Qui va ser
York, Anglaterra, 735 - Tours, França, 19 de maig de 804 És una de les més grans figures del renaixement dels estudis en el període carolingi. Va néixer a York el 735 d'una noble família anglosaxona i va ser educat al col·legi episcopal de York i va tenir com a mestres de llatí, grec i hebraic Aelberto i el bisbe Egberto. Va introduir en el Col·legi el sistema aristotèlic del ‘trivio’ i del ‘quadrivio’ ja en ús a York i que en els Col·legis Medievals, constituïen els estudis preparatoris a la filosofia i teologia. Amb el renom de ‘Flaccus Albinus’, Alcuino va esdevenir el centre d'una espècie d'Acadèmia, de què va formar part també Carlemany, del qual va ser ‘preceptor’ en totes les ciències. En aquesta cèlebre «Schola Palatina» van ensenyar entre els altres Giovanni Scoto Eriugena, Candido, Rabano Mauro. Martí de Tours, a qui va aportar nova esplendor a aquell Col·legi, cridant molts professors de York i allestendo una important biblioteca. La relació entre Carlemany i Alcuino va ser de la màxima importància històrica, perquè va generar, en un període encara en presa a les destruccions barbàriques i amb la conversió de part d'aquells pobles, un desenvolupament i un renaixement dels estudis regularment, de què Alcuino va ser el màxim exponent. Per encàrrec de l'emperador entre el 799 i el 801 va ser compromès a la revisió de la Bíblia i després d'haver portat a terme la construcció del monestir de Cormery, Alcuino va morir el 19 de maig de 804 a Tours.
Alcuino, una de les més grans figures del renaixement dels estudis en el període carolingi, va néixer a York el 735 d'una noble família anglosaxona i va ser educat al col·legi episcopal de York i va tenir com a mestres de llatí, grec i hebraic Aelberto i el bisbe Egberto. En aquest període va entrar en l'Orde Benedictí; mort el bisbe Egberto, li va succeir com a arquebisbe de York Aelberto, el qual després d'haver ordenat Alcuino diaca, li va confiar la direcció del Col·legi episcopal, que va esdevenir en breu famosa, atraient un gran nombre d'estudiants procedents d'Irlanda i de Frísia i fent posar molt conegut el nom de Alcuino, en el món literari circumscrit de l'època. En un viatge cap a Roma, va trobar a Parma Carlemany, que ho va convidar a la seva cort; espletati els encàrrecs rebuts, amb el permís del seu bisbe i del rei Etelberto, al començament del 782 Alcuino es va traslladar a Aquisgrà, rebent en dotació les abadies de Ferrières i de Troyes i assumint la direcció de la “Schola Palatina”, fundada per Carlemany. Va introduir en el Col·legi el sistema aristotèlic del ‘trivio’ (grammatica, retòrica, dialèctica) i del ‘quadrivio’ (aritmètica, geometria, música, astronomia) ja en ús a York i que en els Col·legis Medievals, constituïen els estudis preparatoris a la filosofia i teologia. Amb el renom de ‘Flaccus Albinus’, Alcuino va esdevenir el centre d'una espècie d'Acadèmia, de què va formar part també Carlemany, del qual va ser ‘preceptor’ en totes les ciències. En aquesta cèlebre “Schola Palatina” van ensenyar entre els altres Giovanni Scoto Eriugena, Candido, Rabano Mauro. Després d'un període de dos anys del 790 al 792, Alcuino risiedette a Gran Bretanya a la cort de Offa, rei de Mercia per riappacificarlo amb Carlemany, a la seva tornada, es va ocupar amb vigor de les qüestions teològiques que agitaven aquell temps, com el adozianismo espanyol i la controvèrsia de les imatges, participant en els Concilis de Frankfurt del 794 i d'Aquisgrà del 799. Va tenir encara un encàrrec de prestigi el 796, esdevenint abat de l'abadia de S. Martí de Tours, a qui va aportar nova esplendor a aquell Col·legi, cridant molts professors de York i allestendo una important biblioteca. Aquest col·legi restarà famosa en la història de la paleografia medieval (ciència que estudia les antigues escriptures sobre paper, pedra o metalls), pel desenvolupament de la “minúscula carolina” (escriptura dels manuscrits vinguda a ús durant el renaixement cultural promogut per Carlemany; les lletres són minúscules, generalment abastades les unes de les altres, dretes i de tipus rodó, que després en el segle XII es fan angolose preannunciando l'escriptura gòtica); que represa pels humanistes del segle XV, va constituir la base de la grafia moderna. La relació entre Carlemany i Alcuino va ser de la màxima importància històrica, perquè va generar, en un període encara en presa a les destruccions barbàriques i amb la conversió de part d'aquells pobles, un desenvolupament i un renaixement dels estudis regularment, de què Alcuino va ser el màxim exponent. Per encàrrec de l'emperador entre el 799 i el 801 va ser compromès a la revisió de la Bíblia i després d'haver portat a terme la construcció del monestir de Cormery, Alcuino va morir el 19 de maig de 804 a Tours. El benedictí Rabano Mauro, teòleg alemany, autor de l'obra enciclopèdica “D'univers”, ho va representar en un codi, conservat en la Biblioteca de Viena, de notable valor perquè complert abans del 840 en el monestir de Fulda i així doncs gairebé contemporani; a més el mateix Rabauno Mauro ho va inserir en el seu ‘Martirologio’, mentre periodistes i historiadors ho honren amb el títol de beat, però ell no va tenir culte públic. Més que un literat o un filòsof, ell va ser un gran organitzador i seminatore d'idees, no un esperit creador; en canvi és fuor de dubte que Alcuino va ser l'ànima d'aquell vast i complex moviment anomenat “Renaixement Carolingi”, difonent la seva doctrina, expressió per altra banda del pensament antic, en un gran nombre d'obres i esplicando la seva influència sobre Carlemany, en el qual reconeixia ésser el ‘Defensor’ de l'Església i de la difusió de la ciència. No és possible, donat l'espai disponible, enumerar totes les obres compostes, escrites, comentades per Alcuino, concernents àmpliament la Pedagogia, Filosofia, Poesia, Exegesi, Teologia (Dogmàtica, Mística i Ascètica, Sagraments, Litúrgia), que fan d'ell una de les ments més il·luminades de l'Edat mitjana; a tot això cal afegir l'Epistolari comprendente una recollida de més de 300 lletres, que tenen una importància extraordinària per la crítica historiador-les
Font: santiebeati.it