Llei

Significat de Llei

(heb. tôrâh, «direcció», «instrucció» [llei]»; dâth, «llei», «reglament»; gr.
nómos, «regla», «principi», «llei»: entole, «manament», «ordre»).

En la Bíblia, un conjunt de principis o normes de conducta. El terme usual
hebreu traduït «llei» és tôrâh, paraula que significa tota la voluntat
revelada de Déu, o qualsevol part d'ella. Tret que el context indiqui
una altra cosa, «llei» en l'AT generalment denota la «instrucció» divina que Déu
va donar al seu poble (Gn. 26:5; Ex. 16:4, 28; Sal. 1:2; 19:7; 119:1, 165; Is. 1.10;
8.16, 20; etc.). Aquesta «llei», o revelació escrita de la voluntat de Déu, donava
a conèixer el propòsit diví per al poble hebreu en els temps de l'AT.
Per al jueu devot, la «llei» de Déu era equivalent al seu pla de salvació
per al món. En aquest sentit, Isaïes diu que «les costes [illes] esperaran
la teva llei» (ls. 42:4). Les instruccions que Déu va impartir a Moisès es van conèixer
com «la llei de Moisès»; és a dir, donades a través de Moisès (Jos. 8.31; Neh.
8:1; Lc. 2.22; 24:44; Hch. 28:23; etc.). En vista que la instrucció
impartida per Moisès ocupa la major part dels 5 primers llibres de la
Bíblia, comunament coneguts com el Pentateuco, els jueus sovint es
referien a éste com a «la llei de Moisès» (Lc. 24:44; Jn. 1.17; cƒ Mt. 5.17,
18).

D'acord amb antigues tradicions jueves, les lleis contingudes en el
Pentateuco són 613-365 mandats negatius i 248 positius que corresponen al
valor numèric de la paraula tôrâh (també es corresponen amb el número de
lletres dels Deu Manaments). Són de diverses classes, però els jueus
correntment no feien distinció entre les morals, cerimonials, civils i
de salut, perquè totes per igual eren mandats de Déu i obligacions
religioses. No obstant això, és possible fer distincions legítimes entre elles
sobre la base de la forma i la terminologia aplicades.

I. Lleis apodíctiques:

imperatius o prohibicions categòriques que declaren «Faràs» o «No faràs».
Normalment, no hi ha un càstig explícit unit a elles, excepte en els casos
mixtos. El context d'aquestes lleis és el pacte, i el seu model formal són les
estipulacions dels antics tractats de sobirania.

II. Lleis casuístiques:

descriuen un problema o ofensa i després declaren el que s'ha de fer o la seva
càstig (cƒ Ex. 21:6). El rerefons de tals lleis és la cort. Quan una
llei apodíctica és transformada en llei casuística per declarar un càstig, un
pecat es converteix en un crim (així el 5° manament en Ex. 20.12, que és
apodíctic, es transforma en llei casuística en Ex. 21.15, 17).

Les lleis mosaiques també es poden distingir pels termes aplicats a
elles (cƒ Dt. 26:17; Neh. 9.13). Les següents 3 categories constitueixen la
tôrâh hebrea: 1. Mishpât, «judici», és el terme corrent per a una llei
casuística en general. 2. Mitswâh, «manament [precepte]», és qualsevol
classe de mandat, incloent els que no eren d'obligació permanent i que es
podien complir d'una vegada per sempre, com l'ordre de destruir els santuaris
pagans (Dt. 12:2); podien ser casuístics o apodíctics. 3. Jôq, «estatut
[llei]», inclou la majoria de les lleis 711comúnmente anomenades «cerimonials»;
normalment són de manera apodíctica. Però no totes són cerimonials, perquè en
Dt; en particular, aquest terme s'aplica a regles apodíctiques de conducta en
les que s'apel·la a la consciència o a Déu, en contrast amb els «judicis», en
els que s'apel·la al jutge. No tracten només de festes (Dt. 16:1-17) i de
ofrenes (12:5-28), sinó també de la justícia i la puresa (16.19; 23.17) i de
la bondat i la misericòrdia (23.15, 24). Les lleis alimentàries també estan
en la categoria de jôq.

315. Part superior del Codi d'Hamurabi. Es descriu al rei com estant
davant del seu déu per a rebre la llei de la seva mà.

En Sal. 119 tenim un catàleg de termes, amb diversos matisos de
significació, que l'autor va teixir l'elogi de la llei i que servien per a
indicar les variades formulacions jurídiques: 1. Dâbâr, «paraula» (vocable més
ben genèric per a definir les comunicacions divines [Dt. 4:2]; però el plural
també va servir per a definir el conjunt de clàusules jurídiques [Ex. 24: 3]). 2.
lmrâh, «paraula [discurs]» (declaració divina més solemne; Dt. 32:2). 3.
Juqqîm, «estatuts» (de categoria breu; Dt. 4: 5). 4. Derek, «norma»
(«camí». RVR; Ex. 18.20; Dt. 8:6). 5. Mishpâtîm, «judicis» (el matís
dominant és el d'una sentència o prescripció judicial [Lv. 19.15]). 6.
Mitswâh, «ordre», «mandat». 7. Piqqûdîm, «preceptes» (del verb pâqad,
«visitar», «governar»). 8. Êdôth, «testimoniatges» (les atestacions
aseverativas de Déu [Sal. 25: 10]). 9. Tôrâh, «llei» (en general i/o
particular).

En el NT el terme «llei» s'usa amb diversos matisos de significació, i a
menys que es tinguin al cap els seus diferents aspectes -i es discrimini
rectament i s'examini el context per a determinar quin matís està esmentant
l'autor -, el lector modern del NT gairebé amb seguretat distorsionarà el que
es diu sobre «la llei». Però per al lector jueu, o qui estava
familiaritzat amb el sistema religiós jueu, els diferents significats de la
alabra «llei» eren clars, i un orador o escriptor podia passar ràpidament d'un
a un altre sense ser mal entès. En realitat, per al jueu devot els
diferents matisos de significació implícits en la paraula eren, en la
pràctica, només un, i cadascun s'enllaçava imperceptiblement en l'altre.

Per tant, en el NT la paraula «llei» s'usa en 2 sentits diferents però
estretament relacionats: 1. L'Escriptura com a revelació de la voluntat
divina (Jn. 12.34; 15.24, 25; etc.). En la terminologia jueva, «llei» es podia
referir al Pentateuco (els 5 llibres de Moisès) en contrast amb els Profetes i
els Escrits (o Hagiògrafs), les 3 divisions de l'AT d'acord amb el cànon
hebreu (Lc. 24:44). De manera ocasional usaven l'expressió «llei de Moisès»
quan es referien al Pentateuco, però més sovint usaven «llei» (Mt. 7.12;
11.13; 12:5; 22.40; 23.23; Lc. 10.26; 16.16, 17; Jn. 1.45; 7.19; 15.25; Ro.
5.13, 20; 7; etc.). A vegades la paraula «llei» s'usa en relació amb el
Decàleg, encara que en alguns casos «llei» es pot referir específicament al
Pentateuco, del qual el Decàleg és part integral (Mt. 22.36-40; Ro. 7:7;
Stg. 2.10-12). 2. El sistema religiós jueu com un tot, o alguna part
específica d'ell (Jn. 1.17; Hch. 18.13, 15; 22:3; Ro. 6.14, 15; Gá. 3.19-25;
etc.). Per descomptat, es basava en la revelació de la voluntat de Déu
continguda en les Escriptures de l'AT, més particularment en el Pentateuco. A
vegades el terme «llei» es refereix especialment a la llei ritual, el tret
exterior característic del sistema religiós jueu (Lc. 2.22-24; Hch. 15:5,
24; etc.). L'expressió «obres de la llei» es refereix generalment a les
exigències de la llei ritual, encara que tal llei també s'esmenta com «la llei
del Senyor» 712 (Lc. 2.23). En He. 7.12 «llei» es refereix a la part de la llei
de Moisès que tracta del sacerdoci.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: LLEI

LLEI segons la Bíblia: Aquest terme té dos sentits diferents en les Escriptures.
(a) Força determinant, actuant en un sentit únic i obligant a la voluntat (Ro. 7.23).

Aquest terme té dos sentits diferents en les Escriptures.
(a) Força determinant, actuant en un sentit únic i obligant a la voluntat (Ro. 7.23).

(b) Norma de conducta, imposada per una autoritat competent, sota amenaça de sanció en cas de desobediència. La Bíblia usa aquest terme en aquesta accepció en la major part dels casos.

Són nombroses els costums inherents a la vida en societat que han estat finalment codificades, però una llei pot ser imposada per una autoritat terrestre o divina sense provenir d'un costum o d'una legislació anterior.

El terme castellà «llei» (del llatí «lex» i de «lligués», lligar) tradueix l'heb. «Torah», instrucció, i l'aram. «Dath», discret, i el gr. «Nomos», costum, llei. A excepció de l'accepció sota el sentit anterior (a), aquest terme «llei» significa regla de conducta, que emana d'una autoritat que es revela al cor, o que s'imposa exteriorment.

La llei pot ser decretada pels governs (Esd. 7.26; Est. 1.19; Dn. 6:8), o pot procedir directament de Déu, per revelació sobrenatural audible, com a Sinaí, o mitjançant el ministeri dels profetes inspirats (Zac. 7.12).

La llei moral se dóna a conèixer també mitjançant la consciència (Ro. 2.14, 15). El principi de la saviesa és el temor de Déu, l'obediència a La seva voluntat, l'estudi de La seva paraula, el coneixement del cor humà, i la pràctica de la santedat.

L'ensenyament d'aquesta saviesa divina és com fer brollar una font de vida (Pr. 13.14). El seguiment dels savis preceptes que enuncien els pares és una corona de gràcia (Pr. 1:8, 9).
La Llei de l'AT.

L'expressió «la Llei», precedida de l'article determinat, sense qualificatiu, s'aplica a vegades a la totalitat de l'AT (Jn. 12.34; 1 Co. 14.21; cf. Jn. 10.34; 15.25), però més sovint designa el Pentateuco (Jos. 1:8; Neh. 8:2, 3, 14; Mt. 5.17; 7.12; Lc. 16.16; Jn. 1.17).

Déu es va servir de Moisès per a comunicar la Llei (Éx. 20.19-22; Mt. 15:4; Jn. 1.17). Es tracta de la Llei de Jehová (Jos. 24:26; 2 Cr. 31:3), escrita en un llibre (Jos. 1:7, 8), incloent-hi les ordenances de l'Èxode, Levític, Números, Deuteronomi (cf. Mt. 12.26 i Éx. 3:6; Mr. 7.10 i Éx. 20.12; 21.17; Lc. 2.22 i Jn. 7.22, 23; Lv. 12:2, 3; Mt. 8:4 i Lv. 14:3; Mt. 19:8; 22.24 i Dt. 24:1; 25:5).

El Pentateuco, primera divisió del cànon, rebia el nom de la Llei (Lc. 24:44). Els Deu Manaments i els estatuts que allí apareixen, donats a Sinaí, són la constitució de l'Estat teocràtic. Tot el poble va sentir la promulgació d'aquesta llei fonamental.

Aquest conjunt d'ordenances, que regulaven el culte, que salvaguardaven els drets dels homes, que inspiraven la conducta individual, prescrivint els sacrificis i les festes, va ser donat en el mateix moment que els Deu Manaments, però comunicat per mitjà de Moisès.

La legislació que reglamentava de manera detallada la manera d'acostar-se a Déu va ser promulgada en l'època de l'erecció del Tabernacle. Trenta-vuit anys més tard, Moisès va proclamar públicament la Llei a la nova generació, introduint les modificacions necessàries que demandava el pas de viure en una comunitat en un sol campament a viure en la Terra Promesa, amb la consegüent dispersió.

L'abrogació de la Llei per al cristià no comporta un desistiment de les demandes i expectatives de Déu envers el creient (cf. Éx. 20.12; Dt. 5.16 i Ef. 6:2, 3). El cristià ha mort a la Llei (Ro. 7:4) i ésta no pot ensenyorir-se d'ell (Ro. 7:1-6).

En realitat, el paper de la Llei és el d'una plomada que mostra que l'arbre està tort. En la mort de Crist no solament es tracta que Ell portés el nostre càstig, sinó que nosaltres som identificats amb Ell en la seva mort, amb el que la Llei compleix la seva comesa, el seu ministeri de mort, morint així el creient amb Crist (Ro. 6:6-7).

Així, el creient en Crist entra en una nova esfera en la qual, per la gràcia i pel poder de l'Esperit, en absolut sota el principi de la Llei, sinó com el fruit d'una nova naturalesa, viu conforme a la voluntat de Déu (Ro. 6:8-23; Gá. 3:1-4:7).

En el NT trobem tots els principis del Decàleg en la seva essència, encara que no com a Llei, sinó com a exhortacions donades als cristians per a viure com correspon a persones que han adquirit la nova naturalesa procedent de Déu, «com a fills estimats» (cf. Ef. 5:1).

No regeix, doncs, el «principi» de la Llei, «feu aquestes coses, i viureu», sinó el de la gràcia: «com és digne de la vocació amb què vau ser anomenats» (Ef. 4:1), sent doncs les obres el fruit de l'Esperit en el cor de l'home, mort al pecat, i estant sota la gràcia (cf. Ef. 2.10; Ro. 6.11-14).

Així, no es tracta solament de l'abolició de la llei cerimonial per als cristians procedents del judaisme, sinó també de l'abolició de la relació del cristià amb el principi mateix de la Llei.

«La llei es va introduir perquè el pecat abundés» (Ro. 5.20), no per a augmentar el pecat, sinó per a mostrar el seu caràcter ofensiu, i per a fer conscient d'ell a les persones. «Per mitjà de la llei és el coneixement del pecat» (Ro. 3.20).

L'apòstol Pau afirma que ell no hagués conegut la cobdícia sinó fora perquè la llei deia: «no cobejaràs» (Ro. 7:7). Així, l'objecte de la Llei era evidenciar la condició pecaminosa de l'home, i l'horrible de tal condició, i a més una prova de l'obediència de l'home cap a Déu.

Va ser donada solament a Israel, l'única nació que es trobava sota els tractes especials de Déu, i mitjançant la qual Ell estava posant a prova a l'home en la carn. L'encapçalament dels Deu Manaments és; «Jo sóc Jehová el teu Déu, que et vaig treure de la terra d'Egipte, de casa de servitud» (Éx. 20:1); això només es podia aplicar als israelites.

Una altra vegada, Déu afirma: «A vosaltres solament he conegut de totes les famílies de la terra; per tant, us castigaré per totes les vostres maldats» (Am. 3:2). Els gentils són descrits així: «no tenen llei» (Ro. 2.14); tenien no obstant això l'obra de la llei escrita en els seus cors, i una consciència que els donava testimoniatge quan actuaven malament.

En associar-se els gentils amb Israel, i sentir el que Déu demandava moralment de l'home, és indubtable que van venir a ser més o menys responsables segons la mesura de llum rebuda. Però, havent vingut encara més llum, els cristians de Galacia són durament represos per posar-se a si mateixos sota la Llei quan, com a gentils, mai ho havien estat.

Algunes de les coses prohibides en la Llei eren dolentes intrínsecament, com l'assassinat, la cobdícia, el robatori, el fals testimoniatge, etc.; unes altres eren dolentes només perquè Déu les havia prohibit, com l'ordre d'abstenir-se de menjar algunes criatures anomenades «impures».

La Llei, en la seva instauració de sacrificis i festes, era essencialment tipològica, i era una ombra del que es compliria en Crist. Així, Pablo, com a jueu, podia dir: «La llei ha estat el nostre institutor per a portar-nos a Crist» (Gá. 3.24). El Senyor va dir: «Si creguéssiu a Moisès, em creuríeu a mi, perquè de mi va escriure ell» (Jn. 5.46).

Éste és un punt important, perquè el passatge on Pablo esmenta la Llei com a «institutor» continua dient que va ser «a fi que fóssim justificats per la fe». Després que la fe ha vingut, els creients ja no estem baix institutor (Gá. 3.25). Un jueu convertit ja no estava sota la Llei. Molt menys un creient procedent de la gentilitat, a qui Déu mai havia posat sota la Llei.

Amb freqüència s'exposa que en tant que el cristià no està sota la Llei per a justificació, sí que ho està per al seu camí, com a norma de vida. Aquesta teoria, no obstant això, fa violència a les Escriptures, perquè es diu: «El pecat no s'ensenyorirà de vosaltres; perquè «no esteu sota la llei, sinó sota la gràcia» (Ro. 6.14).

El cristià ha mort amb Crist i viu per a Déu, més enllà de la jurisdicció de la Llei, que s'aplica a l'home en la carn, a l'home «en Adán». El cristianisme té el seu veritable poder en la mort i resurrecció.

S'afirma també amb freqüència que el que està abrogat és la llei cerimonial, però que la llei moral obliga a tots. Això és cert quant a que la Llei incorpora principis morals immutables, que sempre han de ser la norma de conducta per a tot ser intel·ligent.

Les demandes justes de la Llei es compleixen ara en aquells que caminen en l'Esperit, en tant que s'afirma que estan morts a la Llei pel cos de Crist. L'Escriptura parla només de «la Llei». La Llei, així, és presentada en les Escriptures com «el ministeri de mort gravat en pedra (el Decàleg)», no com la llei de vida del cristià (2 Co. 3:7).

La Llei no dóna poder sobre el pecat; la veritat és que tan aviat com la Llei diu que una cosa concreta no ha de ser fet, dóna ocasió al desig, en la naturalesa corrompuda de l'home en pecat, d'infringir aquesta ordre.

Les Escriptures no diuen res sobre que els cristians siguin regits per llei; sí que diuen que la gràcia li ensenya com caminar (Tit. 2.11, 12), i puix que està sota la gràcia el pecat no tindrà domini sobre ell.

La Llei mostrava com hauria de ser un home just sobre la terra. Era perfecta per al propòsit per al qual va ser donada, però, com es veu en la qüestió del divorci (Mr. 10:4), permetia allò que Déu no s'havia proposat originalment per a l'home, i sobre això tenim el testimoniatge del Senyor Jesús.

En Mt. 5.21-48 el Senyor esmenta cinc punts que havien estat donats per «els antics», en contrast als quals Ell legisla d'acord amb el nou ordre de coses que Ell estava introduint. La Llei no arribava a l'altura de les responsabilitats del cristianisme. El cristià té una norma més sublim, el mateix Crist.

Ha de caminar «com és digne del Senyor, agradant-li en tot» (Col. 1.10). Havent rebut al Senyor Jesucrist, ha de caminar en Ell (Col. 2:6). Ha de caminar «com és digne de Déu» (1 Ts. 2.12). Certament, la seva meta hauria d'arribar a poder dir de manera veraç, amb Pablo: «Per a mi el viure és Crist» (Fil. 1.21).

L'home s'aferra de manera natural a la Llei perquè ésta el reconeix com a viu en la carn. I encara que ve la maledicció i la mort per no observar-la en tots i cadascun dels seus punts, no està, no obstant això, disposat a abandonar aquest terreny.

Crist glorificat és l'únic a qui Déu reconeix. Solament Ell ha glorificat a Déu. Així, tot aquell que no està «en Crist» és un pecador ja condemnat per la llum que Crist va portar al món.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: LLEI