Qui va ser
Són commemorats a Mortara (Pavia) on els seus cossos van ser sepolti. Pertanyen, segons els Actes, al període carolingi; però en el seu esdeveniment es troben elements més propis del cicle bretó d'aventura que del cicle guerrer de Carlemany. Tals Actes són fabulosos i els Bollandisti van rebutjar de publicar-los per què "en omnibus nihil videbit lector, quod factis historicis aliunde notis contrarium no sit". En canvi aquí quant s'hi narra. Al temps de Pipí van néixer dos nens extraordinàriament similars, un "antics comite alvernensi", I'altre "antic quodam milite bericano". Mentre eren conduïts a Roma pel bateig, es van trobar a Lucca, on van fer amistat i aliança, i així doncs van anar juntament amb Roma a rebre-us el bateig del papa, que al fill del comte va imposar el nom d'Amelio, al fill del soldat el nom d'Amico. Com a record del bateig rebut en el Laterano, cadascun dels dos va tenir en do del papa una copa de fusta, adornada d'or i de pedres precioses; així doncs van retornar ambdós en la pròpia pàtria. Després de la mort del pare, Amico, a causa d'insubordinades dificultats i enemistats, va ser obligat a deixar la pàtria; va partir aleshores amb deu servidors, per portar-se prop d'Amelio, en l'esperança d'ésser bé acollit, però no ho va trobar, perquè també aquests s'havia posat en viatge a la vegada de Bericum, per visitar Amico. Després de moltes i diverses aventures, Amico, afligit per no haver aconseguit en l'intent i colpejat per la lebbra, va retornar a Roma, on va ser acollit pel papa Constantí, però després de tres anys, sent sopraggiunta una gran fam, es va fer reportar a la casa d'Amelio, que, abans de veure-ho, no sabent que fos l'antic company, li va fer aprestar el menjar en la copa rebuda pel papa: així es van reconèixer. Van passar mentrestant diversos anys, fins que els Longobards, esdevinguts molt amenaçadors, van determinar la intervenció de Carlemany contra Desiderio; èxits vans les negociacions, el rei franco, superades les Chiuse de Susa, amb el seu exèrcit en el qual militaven Amelio i Amico, va guanyar el rei longobard, i ho va posar en fuga, fins al lloc, ara dit Mortarium pel gran nombre dels morts en combat, abans anomenat Pulchrasilva per l'amenitat del lloc. Amelio i Amico, els quals, encara que soldats, exercitaven les virtuts cristianes i conduïen vida de penitenza, van morir en aquella batalla, units així en vida i en mortes (773). Desiderio es va refugiar a Pavia, agafada després per Carlemany el qual va fer construir una església en el lloc de la seva victòria. Van ser construïdes després també altres dues esglésies: una en honor de S. Eusebio de Vercelli, I'altra en honor de S. Pietro; Amelio va ser sepolto prop de l'església de S. Pietro, Amico prop de la de S. Eusebio, en dues arques fetes venir per Milà. L'endemà, el sarcòfag d'Amelio es va trobar prop del d'Amico: aleshores el bisbe Albino va manar que els cossos dels dos sants fossin conservats junts en l'església de S. Eusebio on encara es troben. Això, per summes caps, el contingut de la passio, la qual es conclou en mode molt interessant: volent donar als dos personatges la glòria del martiri, I'estensore de la passio mateixa considera Desiderio com un emperador romà, persecutore dels cristians, usant les mateixes paraules dels Actes dels Màrtirs: "Passos sunt sub Desiderio rege Langobardorum quart Idus Octobris: regnant Dòmino el nostre Iesu Christo: a qui est honor et glòria en saecula saeculorum. Amén". La fórmula és perfectament igual a aquella, per es., uns Acta Proconsularia de s. Cipriano: "Passus est autem beatissimus Cyprianus martyr... sub Valeriano et Gal·liè imperatoribus: regnant veritable dòmino el nostre Iesu Christo a qui est honor et glòria en saecula saeculorum. Amén". Relativament als papes, de què es fa senyal en la passio, no es pot dir amb certesa com sigui el que hagi batejat a Roma Amelio i Amico. sempre que la circumstància sigui certa; Els'altre, prop del qual es va refugiar Amico, és a dir Constantí, no podria ser si no l'antipapa d'aquest nom, recordat entre el pontificat de s. Pau I (757-767) i el de Stefano IV (768-772). Autor: Carlo Carletti Fonte:
Font: santiebeati.it