16; Col. 4.15).

Les assemblees de la comunitat tenien lloc llavors a les cases (Hch. 2.46). Tota la comunitat «és «edifici de Déu» (1 Co. 3:9; cf. 1 Tu. 3.15); els cristians són «domèstics/familiars de Déu» (Ef. 2.19).

Les instruccions als cristians sobre els diversos estats de vida (per exemple Col. 3.18-25) llámanse deures domèstics.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: CASA