Qui va ser
Nàpols, † 29 d'abril de 409 De la seva vida antecedent al ministeri episcopal no sabem gairebé nul·la. Va guiar l'Església campana del febrer de 363 al 29 d'abril de 409. La seva obra es va dur a terme en un període de tornades al paganisme i d'heretgies. Va reportar a la ciutat les despullades del seu predecessor sant Massimo, que havia mort en exili a Orient, durant la persecució ariana. Va ser amic de santa Ambrogio (340-397) que va conèixer durant el Concili plenari campen del 392 a Càpua. A Severo és atribuïda la construcció del cèlebre Battistero de Nàpols, el més antic de l'Occident. Una «Vita» de Severo escrita en el segle XI, reporta un seu miracle operat en vida: no podent ajudar d'una altra manera una vídua, amenaçada d'esclavitud d'un home, que pretenia de ser pagat per un deute del difunt marit, Severo va conduir l'home al sepulcre del difunt, tornant-ho a trucar en vida i d'ell ho va fer sbugiardare. (Passar) Martirologio Romano: A Nàpols, sant Severo, bisbe, estimat per santa Ambrogio com a germà i de la seva Església com a pare.
En el catàleg dels bisbes napolitans és al dotzè lloc; de la seva vida anterior al seu ministeri episcopal, no se sap pràcticament nul·la. San Severo espletò el seu episcopat del febrer de 363 al 29 d'abril de 409, així doncs algun decenni després de la llibertat de culte decretada per Constantí als cristians (313); va ser precisament un període en què les dues religions, pagana i cristiana, van ser obligades a conviure, i els rigurgiti del paganisme eren freqüents. La seva obra es va dur a terme després d'aquestes tornades paganes i els violents atacs dels heretges arians; els seguidors de l'heretge Ario d'Alexandria (280-336) afirmaven que el Verb, encarnat en Jesús, no és de la mateixa substància del Pare, però representa l'abans de les seves criatures; l'heretgia condemnada pels Concilis d'Alexandria del 321 i Nicea del 325, va provocar una lluita a vegades també violenta, entre les dues posicions existents en l'Església d'aleshores. L'Església de Nàpols, amb la seva guia il·luminada, rifiorì en la fe genuïna del cristianisme; va reportar a la ciutat les despullades del seu predecessor sant Massimo (segle IV), que havia mort en exili a Orient, durant la persecució ariana. Cal dir que s. Massimo va ser el desè bisbe de Nàpols i s. Severo el dotzè, així doncs entre els dos hi va haver l'usurpador arià Zosimo, que probablement va retornar, durant els seus sis anys d'episcopat, a la fe original i així doncs va ser considerat el 11° bisbe legítim. Molts antics documents confirmen que es va conquerir estimació i afecte no només dels cristians, però també dels pagans. Va ser amic de s. Ambrogio (340-397) bisbe de Milà, que va tenir ocasió de conèixer-ho durant el Concili plenari campen, tinguda el 392 a Càpua. Li són atribuïdes les fundacions de quatre basíliques, de què una adorna de marbres i preciosos mosaics era dedicada al Salvatore, d'aquesta antiga basílica anomenada després S. Giorgio Major, ha quedat només l'absis. A Severo és concordement atribuïda la construcció del cèlebre Battistero de Nàpols, anterior d'aproximadament trenta anys a allò erigit al Laterano de Sixt III (432-440) i per tant és el més antic de l'Occident. El Battistero és adossat actualment a la basílica de Santa Restituta en la Catedral de Nàpols; anomenat també “San Giovanni en font”, s'inspira a cànons orientals, amb mosaics retinguts els més preciosos entre aquells pervenutaci d'altres battisteri. Fora dels murs de la ciutat, Severo va fer construir a poca distància de la Basílica de S. Fortunato, una basílica cimiteriale, on va fer deposar les relíquies del bisbe s. Massimo i que sembla hagi estat també la seva primera sepultura. D'aquesta basílica, les seves relíquies van ser transferides cap a mitjans del segle IX, en un oratori de la Basílica urbana de S. Severo en el Barri Sanitat, tinguda per una Congregació sacerdotal dita “de la feria sisena”. El 1310 l'arquebisbe Humbert de Ormont, que havia estat precedentment condecorat del títol d'abat de la Basílica de S. Severo, va col·locar les relíquies sota l'altar major, encimbellant-vos sobre un magnífic ciborio de marbre, que alguns estudiosos van atribuir a Tino de Camaino o al seu col·legi. Aquest trasllat de relíquies, va despertar el culte pel sant bisbe, que s'era bastant sopito, després del 1294, per la sobrevinguda devoció cap al màrtir dominicà s. Pietro de Verona. El cèlebre Calendari Marmori de Nàpols, esculpit en el segle IX i conservat en els ambients conglobati en la Catedral, reporta la seva festa al 29 d'abril i amb aquesta data ha passat en el ‘Martirologio Romano’. Una ‘Vita’ llegendària de s. Severo escrita en el segle XI, reporta un miracle operat en vida del sant bisbe: no podent ajudar d'una altra manera una pobra vídua amb petits fills, amenaçada d'esclavitud d'un home, que pretenia de ser pagat un deute del difunt marit; aleshores Severo ho va conduir amb si, juntament amb el clergat i molt poble, al sepulcre del difunt, tornant-ho a trucar en vida i d'ell públicament va fer sbugiardare el pretendent, perquè no li devia res. És un tipus de miracle que es troba també en els contes de les ‘Vides’ d'altres cèlebres sants antics, així doncs és molt probable que sigui una llegenda afegida per l'anònim agiografo de s. Sever. El sant és també patró de la ciutat i diòcesi de S. Severo, a província de Foggia. Autor: Antonio Borrelli ______________________________ Afegit/modificat el 2003-12-13
Font: santiebeati.it