Salutació

Significat de Salutació

(heb. shâal shâlôm; aram. shelâmâ, kullâ, «molta [tota] pau»; gr. aspasmós).

En la Bíblia apareixen moltes maneres de saludar: «Déu tingui misericòrdia de tu»
(Gn. 43:29); «Jehová sigui amb vosaltres» (Rt. 2:4): «Pau sigui a aquesta casa» (Lc.
10:5), etc. Les frases de salutació més antigues eren: heb. shâlôm lekâ, «pau a
tu», «la pau sigui amb tu»; shâlôm Yahweh, «Yahweh estigui amb tu»; gr. eiren soi
[humín], amb el mateix significat de shâlôm lekâ (encara que tal vegada no amb les
connotacions jueves); jáire i jáirete, «salutacions!»; romà ocell, «salvi!»

Les salutacions sovint s'expressaven amb petons o estaven acompanyats d'ells
(Gn. 48:10; Ex. 18:7; etc.). El costum consistia a besar la galta, la
front, la barba, les mans i els peus. En el NT trobem l'expressió
«ósculo sant», un senyal d'afecte cristià entre els creients (Ro. 16.16; 1
Co. 16.20; 1 Ts. 5.26). Judes li va fer un petó al Mestre per a trair-lo (Mt.
26:49; cf Pr. 27:6). Les epístoles de Pablo abunden en salutacions d'ell mateix i
dels quals estaven amb ell per als seus col·laboradors en l'obra, els qui es
trobaven a les esglésies a les quals estaven dirigides les cartes (Ro.
16:3-16; 1 Co. 16.20; 2 Co. 13.12; Fil. 4.21; etc.). Els escribes i els
fariseus van caure sota la condemnació de Jesús pel seu amor egocèntric a les
«salutacions en les places», que sens dubte eren complicades i prenien molt
temps, com són sovint les orientals (Mt. 23:7; Lc. 11.43). Potser per
causa del temps emprat en les antigues salutacions, Eliseo, en enviar a Giezi a
posar un gaiato sobre el fill mort de la sunamita, li va ordenar que no saludés
a ningú (2 R. 4.29). De la mateixa manera, quan Crist va enviar als 70 els va dir: «A
ningú saludeu pel camí» (Lc. 10:4), tal vegada per a imprimir-li un sentit de
urgència a la predicació de l'evangeli. Jesús també va amonestar als seus
seguidors al fet que no fossin exclusius en les seves salutacions, sinó que tots,
jueus i gentils, amics i enemics, fossin considerats germans (Mt.
5.43-47).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SALUTACIÓ

SALUTACIÓ segons la Bíblia: En trobar-se, els israelites pronunciaven fórmules expressant millors vots i benediccions. Els més corrents eren:

En trobar-se, els israelites pronunciaven fórmules expressant millors vots i benediccions. Els més corrents eren:

(a) «Beneït siguis de Jehová!»; «Déu tingui misericòrdia de tu!», o una fórmula equivalent (Gn. 43:29; Rt. 3.10; 1 S. 15.13).

(b) «Jehová sigui amb vosaltres», al que es responia amb «Jehová et beneeixi» (Rt. 2:4)

(c) «Pau a vosaltres!» o «Pau a tu!» (prosperitat) Éste era la salutació més freqüent (Lc. 24:36), encara usat en els nostres dies entre els jueus, evocant la resposta «Pau a tu!» o « Pau a tu i pau a la teva família!» (1 S. 25:6; Lc. 10:5)

(d) «Salut!» era una forma corrent durant el període gr. (Mt. 26:49; 27:29; 28:8; Lc. 1.28; en la versió Reina-Valera es tradueix com «Salvi!»).

(e) «Visca el rei per sempre!» era la salutació dels israelites als seus sobirans (cf. 1 R. 1.31); aquesta fórmula era emprada també pels jueus per a dirigir-se als reis de Babilònia i de Pèrsia (Neh. 2:3; Dn. 2:4; 3:9; 5.10; 6:6, 11).

En acomiadar-se es pronunciaven benediccions (Gn. 24:60; 28:1; 47:10; Jos. 22:6), que van acabar prenent la forma convencional de «Veu en pau!» (1 S. 1.17; 20.42; 2 S. 15:9; Mr. 5.34; Hch. 16.36), el que evocava la resposta «Trobi el teu serf/a gràcia davant dels teus ulls», si es dirigia a un superior (1 S. 1.18).

Abraham i Lot es van aixecar per a acollir a estranys, i es van prostrar davant d'ells, constrenyent-los a acceptar la seva hospitalitat (Gn. 18:2; 19:1). Booz intercanviava salutacions amb els seus segadors (Rt. 2:4).

Els caminantes saludaven als treballadors dels camps (Sal. 129:8). Es deixava de saludar als adeptes a una altra religió (Mt. 5.47), a fi de no entaular relacions espirituals amb ells (2 Jn. 11).

Els missatgers encarregats d'afanyar-se en la seva comissió no havien de saludar a ningú pel camí (2 R. 4.29; Lc. 10:4), perquè la salutació oriental prenia molt de temps.

No implicava una simple inclinació de cap o un posat, sinó una detenció en la qual s'intercanviaven profundes reverències i preguntes sobre la salut de la família i dels propis interessats, amb intercanvi de bons desitjos i benediccions.

Si algú anava muntat, havia de descendir de la seva muntura o del seu carro (1 S. 25:23; 2 R. 5.21).
Durant el període grecoromà en Palestina, les salutacions epistolars eren d'un estil més directe i breu.

El nom de l'autor va en l'encapçalament «El rei Alexandre al seu germà Jonatán, salut» (1 Mac. 10.18) «El rei Demetrio al poble dels jueus, salut (1 Mac. 10.25; cf. Hch. 15.23; 23.26; Stg. 1:1).

La conclusió de la carta era, sovint, una fórmula derivada del llatí «Adéu» o més exactament «passa-ho bé!» (cf. Hch. 15.29). Els jueus afegien un vot de pau (2 Mac. 1:1).

Les seves salutacions eren sovint detallats (2 Mac. 1:1-5) i seguint l'antiga fórmula (2 Mac. 9.19, 20). De la mateixa manera, Pablo comença les seves cartes mitjançant salutacions plenes de contingut (Ro. 1:1-7).

En l'Epístola a Timoteo, desitja gràcia, misericòrdia i pau al seu fill en la fe; però el desig ordinari és: «Gracia i pau a vosaltres». L'apòstol afegeix al final de les seves cartes les seves pròpies salutacions i els d'altres cristians (1 Ts. 1:1; 5.26-28).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SALUTACIÓ