Pentateuco

Significat de Pentateuco

El Pentateuco (del grec «Les Cinc Caixes», de penta, «cinc» i téukos, «caixa», pels estotjos cilíndrics on es guarden, enrotllats, els textos hebreus) és el conjunt format pels cinc primers llibres de la Bíblia, que la tradició atribueix al patriarca hebreu Moisès. Es corresponen amb els que en la tradició hebrea formen la Torà —La Llei—, nucli de la religió jueva.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PENTATEUCO

PENTATEUCO segons la Bíblia: Nom donat al conjunt dels cinc primers llibres de l'AT: Gènesi, Èxode, Levític, Números, Deuteronomi. El terme Pentateuco no es troba en les Escriptures, Els israelites donaven a aquest conjunt de cinc llibres el nom de:

(gr. «pentateuchos», «que consisteix de cinc rotllos»).
Nom donat al conjunt dels cinc primers llibres de l'AT: Gènesi, Èxode, Levític, Números, Deuteronomi. El terme Pentateuco no es troba en les Escriptures, Els israelites donaven a aquest conjunt de cinc llibres el nom de:

Llei (Torah) (Jos. 1:7; Mt. 5.17);
li donaven també el nom de Llei de Moisès (1 R. 2:3; Esd. 7:6; Lc. 2.22);
Llei de Jehová (2 Cr. 25:3, 4);

llibre de la Llei de Moisès (Jos. . 8.31);
llibre de la Llei de Déu (Jos. 24:26);
llibre de la Llei de Jehová (2 Cr. 17:9).

Aquestes expressions permeten pensar que, de fet, aquests cinc llibres formaven un només. Es continuen presentant sota aquesta forma en els mss. heb., encara que se citi cada llibre per separat donant com a títol les seves primeres paraules. Josefo parla de cinc llibres (Contra Apión, 1:8).

És possible que aquesta divisió en cinc fos una innovació introduïda per la traducció grega, o que l'hagués precedit un curt espai de temps. En tot cas, és de la LXX que s'han rebut els noms de Gènesis, Èxode, Levític, Números i Deuteronomi.

El contingut del primer llibre del Pentateuco va ser plasmat per Moisès sobre la base de la tradició oral i escrita anterior, tot això conduït per la inspiració de l'Esperit Sant (vegeu INSPIRACIÓ). Moisès va ser testimoni ocular dels fets consignats en els quatre llibres següents.

L'escriptura era coneguda ja molt temps abans de Moisès. Sobre la base de la cronologia convencional, en el quart mil·lenni a. C. els sumeris i Babilònia se servien de caràcters cuneïformes, i els egipcis empraven jeroglífics. Les ruïnes d'Ebla han donat milers de tablillas cuneïformes anteriors a l'època d'Abraham (vegeu MARDIKH [TELL]).

Les més antigues inscripcions del Sinaí poden situar-se, probablement, en el segle XIX a. C. Nuzu (vegeu NUZU), Sumer (vegeu SUMER), i moltes altres localitats donen testimoniatge addicional d'aquest fet. En vista dels resultats de les recerques fetes al llarg d'aquest segle, no pot adduir-se ja més que Moisès no hagués pogut ser capaç d'escriure, com s'havia arribat a dir per part d'uns certs autors.

L'arqueologia ens mostra un món antic estructurat, civilitzat, amb arxius, memòries, cartes, textos mèdics, màgics, religiosos, diccionaris entre diverses llengües, llistes comercials, textos legals, tractats, etc. Així, l'art de l'escriptura era ja molt ben conegut i difós segles abans del naixement de Moisès (vegeu MOISÈS).

Encara que cap versicle concret afirma que tot el conjunt sigui de Moisès, el Pentateuco afirma expressament que ell és l'autor. Dos passatges de la secció narrativa esmenten el llibre en el qual Moisès consignava el que succeïa, particularment la victòria sobre Amalec (Éx. 17.14) i l'itinerari dels israelites, des d'Egipte fins als camps de Moab, enfront de Jericó (Nm. 33:2).

Un càntic didàctic que mostra l'actitud de l'Altíssim cap a Israel declara que va ser escrit, cantat i ensenyat per Moisès (Dt. 31:19, 22, 30; 32:44). S'afirma que Moisès va cantar un càntic de lloances immediatament després del pas de la mar Rojo (Éx. 15:1-19; cf. v. 21).

La part legal del Pentateuco es compon de tres seccions distintes.
La primera, anomenada «llibre del pacte», inclou el Decàleg, la llei fonamental de la nació, amb algunes prescripcions complementàries (Éx. 20-23). En Éx. 24:4 s'afirma, de manera expressa, que va ser Moisès qui va escriure aquest codi.

La segona secció de lleis tracta del santuari i del seu servei (Éx. 25-31 i 35-40); conté així mateix el Levític i la major part de Números. S'afirma, de manera insistent, que Jehová va donar aquestes lleis a Moisès (Éx. 25:1; Lv. 1-2 i més de cinquanta vegades en aquest mateix llibre, etc.).

La tercera secció especifica els discursos de Moisès a la nova generació que anava a entrar en Canaán. Aquest tercer codi recapitula breument els camins de Déu respecte a Israel, i presenta la Llei al poble destacant la seva espiritualitat i telefonant-lo a la fidelitat a Déu.

Aquest llibre, el de Deuteronomi, insisteix en aquells punts que anaven a ser de vital importància en les noves circumstàncies en les quals es trobarà el poble en Canaán. Es modifiquen uns certs detalls amb la finalitat d'adequar les primeres ordenances a la vida sedentària de Canaán, on a més les tribus es veurien dispersades en un territori que involucraria unes certes distàncies, en lloc d'estar tots ells concentrats en un campament, com en el curs de la peregrinació pel desert (vegeu PEREGRINACIÓ PEL DESERT).

Moisès va escriure tot això, confiant-ho als levites (Dt. 31:9, 24-26). Totes aquestes declaracions, disseminades pel Pentateuco, constitueixen un reconeixement explícit que Moisès va ser el seu autor.

La resta de l'AT confirma la paternitat mosaica de la Llei (Jos. 1:7, 8; Esd. 6.18; Neh. 8:1, 18). Hi ha abundants referències a la Llei de Moisès (Jos. 1:7, 8; 8.31-35; Dj. 3:4; 1 R. 2:3; 2 R. 18:6, 12; cf. Dt. 24:16; 2 R. 21:7, 8; Dn. 9.11, 13; Esd. 3:2; 6.18; 7:6; Neh. 8:1, 18; Malament. 4:4).

La llei del santuari únic, que era una ordenança característica, va quedar suspesa quan l'arca va ser presa i guardada en territori enemic, quan el Senyor va abandonar Sitja (1 S. 4.11, 21, 22; 6:1; 7:2; Sal. 78:60; Jer. 7.12-15; 26:6).

El poble, dirigit per Samuel, sacrificava en llocs alts (1 R. 3:2-4), com ho havien fet els seus antecessors abans de la celebració del Pacte, testimoniat per la Llei i l'arca. Després del cisma nacional va ser desobeïda la llei del santuari únic. S'impedia als israelites piadosos pertanyents al regne d'Israel que acudissin a adorar al Temple a Jerusalem, on estava l'arca.

A causa d'això va haver-hi fortes tensions en diverses èpoques, i moviments de nord a sud per part dels quals desitjaven obeir la veu dels profetes (2 Cr. 30:1-31:3; cf. 2 R.23:4-23). No obstant això, en casos molt especials, com en la implacable guerra entre el culte a Baal o a Jehová en el regne del nord, es van oferir sacrificis excepcionals com el d'Elías en el mont Carmelo, que va ser consumit per una especial manifestació de Déu (1 R. 18.20-40; cf. Éx. 20.24; vegeu Dj. 2:1, 5; 6.19-24; 13.15-22). (Vegeu ALTAR.)

El regne del nord, no obstant això, reconeixia formalment l'autoritat de la Llei de Moisès. Oseas i Amós, profetes per a les deu tribus, no esmenten a Moisès de manera expressa, però es refereixen sense parar a les lleis del Pentateuco. Més tard, i especialment durant el regnat de Manasés, el llibre de la Llei, dipositat en el Temple, va ser menyspreat.

Durant la restauració de l'edifici i de la reorganització del culte a Jehová, sota el regnat del rei Josías, el llibre va ser redescobert (2 R. 22:8; 23.21, 24, 25). Els cal es pregunten si es tractava específicament del llibre de Deuteronomi, però es fa al·lusió a tota la Llei de Moisès (v. 25).

També s'ha suposat, però sense cap prova en concret, que l'exemplar de la Llei descobert pel summe sacerdot havia estat dipositat dins del mur del Temple quan éste va ser construït. Daniel, Esdras i Nehemías fan al·lusió a la redacció de la Llei de Moisès. En l'època de Crist, els jueus atribuïen el Pentateuco a Moisès (Mr. 12.19; Jn. 8:5; Ant. pref. 4; Contra Apión 1:8).

El mateix Senyor Jesucrist, així com els evangelistes, atribueixen el Pentateuco a Moisès i el denominen «llibre de Moisès» (Mr. 12.26; Lc. 16.29; 24:27, 44). Afirmen que Moisès va promulgar la Llei i va escriure tot el Pentateuco (Mr. 10:3-5; 12.19; Jn. 1.17; 5.46, 47; 7.19).

La denominada «Alta Crítica» nega que Moisès sigui l'autor del Pentateuco. Per a donar suport a aquesta hipòtesi, se citen alguns versicles, mitjançant els quals es pretén justificar que es fa al·lusió a una època posterior a Moisès:

(a) Gn. 12:6: «I va passar Abraham per aquella terra fins al lloc de Siquem, fins a la vall de More; i el cananeu estava llavors en la terra» (cf. Gn. 13:7). Es vol fer-li dir a aquest versicle que els cananeus ja no estaven en aquests llocs en l'època en què vivia l'autor de Gènesi; però aquesta frase significa tan sols que els cananeus es trobaven ja en temps d'Abraham al país que li havia estat promès.

(b) En Gn. 14.14 s'afirma que Abraham va perseguir els reis aliats fins a Dan. S'objecta que en l'època dels patriarques aquell lloc es deia Lais, i que el nom de Dan no li va ser donat fins i tot en l'època dels Jutges (Dj. 18.29). Refutació: No és segur que el Donen de Gènesi sigui el mateix lloc que el Donen de Jutges.

Encara que fos així, no hi ha cap problema a admetre que els copistes posteriors poguessin substituir el nom de Dan en lloc del de Lais per mor de la claredat. El text hebreu presenta a vegades algunes alteracions.

(c) En Gn. 36:31 s'afirma: «I els reis que van regnar en la terra d'Edom, abans que regnés rei sobre els fills d'Israel. » S'afirma que Saúl ja regnava sobre Israel quan va ser escrit aquest passatge. Però els reis d'Edom (Gn. 36:32-43) van regnar abans que el mateix Moisès; aquest versicle assenyala aquest fet en un moment en què els israelites, als quals els havia estat promès un rei, no el tenien encara (Gn. 17:6, 16; 35:11).

(d) S'al·lega que el terme «a l'altre costat del Jordán» (heb., indicant a l'est del riu) mostra que l'escriptor estava en Canaán (Dt. 1:1). No obstant això, aquesta expressió no demanda tal conclusió. Canaán havia estat la llar d'Abraham, Isaac i Jacob, i els israelites consideraven aquell territori com la Terra Promesa.

Fos el que fos el costat del qual ells es trobessin del riu, donaven el nom d'Abarim («que són de l'altre costat») a les muntanyes que s'elevaven a l'est de la mar Morta. Més tard, van donar el nom de Perea (regió més enllà) al territori situat entre el Jaboc i l'Arnón.

(e) S'admet universalment que Dt. 35:5-12 (que relata la mort de Moisès i ho compara amb profetes posteriors) no va poder ser escrit per ell mateix; però la presència d'aquest apèndix inspirat no constitueix cap argument en contra de la mosaicidad del Pentateuco.

En 1707, un teòleg anomenat Vitringa, convençut de l'autenticitat de Gènesi, va emetre l'opinió que Moisès havia d'haver utilitzat, en part, documents transmesos pels patriarques i conservats en el si del poble hebreu. En 1753, el francès Jean Astruc, metge capaç, però de caràcter immoral, va atribuir el Gènesi a dos autors principals, els escrits dels quals hauria utilitzat Moisès.

Astruc pretenia distingir aquests dos autors per la utilització dels termes Elohim i Yahweh per a nomenar a Déu. D'altra banda, va afirmar que podia distingir altres deu documents secundaris que no contenien el nom de Déu, relacionats amb pobles pagans. Johann Eichhorn (1783) va assumir aquesta hipòtesi, i la va desenvolupar, afirmant que Gènesi és una recopilació de Moisès, al qual, per tant, atribuïa la paternitat de la resta del Pentateuco.

Però aviat es va arribar a la consciència que els principis que havien portat al desmembrament de Gènesi podrien extrapolar-se a la resta del Pentateuco. Havent admès aquest procediment, es va venir a declarar que els documents relatius a l'època de Moisès provenien així mateix d'aquestes fonts més antigues, i que no havien pogut ser reunits per ell per a redactar el Pentateuco tal com ho tenim.

Amb això, es va fer un salt, de la raonable hipòtesi que Moisès hi hagués, potser, pogut servir-se en part de documents patriarcals, a una especulació documentària d'una recopilació molt posterior a Moisès, i en la qual els documents es distingirien pel nom usat per a Déu. Vegem a continuació els principals arguments en favor d'aquesta hipòtesi, que porta el nom de Wellhausen, erudit alemany de la segona meitat del segle XIX.

(a) Alternança dels noms Elohim i Yahweh per a designar a Déu en successives seccions.

(b) Continuïtat de cada pretès document examinat aïlladament.

(c) Diversitat d'estil, de vocabulari i d'idees en els diferents documents.

(d) Doblets, o pretesos relats contradictoris, indicadors de documents distints. La hipòtesi en qüestió, nascuda d'una simple suposició, ha sofert, de part dels crítics mateixos, nombroses modificacions que tracten de resoldre els problemes que ella mateixa ha suscitat.

En l'actualitat es pretén poder discernir els principals documents que s'esmentaran, i que haguessin estat utilitzats per a redactar el Pentateuco (encara que els crítics estan bé lluny de concordar entre si sobre una gran quantitat de punts).

(a) L'autor que rep el nom de J (Jehovista o Yahwista, per donar a Déu el nom de Yahweh) hauria viscut en Judà al voltant de l'any 950-850 a. C. Hi ha crítics que divideixen encara més aquesta «font», donant J’ i J,.

(b) L'autor E (Elohísta, per donar a Déu el nom d'Elohim), se situaria cap a l'any 750 a. C.

(c) Després de la caiguda de Samaria, un «redactor» JE hauria combinat J i E afegint de la seva collita.

(d) El document D comprendria la major part de Deuteronomi. Éste seria el llibre de la Llei «redescobert» en el Temple, baix Josías, l'any 621 a. C. (2 R. 22.23).

(e) O (d'Holiness, anglès per a santedat), és el nom del «Codi de Santedat» (Lv. 17-26), que tracta de la puresa cerimonial; els crítics debaten si ha de ser situat abans o després d'Ezequiel.

(f) P (de Priestly, anglès per a sacerdotal), l'anomenat codi sacerdotal, que hauria estat redactat pels sacerdots després de l'exili, i que hauria estat llegit a la munió per Esdras (atribuint-lo a Moisès) cap a l'any 398 a. C.

(g) Finalment, un o diversos recopiladores haurien amalgamat tots aquests heterogenis components per a produir l'actual Pentateuco. Així, en paraules dels exponents d'aquesta postura: «a l'inici del segle II a. C., la llei formava un tot complet, no suposant ningú, d'una manera versemblant, el seu caràcter compost.

No ens arrisquem si fixem la data de la seva finalització en al voltant del s. 300 a. C.» (

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PENTATEUCO