Qui va ser
† Fordongianus, Sardenya, 21 d'agost de 304 La lectura de la Bíblia i en particular mode dels Salmi hauria estat, segons els Actes llegendaris, un dels motius principals de la conversió al cristianisme del soldat Lussurio. Denunciat al prefecte de Càller, Delasio (Delfio), subí un primer interrogatori conclòs amb la invitació a abjurar. La seva denegació li va procurar la presó i successivament la condemna a mort per decapitació, executada als voltants de ForurmTraiani (l'actual Fordongianus). En el mateix temps havien estat denunciats com cristians dos fanciulli, Cisello i Camerino; també aquests per la seva fidelitat a la fe van ser decapitats sobre orde del prefecte. Sobre l'existència històrica del màrtir Lussurio (o Lussorio), cap dubte: tenim la testimoni del Martirologio Geronimiano i de s. Gregorio Magno que, en una lletra del 599, recorda l'existència a Sardenya d'un monestir dedicat als ss. Gavino i Lussurio. El culte ha estat sempre viu i sobre la seva tomba va ser construïda una església romànica; el nom subí tanmateix una transformació en Lussurgiu. Notícies posteriors, que la seva historicitat no és controlable, refereixen que els Pisans, quan van ocupar l'illa, van transferir algunes relíquies als voltants de la seva ciutat. Aquesta localitat correspondria a la de S. Vermellor, corrupció, segons alguns, del nom Lussurio (Luxorius = Ruscorio = Vermellor). Es parla també d'algunes relíquies a Pavia. L'únic text que parli dels dos fanciulli és la narració llegendària. Donat que el Martirologio Geronimiano no en fa senyal, és d'excloure's una relació directa amb el màrtir Lussurio. El Martirologio Romano publicat per San Giovannni Pau II a la matinada del Tercer Mil·lenni comemmora al 21 d'agost el només San Lussorio, mentre l'edició precedent, datada el 1956 sota el Pontificat de Pius XII, recordava en la mateixa data els Sants Lussorio, Cisello i Camerino. La memòria dels tres sants és celebrada en la Catedral de Pisa sempre el 21 d'agost.
Hagiografia El testo més attendibile de la Passio sancti Luxorii martyris (Codex Sancrucensis 13 cc. 238-239), conservat en l'abadia cistercenca de Heiligenkreuz, a Àustria i datada els anys immediatament següents al 1181, explica que al temps dels emperadors romanís Dioclecià i Massimiano el paganissimus Luxorius, apparitor del praeses de Sardenya Delphius va entrar en possessió de les Sagrades Escriptures mentre duia a terme la seva activitat. Empès pel desig de conèixer els salmi va començar a fullejar-los i en el llegir-los va restar tan colpejat en la seva sensibilitat de convertir-se al cristianisme. Va començar així a pregar, a renegar els ídols i a aplicar-se a l'estudi del Text Sagrat. Aturat després d'una denúncia i portat en cadenes davant del praeses, Lussorio va afrontar la desaprovació del magistrat romà que ho acusava d'haver vingut menys a la seva confiança, de menysprear els ordes dels emperadors i de retenir blasfemi els sacrificis fets als déus. En scaturì una encesa i polèmica comparació anti idolatria, en què Lussorio va replicar amb fermezza a cada demanda del magistrat, el qual els prospettò la tria irrevocable entre el sacrifici als dels i la mort. A la seva denegació de sacrificar, Delphius va ordenar que Lussorio fos encadenat amb pesantíssims ferros i transferit en presó. Alguns dies després de Delphius va disposar que Lussorio fosses ricondotto davant del seu tribunal. En va sorgir una nova disputa al terme de la qual el magistrat, plegat en la dialèctica i convençut que si més no els pitjors turmenti fossin en grau de derrotar-ne la resistència, va ordenar la condemna a mort de Lussorio. Els guardes de cos de Delphius van transferir Lussorio en territorium fani traianensis, en el territori d'un temple pagà situat en proximitat de la ciutat de Fòrum Traiani, on va afrontar la mort, mitjançant decapitació, dotze dies abans de les calende de setembre (21 d'agost) i on va ser sepolto a l'interior d'una cripta. En el conte de la Passio l'acció judicial és proposada sota forma d'una controvèrsia religiosa, característica del gènere literari hagiogràfic, en què s'assisteix a la valenta temptativa de l'acusat de persuadir el jutge a no perseverar en el seu ésser idolatra. De part seva el magistrat romà posa en aptes tots les possibles temptatives per no ser obligat a aplicar el decret imperial en les seves extremes conseqüències. Actitud comprensible, si es té compte que fins al moment de l'aturada Lussorio era un seu estret col·laborador. De seguida després de l'aturada, efectivament, Delphius se li dirigeix en to amichevole: «Ego tu import dilectione habui et cogitavi veram inter primates officii mei tibi honorem donar» és a dir li diu d'haver-ho tingut en gran predilecció i que pensava verdaderament de confiar a ell, entre els eminents, l'honor de la seva càrrega. El text de la Passio respon, almenys en part, als cànons dels contes martiriali trigo antics bastant que a les passio èpiques del període baix-medieval. La narració és de qualsevol manera mancada d'aquells elements fantàstics que distingeixen altres contes hagiogràfics. La lectura que si en pot treure és que l'autor, tanmateix recorrent al repertori de cançons disponibles a favor de quants volien exaltar el martiri, ha fet precisament recorregut a fets històricament constatats. El culte L'existència històrica del màrtir Lussorio és documentada per una inscripció llatina datada el segle VI incidida sobre una làmina de marbre blanc paredada en la paret meridional de l'església de sant Lussorio, localitzada a aproximadament 1500 metres fora del poblat de Fordongianus, a província de Oristano. La inscripció és superada per una gruixuda creu grega i les primeres quatre ratlles són precedides i tancades per una creu grega més petita, la cinquena ratlla (datada al VII-segle IX) és precedida en canvi i tancada per una creu llatina. El text oportunament integrat és el següent: (H)ic effusus est sangu(is) / beatíssims martyris / Luxuri. Celebratur / nadal eius XII c(a)l(enda)s S(i)p(tem)b(rei)s / renobatu(r) sup temporib
Font: santiebeati.it