Qui va ser
El seu nom recorre per primera vegada en els Evangelis apòcrifs i es refereix a la dona emorroissa de nom Bernike en grec, Veronica en llatí, que implorant Jesús per la seva curació, mentre passava estret en la multitud, va aconseguir tocar-li el lembo del mantell, guarint a l'instant. La tradició cristiana explica que successivament, la piadosa dona, va votar la pròpia vida a la difusió del bon relat i va viatjar per Europa deixant a Roma el lli amb el rostre Santo («la veritable icona», com predestinat pel seu mateix nom) i va prosseguir a França on va començar la conversió dels gals. L'episodi de Veronica que eixuga el rostre de Jesús amb un telo, ha agafat gran difusió, enfosquint gairebé del tot, l'episodi de la emorroissa, que seria segons certs, la mateixa dona, encara que no hi ha certeses documentals. Santa Veronica té un particular culte a França, on se la considera com la dona que després de la mort del Salvatore, anada esposa a Zaccheo es porta a evangelitzar les Gallie. Hauria mort en l'ermita de Soulac. Anomenada també santa Venice o Vingués, és patrona a França, dels mercaders de lli i de les lavandaie. (Passar)
El nom de la Veronica, recorre per primera vegada en els Evangelis apòcrifs (Actes de Pilat cap. 7) i es refereix a la dona emorroissa de nom Bernike en grec, Veronica en llatí, que implorant Jesús per la seva curació, mentre passava estret en la multitud, va aconseguir tocar-li el lembo del mantell, guarint a l'instant.
Jesús va demanar qui l'havia tocat i els apòstols van respondre: “és la multitud que t'estreny de cada part”, però Jesús insisteix per què ha sentit una força que sortia d'ell i aleshores el emorroissa es va fer endavant i llençant-se als seus peus, va declarar davant de tots, el motiu per què l'havia tocat i el benefici que havia rebut. Jesús les va respondre: “Filla la teva fe t'ha salvada, va en pau!”, Lc. 8, 43-48.
L'historiador Eusebio (265-340) en la seva ‘Historia eccl.’ (VII, 18), explica que a Cesarea de Filippo hi havia la casa de la miracolata emorroissa Bernike, suposada originària d'Edessa a Síria i que davant de la porta de la casa es ergeva una estàtua de bronze, representant una dona plegada sobre un genoll amb les mans va tendir en acte d'imploració, davant d'ella l'estàtua d'un home dempeus, embolicat en un mantell, que tendeix la mà a la dona; als seus peus creixia una planta desconeguda elevada fins al mantell i retinguda d'eficaç remei per cada tipus de malaltia.
L'estàtua de l'home, es deia representés Jesús i Eusebio conclou dient, que al temps de la seva estada en aquella ciutat, el grup de bronze era existent. Altre autor, Sozomeno, diu que el monument erigit en honor del Redemptor a Cesarea de Filippo, va ser abatut durant la persecució de Giuliano l'Apòstata, (331-363).
Del segle XV en després, a Occident agafa cos la devoció cap a la Veronica quina figura del grup de les piadoses dones, que eixuga el rostre de Jesús amb un drap o sudari, mentre recorre amb la creu la pujada del Calvari, quedant el Rostre mateix imprès sobre el drap; creant així tota una sèrie de variants a la més antiga imatge del emorroissa, representada en l'estàtua de Paneas (Cesarea de Filippo).
La dona hauria vingut després a Roma, portant amb si la sagrada relíquia; alguns textos apòcrifs com la “Vindicta Salvatoris”, diuen que el funcionari romà Volusiano, segresta amb la violència el telo a la dona i ho porta a Tiberi, el qual amb prou feines ho veu guareix de la lebbra; Veronica abandona cada cosa a Palestina i segueix el seu telo a Roma, riavutolo, ho té amb si i abans de morir ho lliura al papa s. Clement.
En els segles següents, la Veronica va tenir a fases alternes un culte, no figurant tanmateix en els antics Martirologi, ni en aquells Medievals, en algun secundari martirologio és citada al 4 de febrer.
La tradició de la dona que eixuga el rostre de Jesús, amb un telo, de què seria scaturito el nom Veronica ‘veritable icona’, té sense altre agafat gran difusió enfosquint gairebé del tot, l'episodi de la emorroissa, que seria segons certs, la mateixa dona, encara que no hi ha certeses en els tants documents més o menys apòcrifs.
Aquesta ha estat representada en tantíssimes obres esculturals i de pintura, que n'han perllongada la imatge fins als nostres dies, inserint-la també en els personatges de la piadosa pràctica del Carrer Crucis a la sisena estació. El llarg itinerari iconogràfic que la recorda amb el cèlebre Sant Sudari, primer i únic retrat del Rostre Santo, va tenir la seva culminació amb la gran estàtua de la Veronica, obra de l'escultor Francesco Mocchi del segle XVII, posada en la Basílica de S. Pietro a Vaticà, centre de la cristiandat.
Del segle XIII es va venerar en S. Pietro a Roma, una imatge del rostre de Crist, dit ‘vel de la Veronica’ (que també Dante cita en el Par. XXXI, 104), que els estudiosos van identificar pel més amb la icona trigo bizantina actualment aquí conservada.
A aquestes devocions és connectada l'origen del culte del Rostre Santo. Santa Veronica té un particular culte a França, on se la considera com la dona que després de la mort del Salvatore, anada esposa a Zaccheo es porta a evangelitzar les Gallie i hauria mort en l'ermita de Soulac; anomenada també s. Venice o Vingués, és patrona a França, dels mercaders de lli i de les lavandaie.
Autor: Antonio Borrelli
Veronica (del llatí “veritable icona”, veritable imatge) esdevé famosa per haver eixugat amb un drap la suor i la sang del rostre del Crist durant el Carrer Crucis. Segons la tradició cristiana en aquell teixit queda impresa la imatge del Fill de Déu. Aquí perquè Santa Veronica és protectora dels fotògrafs. Algunes fonts expliquen que Veronica és una dona de Jerusalem, bona, de gran fe i que fent-se carretera entre la multitud aconsegueix tocar un lembo del mantell de Jesús. Veronica espera així de ser alliberada per una malaltia que l'afligeix d'anys i que les procura de les hemorràgies. La curació passa a l'instant! Jesús s'adona d'haver estat tocat i demana a veu alta qui ha estat. Cap es fa endavant. Els apòstols no ho saben, responen que hi ha multitud: molts empenyen i es accalcano. Jesús insisteix. Veronica es fa coratge, es presenta i confessa. Ell aleshores la tranquil·litza: «La teva fe t'ha salvada, vas en pau».
Durant la pujada al Mont Calvari, retrobem la dona a eixugar el rostre de Jesús amb un subtil drap on queda impresa la imatge del Fill de Déu. Veronica conserva la preciosa peça de stoffa. Després de la resurrecció de Jesús, es casa amb Zaccheo i es porta a Roma. L'emperador romà Tiberi s'apodera del sagrat vel i només mirant-ho seria guarit per la lebbra. La santa, després, aconsegueix riavere el drap i ho lliura a papa San Clemente. El sagrat vel, amb la imatge dels lineamenti del Crist, pateix diverses vicissituds després d'haver estat custodiat per segles a Vaticà. Es considera que actualment es trobi prop del Santuari de Manoppello (Chieti) transportat a la ciutat abruzzese en el segle XVI. Segons altres fonts l'original “vel de Veronica” seria custodiat en la Basílica de San Pietro a Roma.
Veronica transcorre la resta de la seva vida al costat del marit a Gàl·lia (França) on difon el Cristianisme. En aquesta nació la devoció per Santa Veronica (és anomenada Santa Venice o Vingués) és sentida molt. La santa és invocada, sobretot, per detenir la fuoriuscita de sang del nas. Protegeix dones estèrils, guardarobiere, fotògrafs, reporters i informàtics.
Autor: Mariella Lentini
Font:
Font: santiebeati.it