Qui va ser
Càpua, segle V - † 30 d'octubre de 541 OTAN en el segle V de família agiata, Germano es va privar dels seus béns per donar-los als pobres. Va conduir després vida ascètica fins al 516 quan va ser triat bisbe de Càpua. Estimat en la seva diòcesi, va dur a terme una missió diplomàtica particularment delicada. Sobre mandat de papa Ormisda es va portar a Constantinoble per intentar posar terme al cisma començat pel patriarca Acacio. En la temptativa d'arribar a la unitat amb quants es rebutjaven d'acceptar el concili de Calcedonia, el patriarca havia compost una fórmula d'unió rebutjada per papa Felice II i de les esglésies d'occident. La negociació a qui va participar Germano va anar a bon fi. L'emperador Giustino i el patriarca Joan van subscriure el document proposat per papa Ormisda i va ser superada una divisió que durava ja de dues generacions. Retornat en la seva diòcesi, el bisbe va conduir vida ascètica fins a la mort passada el 541. Per gratitud els fidels ho van enterrar en l'Església de sant Stefano i ho van venerar com a sant.
De sant Germano existeix una vasta bibliografia que parla d'ell, però sobretot de la seva obra de bisbe. En el mentre una ‘Vita’ anterior al 873-74, escrita així doncs més de tres segles després de la seva existència, dona del sant poc notícies generals. Ell va néixer a Càpua en el segle V, fill de Amanzio i Giuliana, il·lustres ciutadans de la històrica ciutat; a la mort del pare, Germano va heretar l'ingent patrimoni i amb el consens de la mare va vendre tot i va donar l'extret als pobres. Així va poder dedicar-se més lliurement a la vida espiritual, a què se sentia anomenat, amb santes lectures, pregàries, mortificacions. El 519 ca. havent mort el bisbe de Càpua Alexandre, va ser designat a succeir-li segons les modalitats de l'època, és a dir triat pel clergat i del poble; després d'haver resistit per humilitat, al final va acceptar la càrrega. El “Liber Pontificalis” afegeix altres notícies segures; el papa s. Ormisda (514-523) després que havien fracassat les temptatives dels seus predecessors i amb l'infeliç resultat de dos les seves legacions, va pensar d'aconseguir portar a terme el cisma acaciano a Orient, quan va esdevenir emperador Giustino I el 518. El cisma va tenir origen del nom del patriarca de Constantinoble Acacio († 489), el qual per posar terme a les controvèrsies entre catòlics i monofisiti, acordat amb aquests darrers, va suggerir a l'emperador Zenó de Bizanci de promulgar el 482, el “Enòtico”, fórmula d'unió dels dos pensaments religiosos; la fórmula directa a tot l'imperi no resolent alguns punts teològics delicats, al final no va satisfer ningú. El papa Felice III va deposar i va excomunicar Acacio el 484, començant així el cisma anomenat ‘acaciano’, durat 35 anys El cisma que des del 484 havia separat per Roma l'Església d'Orient, va provocar també el concepte d'independència del Summe Pontífex, el qual reivindicava el dret pontifici a definir en matèria de fe i de disciplina. L'emperador Giustino I, ja dels primers dies de la seva elecció, juntament amb altres personatges influents de la seva cort bizantina, com el net Justinià i el patriarca Joan, van demanar al papa d'enviar una legació a restablir la pau entre les dues Esglésies. I així en el gener del 519 papa Ormisda d'acord amb Teodoric, que regnava a Itàlia amb seu a Ravenna, va enviar la seva tercera legació guiada pel bisbe de Càpua Germano, i composta a més per un altre bisbe de nom Giovanni, del diaca romà Felice, del cèlebre Dioscoro, diaca alexandrí però resident a Roma, del capellà romà Blando i del notari eclesiàstic Pietro. La guia d'aquesta important missió, revela l'estimació que es tenia en la doctrina, saviesa i virtut de Germano. Aquests van ser acollits trionfalmente a Constantinoble i rebuts en solemne audiència de l'emperador; llegit el cèlebre ‘libellus’ de papa s. Ormisda, després de breu contradictori conducte sapientemente dels delegats, al final els bisbes presents van convenir amb les tesis pontifícies i així el dijous sant del 519, també el patriarca Joan va acceptar la fórmula del papa. La pau en l'Església havia estat assolida i el cisma tornat, entre el esultanza general i portant-se tots en església pel cant de l'agraïment a Déu. Els Legats pontificis van quedar a Bizanci més d'un any, per consolidar el resultat de la conciliació, també en les altres Esglésies Orientals i per superar ulteriors contrastos deguts a neguitosos monjos sciti. Cap al 10 de juliol del 520 aquests van reprendre el carrer de la tornada. S. Gregorio Magno en els seus ‘Diàlegs’ explica dos episodis que concerneixen s. Germano, el primer és que l'ànima del diaca romà Pascasio, hauria aparegut a Germano en les Termes de Agnano (NA) i que per les seves pregàries, hauria estat alliberada per les penes del Purgatori. El segon episodi en canvi explica, que s. Beneït, mentre era en contemplació a Montecassino, va tenir la visió de l'ànima de s. Germano que pujava al cel, transportada pels àngels i en un globus de foc; el sant patriarca allietato de tanta glòria del proper bisbe de Càpua, va enviar persones de confiança a demanar d'ell, rebent la notícia que en el moment mateix de la visió, Germano moria; era el 30 d'octubre del 541. Germano va ser segurament amic de s. Beneït, com ho va ser de s. Sabí bisbe de Canosa i del papa s. Joan I. Inicialment Germano va ser sepolto a Càpua Vetere, en l'església de S. Stefano, on ell mateix havia fet col·locar les relíquies del sant protomartire i en aquesta església, edificada per l'emperador Constantí, s. Germano va ser venerat llargament. Després construïda la nova ciutat, el seu cos va ser transferit en aquesta. En el 866 l'emperador Lluís II va venir a Itàlia i va viure per aproximadament un any a Càpua i quan va repartir, va portar amb si el cos de s. Germano; després passant per la ciutat fundada per l'abat Bertario als peus de Montecassino, amb el nom de Eulogimenopoli, ell hi va deixar part de les relíquies de s. Germano; per la presència d'aquestes relíquies i per la veneració que s'havia instaurat, la ciutat es va dir po
Font: santiebeati.it