Qui va ser
Rossano Calabrès, Cosenza, 980 c. - Grottaferrata, Roma, 1055 c. Va néixer a Rossano (Cs) el 980 aproximadament d'una noble família, originària de Constantinoble. Va ser batejat amb el nom de Basilio i va ser istruito i educat pels monjos del monestir de sant Joan Calibita de Caloveto. D'aquí es va traslladar de jove en el monestir de Vallelucio, prop de Montecassino, on es trobava sant Nilo, del qual no es va separar més. El 994 ho va seguir a Serperi (Gaeta) vivint-vos per deu anys. Ets anys després de Bartolomeo i Nilo es van portar a Roma per obtenir pietat del papa Gregori V en les comparacions de Joan XVI autoproclamat Papa, nascut a Rossano; la missió no va tenir tanmateix no va haver succeït. Després de la mort a Grottaferrata de Nil, el 1004, Bartolomeo va fer construir en aquell lloc el monestir i l'església dedicada a la Mare de Déu. El 1044 va ser present al Sínode romà, mostrant dots de saviesa i de diplomàcia. Va morir potser el 1055 i va venir sepolto al costat de sant Nilo en la capella a ells titulada en el monestir laziale. Les seves restes van quedar a Grottaferrata fins al 1300; després d'aquesta data ha desaparegut cada rastre de les seves relíquies. (Passar)
Martirologio Romano: En el monestir de Grottaferrata als voltants de Frascati, prop de Roma, sant Bartolomeo, abat, que, nascut a Calàbria, va ser company de sant Nilo, del qual hauria compost de seguida la Vita, i li va ser a prop quan, ja pròxim a la mort, va fundar en el territori de Frascati un monestir organitzat segons la disciplina ascètica dels Pares orientals, que ell va consolidar durant el seu govern fent-ne un col·legi de ciència i art.
Va néixer a Rossano el 980 aproximadament d'una noble família descendent de Constantinoble. Va ser batejat amb el nom de Basilio, manifestant sin de petit molt interès per la vida religiosa. A set anys va ser confiat pels pares als monjos del monestir de sant Joan Calibita de Caloveto si va rebre una instrucció tan profunda de superar els col·legues. Després de cinc anys es va portar a Vallelucio, prop de Montecassino; en aquell monestir hi havia San Nilo, del qual no es va allunyar més. El 994 ho va seguir a Serperi (Gaeta) vivint-vos per deu anys i observant dejunis i abstinències i dormint poc. Ets anys després de Bartolomeo i Nilo es van portar a Roma per obtenir pietat del papa Gregori V en les comparacions de Joan XVI autoproclamat Papa, nascut a Rossano; la missió no va tenir tanmateix l'efecte esperat, ja que Filogato, després d'atroços turmenti, va morir en presó. El 1004 mor Nil a Grottaferrata, on ambdós s'havien establert; aquí Bartolomeo va fer construir el monestir i l'església dedicada a la Mare de Déu consagrada per papa Joan XIX el 1024. Va intervenir també als Sínodes romanís del 1036 i 1044; va donar prova també d'òptimes capacitats diplomàtiques, aconseguint aplacar els desacords nats entre el duc Adenolfo i el príncep de Salern. Va ser molt amic dels pontificis Benet VIII i Benet IX, aconseguint convèncer a abdicar aquest darrer, que es va retirar després en el monestir de Grottaferrata. Bartolomeo va morir potser el 1055, va venir sepolto al costat de sant Nilo en la capella a ells titulada en el monestir laziale. Les seves restes van quedar a Grottaferrata fins al 1300; després d'aquesta data ha desaparegut cada rastre de les seves relíquies. Copista de molts codis, Bartolomeo és considerat el més gran innografo del segle XI. Entre les seves obres, a qui es van inspirar també els altres escriptors del segle següent, recordem el “Typicon”, codi litúrgic-disciplinar pel monestir; però la que és definida com la principal és la biografia de sant Nilo. Tota la seva producció literària en manuscrits és recollida encara a Gottaferrata; de sant Bartolomeo queda una biografia de modestes proporcions, que el seu autor probablement sembla ésser un monjo el seu deixeble. Aquest text traduït en llatí i en grec va ser publicat el 1684 pel Possin. Una altra versió llatina i grega va ser publicada pels pares Maurini el 1729. El 1864 va ser editada la tercera biografia del sant a cura del cardenal Mai, en la qual és posada en evidència l'obra benèfica de Bartolomeo per la reforma de l'Església, juntament amb altres futures “columnes eclesiàstiques” de l'època entre què: Lorenzo de Amalfi, Ugo de Farfa, Pietro de Silvacandida i Ildebrando de Soana, després pontífex amb el nom de Gregori VII. En la biografia del Sant, es narra també un miracle que subratlla el seu amor pels pobres, succeït pocs anys després de la mort. El protagonista d'aquest esdeveniment és un monjo de nom Franco, el qual en fins de vida i incapaç de parlar, guareix miraculosament. Aquest va explicar als confrares ja preparats per la sepultura que en la son havia vist dos colombe, una blanca i una negra, apropar-se a ell i guiar-ho en un camp ple de llum en què hi havia Bartolomeo amb una multitud de pobres. A tots va donar del pa, entrant després en un boniquíssim palau en el qual hi havia una dona d'irrepetible bellesa, és a dir la Verge Maria. Aquí Bartolomeo dirigint-se al monjo Franco ho aconsella de recordar als romanents monjos de Grottaferrata de ser misericordiosos en les comparacions dels pobres. La festa de sant Bartolomeo és celebrada a Rossano i Grottaferrata l'11 de novembre; el 1858 va ser estesa a tota Calàbria. Pius XII en el novè centenari de la mort de l'abat, en un missatge a l'abat de Grottaferrata definia sant Bartolomeo “luminare de l'Església i ornament de la seu apostòlica”.
Font: santiebeati.it