Qui va ser
Arona, Novara, 1538 - Milà, 3 de novembre de 1584 OTAN el 1538 en la Rocca dels Borromeo, sobre el Llac Major, era el segon fill del Comte Giberto i així doncs, segons l'ús de les famílies nobiliàries, va ser tonsurato a 12 anys. Estudiant brillant a Pavia, va ser després anomenat a Roma, on va ser creat cardinal a 22 anys. Va fundar a Roma una Acadèmia segons l'ús del temps, dita de les «Nits Vaticanes». Enviat al Concili de Trento, el 1563 va ser consagrat bisbe i enviat sobre la Càtedra de santa Ambrogio de Milà, una diòcesi vastíssima que s'estenia sobre terres llombardes, venecianes, genoveses i suïsses. Un territori que el jove bisbe va visitar en cada angle, preocupat de la formació del clergat i de les condicions dels fidels. Va fundar seminaris, va edificar hospitals i ospizi. Va utilitzar les riqueses de família en favor dels pobres. Va imposar orde a l'interior de les estructures eclesiàstiques, defensant-les de les ingerències dels potents locals. Una obra per la qual va ser objectiu d'un fallit atemptat. Durant la pesta del 1576 va assistir personalment els malalts. Va recolzar el naixement d'instituts i fundacions i es va dedicar amb totes les forces al ministeri episcopal guiat pel seu lema: «Humilitas». Va morir a 46 anys, consumit per la malaltia el 3 de novembre de 1584.
Patronato: Catechisti, Vescovi Etimologia: Carlo = fort, viril, o bé home lliure, de l'alemany arcaic Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: Memòria de sant Carles Borromeo, bisbe, que, fet cardinal del seu oncle el papa Pius IV i triat bisbe de Milà, va ser en aquesta seu veritable pastor atent a les necessitats de l'Església del seu temps: va convocar sínodes i va instituir seminaris per proveir a la formació del clergat, va visitar més vegades tot el seu ramat per encoratjar el creixement de la vida cristiana i va emanar molts decrets en orde a la salvació de les ànimes. Va passar a la pàtria celeste el dia precedent a això. (3 de novembre: A Milà, aniversari de la mort de sant Carles Borromeo, bisbe, que la seva memòria se celebra demà). Escolta de RadioVaticana:
En la història civil i també en la de l'Església trobem diversos personatges a qui els posteri han decretat el títol de Magno. No els enumero aquí per què són fàcils de recordar i després no són moltíssims. Al sant que hi presento, San Carlo Borromeo, no ha estat donat el títol de Gran, però segons me'l mereixeria, almenys en l'àmbit de la història eclesiàstica. És un personatge central del 1500, una de les figures més eminents, que la seva obra, especialment per Milà, ha superat la força de l'oblit. Carlo va néixer a Arona, sobre el Llac Major, el 1538, en una noble i rica família. El pare, Gilberto, era conegut per la profunda religiositat i per la seva generositat cap als pobres. També la mare, Margherita, era piadosíssima: desgraciadament va morir quan Carlo tenia només nou anys. Aquest influx dels pares quedarà fonamental en la seva educació. A 12 anys, Carlo va ser nomenat commendatario d'una abadia benedictina d'Arona, que llevava una rendita de 2000 escuts. Una xifra considerable. Malgrat l'edat, tanmateix, el noi tenia ja les idees clares. Efectivament, amb prou feines rebuda la investitura, va córrer del pare per dir-li que havia decidit de gastar aquells cabals en ajuda dels pobres. No hi ha malament per un dodicenne. Els seus parells d'avui són anys llum lluny d'ell. Arribats els 14 anys es va portar a estudiar abans a Milà després a Pavia, portant amb si només una petita suma de diners. Però a ell aquesta condició de strettezza econòmica (relativament al seu rang) no pesava més de tant. En la condició d'estudiant va revelar ben aviat els seus nombrosos talents: gran intel·ligència, caràcter tenaç i reflexiu, era portat a l'essencial, a no perdre's és a dir en tantes banalitats i experiències superficials, no infrequenti a aquella edat. El 1559, va esdevenir doctor “en utroque jure” i tenia només 21 anys. A Roma, mentrestant, al final del mateix any hi va haver el canvi de guàrdia a Vaticà. Havia estat triat un nou Papa, Pius IV, en la persona de Gianangelo de’ Mèdici, el seu oncle matern. Aquest fet va imprimir una revolta a la seva vida. Va ser efectivament anomenat pel mateix Papa a la Ciutat Eterna juntament amb el germà Federico. Carrera eclesiàstica a Roma En el cas de Pius IV ens trobem davant d'un rar cas de nepotisme positiu per l'Església. El Papa va promoure immediatament els dos nets: Federico (1561) va tenir la càrrega de capità general de l'Església, Carlo no encara ventiduenne, va ser nomenat cardenal amb un encàrrec que avui podríem cridar de Secretari d'Estat. Poc després de li va confiar també l'administració de la diòcesi de Milà amb l'obligació de restar tanmateix... a Roma. I aquesta no era l'única càrrega. En va tenir moltes altres amb l'inevitable cúmul també dels respectius beneficis econòmics. Els historiadors diuen que l'acord entre Papa i net va ser sempre perfecte. Carlo malgrat les càrregues quedava sempre un home de cultura. Al tal fi va fundar una acadèmia a caràcter humanístic-literari, composta per amics, anomenada Nits Vaticanes. S'havia comprat també un fastoso palau amb servitud a seguici, en què organitzava fastosi i festoses rebudes. Eren els temps: el tot no per vanitat però perquè ho considerava oportú per la càrrega que cobria i per la fama i decoro de la família de què provenia. L'esdeveniment decisiu La inesperada mort del germà Federico (1562) li va fer canviar radicalment vida. La va interpretar com un signe per part de Déu per reformar la pròpia vida encara més en sentit evangèlic. Així va canviar radicalment: comiat a les festoses rebudes, comiat a les diversions també moralment lícits, comiat a les Nits Vaticanes que van esdevenir un cenacolo de cultura religiosa. Va reduir el propi tenor de vida, intensificant la penitenza, els dejunis i les renúncies. Va reprendre a més, amb més compromís, la pròpia formació teològica i pastoral. Era tanmateix sempre bisbe d'una diòcesi encara que no exercitava directament. El Papa va veure perplex la transformació en sentit ascètic del preciós net (que alguna vegada cridava “el meu ull dret”).
Font: santiebeati.it