Qui va ser
Aosta, segle V – 1 de febrer de 529 aproximadament Sembla fosses un presbitero d'Aosta, que tenia el deure de custodiar i celebrar, en l'església cimiteriale de sant Pere. Sant Orso, home senzill, pacífic i altruista, vivia d'ermità transcorrent el temps en la pregària contínua, sigui de dia que a la nit, dedicat al treball manual per procurar-se el menjar per viure, acollint i consolant i ajudant tots els que a ell acudien. El tot costellato de miracles i prodigis, testimoni de la seva santedat. Si incert és el període en què va viure (entre el V i el segle VIII), més segur és el dia de la mort, que després ha esdevingut el dia de la seva festa: 1 de febrer. El seu culte, a més d'Aosta on l'antiga església de sant Pere ha esdevingut la Collegiata de sant Pere i sant Orso, es va estendre també en la diòcesi de Vercelli, Ivrea i altres zones de la Itàlia Nord- Occidental. És invocat contra les inundacions, les malalties del bestiar. A ell és dedicada la fira que es té en el dia de la vigília de la seva festa a Aosta. (Avv.)
Sobre el sant més popular del Val d'Aosta, protector contra les calamitats naturals i moltes malalties, entre què els reumatismes i el mal d'esquena, es posa en la iconografia, un uccellino, a recordar que destinava una part de la collita del seu camp als ocells. Les notícies pervenutaci sobre la vida de sant Orso, són extrapolades a més de de les tradicions orals, també d'una “Vita Beats Vaig urgir” d'autor desconegut, de la qual existeixen dues redaccions, una més antiga i breu, de la fi del segle VIII o inici de l'IX i el segon més ampli i elaborada, de la segona meitat del segle XIII. Així sabem que gairebé precisament era un presbitero aostano, viscut entre el V i el segle VIII; tenia el deure de custodiar i celebrar, en l'església cimiteriale de San Pietro. Aquesta figura de guardià i celebrant d'una determinada capella o església cimiteriale, era difosa molt en els segles passats i a vegades, quan aquests edificis es trobaven en zones més aïllades, aquests guardians-celebrants agafaven el nom d'ermitans, als quals es dirigien els fidels per les seves necessitats espirituals. El desconegut autor de la ‘Vita’, ho descriu com a home senzill, dolç, humil, pacífic i altruista; un “home de Déu” que coniugava la pregària contínua a les obres de caritat, visitant els malalts, traient la gana els pobres, consolant els afligits i ajudant oprimits, vídues i orfes; dedicat al treball del seu campicello per procurar-se el menjar necessari, Orso, de quant aconseguia recollir del conreu, en feia entre parts, per si, pels pobres, pels uccellini, els quals diu la llegenda, riconoscenti es posaven afectuosament sobre el seu cap, sobre els muscles, sobre les mans; a més ocupava una petita vinya, que el seu vi tenia la virtut de guarir els malalts. No es coneix l'any de la seva mort, però alguns estudiosos la posen en l'any 529, mentre és segur el dia de la mort, el 1° de febrer, esdevingut després el dia de la seva festa litúrgica. Orso és un sant, que molts voldrien imitar, la seva vida torna a trucar a la ment, una existència arcaica, pastoral, agreste, en pau amb Déu, amb la natura, amb si mateix i de reflex amb els altres, sense enemics de combatre, però ajudant el pròxim en les necessitats sigui materials, sigui físics, sigui espirituals. Sant Orso no es va distingir per accions eclatanti, perquè la seva santedat scaturiva de la caritat pel pròxim, la simplicitat i la humilitat, el compliment fidel del seu deure de guardià, la testimoni del seu ministeri sacerdotal. També els mateixos prodigis, que li han estat atribuïts, sigui de la “Vitae Beats Vaig urgir”, sigui de la tradició, són aptes senzills, però suficients a entendre la magnitud de la seva intercessió, a favor dels sols i de les poblacions, segnatamente del Val d'Aosta, on va viure i va operar. En reportem algú dels tants que la tradició li atribueix; per mesos i mesos no havia plogut, la sequera devastava els camps, però començava també a escassejar l'aigua necessària per les necessitats dels seus fidels; aleshores el sant preocupat per ells, va fer scaturire colpejant una roca amb el seu bastó, una sorgente a Busséyaz; la sorgente, anomenada “Fontana de Sant Orso”, contínua encara avui a oferir la seva aigua, una vegada prudent miraculosa, sota la capella construïda el 1649 i restaurada en el segle XIX. Una altra vegada, mentre donava de menjar als seus uccellini, va passar davant de l'església de s. Pietro, un jove cavaller en actitud desesperada, es tractava d'un palafreniere, que li va dir d'haver traspaperat el millor cavall de les seves nobles mestresses; agafat per la compassió, el sant sacerdot ho va fer entrar en església a pregar, després li va dir de mirar millor el cavall que muntava, sorprenentment era el que buscava, sense més aconseguir reconèixer-ho. La ciutat d'Aosta va poder veure la potència de la pregària de s. Orso, quan va ser amenaçada per una terrible inundació pel straripamento del torrent Buthier; ja les aigües s'havien encimbellat al llarg dels murs, després de tenir alluvionata tota la zona circumdant, quan Orso després d'haver pregat, va traçar sobre les aigües un signe de creu i aquestes es van detenir estalviant la ciutat. Però no només prodigis va operar, va tenir també el do de la profecia i va saber també enfurismar-se a defensa dels oprimits; un servidor del bisbe-senyores del temps, Plocéan, s'havia comportat malament en les seves comparacions; tement un terrible càstig del seu senyor, que era un home cruel, per bé que fos home d'església, el servidor penedit es va dirigir al sant demanant-li d'intercedir per ell. Portat s. Orso del bisbe Plocéan (Ploziano), va obtenir d'aquests el perdó pel servidor; en realitat era una finta, i quan el poveraccio va sortir de l'església, on s'havia refugiat, ho va fer agafar dels seus soldats, després flagel·lar, rasare a zero, per fi li va fer vessar sobre el cap de la pece bollente. Més mort que visc, el servidor barcollando es va portar del sacerdot, renyant-ho d'haver-ho lliurat al bisbe. Orso indignat, rimandò el servidor de l'a sobre
Font: santiebeati.it