Sidon

Significat de Sidon

(heb. Tsîdôn, tal vegada «pescant [pesca]» o «poble de peixos [pesquers]»; ac. i
Cartes d'Amarna, Tsidunu; egip. 9ydwn3; fen. Tsdn; gr. Sidon).

1. Primogènit de Canaán (Gn. 10.15; 1 Cr. 1.13); molt probablement el constructor
de la ciutat-port homònima.

2. Port fenici situat en un petit promontori que penetra en la Mar
Mediterrani, a uns 37 km al nord de Tir, i més o menys a la mateixa distància
de Beirut (fig 463). Assenyalava el límit nord de Canaán (Gn. 10.19). En el 2n
mil·lenni a. C. Sidón era la ciutat més important dels fenicis, de tal manera
que «sidonio» era, en general, sinònim de «fenici». Però va haver de cedir el seu
supremacia a Tir cap a fins del mil·lenni. Sidón apareix per 1a vegada en els
registres seculars dels textos cuneïformes d'Ebla del període
prepatriarcal. En l'època d'Amarna (s XIV a. C.) la ciutat li pertanyia a
Egipte. D'acord amb #aqueix registres, Simreda, el rei de Sidón, li va notificar
al faraó d'Egipte que Aziru, el governant amorreu, amenaçava la sobirania
egípcia sobre la ciutat. Mapa VI, A-3.

463. Vista aèria del port i de la ciutat de Sidón, sobre la costa fenícia.

Quan els israelites es van establir en Canaán, es va assignar Sidón a Aser, però
la tribu mai la va ocupar (Jos. 19.28; Dj. 1.31). Durant el període de els
jutges, el poble d'Israel va adoptar el culte idolàtric dels sidonios,* junt
amb el de les deïtats paganes d'altres nacions (Dj. 10:6). També durant
#aqueix període els sidonios van oprimir als israelites (v 12). Les divinitats
sidonias, fins i tot Baal* i Astoret,* van tornar a rebre adoració per part de
Israel en l'època dels reis (1 R. 11:5, 33; 16.31; 2 R. 23.13), quan
Sidón estava subordinada a Tir.

En el 701 a. C. Sidón es va sotmetre a Senaquerib d'Assíria, però es va rebel·lar en
temps de 1092 Esar-hadón, i a conseqüència d'això va ser presa i destruïda
en el 678 a. C. Esar-hadón la va reconstruir i la va dir «el Castell de
Esar-hadón». Però Assíria poc després va entrar en decadència i va desaparèixer, per
el que la ciutat, amb el seu antic nom, va ressorgir políticament i va tornar a ser
important. Gemegaire va predir el seu sotmetiment per part de Nabucodonosor, rei
de Babilònia (Jer. 27:3, 6), però fins ara no han aparegut registres
històrics referents al compliment d'aquesta profecia. Ezequiel va denunciar a la
ciutat per la seva hostilitat cap a Israel (Ez. 28:21-23), i Joel va declarar que els
sidonios havien saquejat els tresors de Jerusalem, i havien venut com
esclaus als seus habitants (Jl. 3:4-6). No se sap a quina època de la història
es refereix aquesta declaració.

Quan Cambises, el 2° rei de l'Imperi Persa, va marxar rumb a Egipte, Sidón es
li va sotmetre (526 a. C.). Més tard, els sidonios van demostrar que eren grans
amics dels perses, i per consegüent se'ls va concedir la plana de Sarón
com recompensa per la seva lleialtat. Quan els jueus van tornar de l'exili,
Zorobabel va aconseguir que els sidonios li portessin cedres per al nou temple
(Esd. 3:7). Sidón es va rebel·lar contra Artajerjes III en el 351 a. C., però
novament va ser presa i destruïda. Després de la seva reconstrucció va arribar a formar
part de l'Imperi Hel·lenístic d'Alejandro Magno en el 333 a. C. En morir éste,
els seus successors la van rebre com a herència. Quan Pompeu va conquistar en favor
dels romans les possessions dels selèucides a Síria i Fenícia en el s I
a. C., Sidón es va convertir en una possessió romana i, el mateix que Tir, va gaudir
del títol de «ciutat lliure». Potser ésa era la situació de la ciutat en
temps de Crist.

Gràcies a diversos documents es coneixen per nom els següents reis antics
de Sidón: Simreda (s XIV a. C.; per les Cartes d'Amarna*); Tubalu (701 a. C.),
en l'època de Senaquerib; Abdimilkutte (s VII a. C.), en temps d'Esar-hadón;
Tabnit i Eshmunazar (c. 450 a. C.; per alguns sarcòfags); i Tennes (s IV
a. C.), en temps d'Artajerjes III.

Gent de Sidón va venir a Galilea i va escoltar la predicació de Jesús (Mr. 3:8: Lc.
6.17). En una certa oportunitat el Senyor va visitar la zona de Sidón (Mt. 15-21; Mr.
7.24, 31). El rei Agripa I de la Judea tenia unes certes diferències amb Tir i
Sidón, però els administradors de #aqueix ciutats ho van apaivagar amb l'ajuda de
un dels seus més íntims cortesans (Hch. 12.20). Aparentment, hi havia una
església cristiana en Sidón quan Pablo va passar per #aqueix port com a presoner
rumb a Roma, c 60 d. C., perquè se li va permetre visitar als amics
(cristians) que tenia allí (27:3). Segles després es van lliurar diverses batalles
en Sidón, especialment en el temps de les croades. La ruïna més notable de
l'antiga ciutat, la Torre de Sagette, és de l'època dels croats.

La moderna ciutat de Saida té una població en la seva majoria musulmana. En la
antiga necròpoli s'han trobat diversos sarcòfags de l'època hel·lenística,
entre ells el del rei Eshmunazar, que actualment està en el Museu del
Louvre, a París, amb una llarga inscripció fenícia del s V a. C. (fig 202), i
el sarcòfag de Tabnit, un altre rei del s V a. C., les restes del qual encara estaven en
el taüt (ara en el Museu de l'Antic Orient a Constantinoble).

Bib.: FJ-AJ ix.14.2; ANET 287, 290,505.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SIDON

SIDÓN segons la Bíblia: Antiga ciutat cananea (Gn. 10.15, 19), sobre el litoral, a uns 35 Km. al nord de Tir. En el segle XV a. C. Sidón estava subjecta a Egipte. Homer dóna testimoniatge de la importància de Sidón, el nom de la qual cita amb freqüència, en tant que mai esmenta Tir.

Antiga ciutat cananea (Gn. 10.15, 19), sobre el litoral, a uns 35 Km. al nord de Tir. En el segle XV a. C. Sidón estava subjecta a Egipte. Homer dóna testimoniatge de la importància de Sidón, el nom de la qual cita amb freqüència, en tant que mai esmenta Tir.

El poeta empra els termes Sidón, sidonios, com a sinònims de Fenícia, fenicis. En un sentit rigorós, Sidón constituïa el límit septentrional dels cananeus (Gn. 10.19). El seu territori es trobava pròxim a Zabulón (Gn. 49:13) i estava limitat al sud per Aser.

En Jos. 11:8 i 19.28 rep el nom de «la gran Sidón». La tribu d'Aser no va desposseir als cananeus de Sidón (Dj. 1.31). En l'època dels Jutges, els sidonios van oprimir als israelites (Dj. 10.12); el v. 6 acusa aquests últims d'haver adorat als déus de Sidón, dels quals Baal era el principal (1 R. 16.31).

El culte més estès era no obstant això el d'Astarté, deessa de la fertilitat (1 R. 11:5, 33; 2 R. 23.13).

Et-baal, rei de Sidón, va ser pare de Jezabel (1 R. 16.31). El profeta Isaïes va anunciar que el judici cauria sobre Sidón, els habitants del qual es veurien obligats a fugir a Quitim (Xipre) (Is. 23.12).

Sidón va estar un temps sotmesa a Tir (Ant. 9.14, 2). L'any 701 a. C. es va sotmetre a Senaquerib, rei d'Assíria. Esar-hadón la va destruir l'any 677 a. C. Jeremies va predir que Sidón cauria en poder de Nabucodonosor rei de Babilònia (Jer. 27:3, 6).

Ezequiel profetitza contra Sidón perquè ha estat «espina esquinçadora» per a la casa d'Israel (Ez. 28:20-24). Joel diu que els sidonios i altres pobles han saquejat Jerusalem, arrabassat la seva plata i el seu or, i venut els seus habitants com a esclaus (Jl. 3:4-6).

Cap a l'any 526 a. C., Sidón es va rendir davant Cambises, fill de Ciro, rei de Pèrsia.

Els sidonios van vendre fusta de cedre del Líban als jueus per a la reconstrucció del Temple empresa per Zorobabel (Esd. 3:7). Sidón es va rebel·lar contra Artajerjes III Oxus, rei de Pèrsia (cap a l'any 351 a. C.), però va ser tornada a prendre i destruïda l'any 345.

L'any 333, per a deslliurar-se dels perses, va obrir les portes a Alejandro Magno. La ciutat va passar a continuació als successors d'Alejandro i, l'any 64 a. C., als romans.

Va haver-hi sidonios que es van dirigir a Galilea per a escoltar la predicació de Jesús i veure Els seus miracles (Mr. 3:8; Lc. 6.17, etc.). El Senyor es va dirigir al territori de Sidón, i és probable que entrés en la mateixa ciutat (Mt. 15.21; Mr. 7.24, 31).

Herodes Agripa I, hostil als tiris i sidonios, va rebre una sol·licitud de pau de part d'ells, «perquè el seu territori era proveït pel de el rei» (Hch. 12.20). Durant el seu viatge a Roma, Pablo va rebre permís per a recalar en Sidón i visitar als cristians allí (Hch. 27:3).

La moderna Sidón, anomenada Saïda, es troba en el modern Estat del Líban; està situada sobre el vessant nord-occidental d'un petit promontori que s'endinsa en la mar. Unes roques paral·leles a la costa formaven l'antic port.

En el segle XVII, Fakhr ed-Din, cap dels drusos, la va terraplenar parcialment amb pedres i enderrocs. Sidón, protegida per una muralla en el costat de terra, està dominada per una ciutadella a l'est.

A l'interior de la ciutat i als seus voltants hi ha algunes columnes de granit esquerdades. S'han exhumat diversos sarcòfags, entre ells el molt famós d'Esmunazar, dels sepulcres dels voltants, i portats a Sidón.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SIDON