Publicà
també: Publicano
Significat de Publicà
(gr. telons [de télos («impost») més onéomai («comprar»), literalment
«comprador d'impostos»], «cobrador d'impostos»; lat. publicanus).
Persona a la qual se li havia donat el dret de recaptar els impostos interns
per a Roma. Tals impostos abastaven: 1. El del cens, que cada persona tenia
que pagar; molt insultant per als jueus en vista que era un reconeixement
tàcit de la seva submissió a Roma. 2. L'impost sobre les propietats, que era
igualment ofensiu, perquè el seu pagament es considerava un insult a Déu, a qui
els jueus consideraven l'amo veritable de la terra i el dispensador dels seus
productes.
El procediment era el següent: En lloc de cobrar els impostos
directament per mitjà dels seus propis funcionaris, el govern romà rematava
el privilegi dins d'una província o d'una ciutat a un ciutadà ric que
pagava una suma establerta, sense importar-li quant d'ella podia recuperar
mitjançant els impostos. La persona que així contractava subdividia la regió que
li havia estat assignada entre subcontractistes, o ocupava persones perquè
fessin el treball. Els publicans o «cobradors d'impostos» del NT eren
els agents que realment recaptaven; potser en gairebé cada cas eren jueus. Es
esperava que cada publicanus cobrés una suma addicional suficient com per a
produir guany. Si ja era prou odiós haver de pagar els
impostos als romans, infinitament pitjor era que se'ls ajudés a cobrar-los.
Els publicans, amb poques honroses excepcions, extorquien a la gent i,
amb la complicitat dels soldats romans, explotaven tot el possible els seus
fonts de recursos. Per això, eren summament detestats; la societat els
aïllava i els evitava en tot el possible, i rares vegades els hi veia pel temple
o la sinagoga (Mt. 11.19; 21.31). Un jueu que es feia publicà era
considerat un lacai dels odiats romans i un traïdor d'Israel.
Encara que Jesús reconeixia el baix estat moral de la majoria dels publicans (cf
Mt. 5.46, 47; 18.17), es va associar lliurement amb ells, i per això va incórrer en la
censura de les autoritats jueves (9.10-13;11.19). La raó que donava per a
justificar la seva actitud era que havia vingut a cridar a pecadors com ells al
penediment (9.13). Apreciaven la seva bondat, i aparentment uns quants
van creure en ell i van arribar a ser deixebles seus (21.31, 32). En la paràbola
del fariseu i del publicà, Jesús fa un contrast entre els 2, afavorint
a l'últim (Lc. 18:9-14). Un dels deixebles de Jesús, Leví Mateo, hi havia
estat publicat (Mt. 9:9; 10:3). En algun moment posterior a la seva crida,
va rebre a Jesús a la seva casa, on van assistir molts dels seus companys
publicans (Mt. 9:9, 10; Mr. 2.14,15; Lc. 5.27-29). Uns pocs dies abans de
la seva crucifixió, Jesús es va relacionar amb Zaqueo, un jueu cobrador d'impostos
de Jericó (Lc. 19:1-9), que va arribar a ser un dels seus seguidors.
Bib.: FJ-AJ xviii.1.1.
Definició adaptada i traduïda al català d'un diccionari bíblic de domini públic (Diccionari modern de la Bíblia).