Jeroboam

Significat de Jeroboam

(heb. Yârob{âm, «que el poble es multipliqui», «el poble del qual [gent] és
nombrós/a» o «el poble contendrà», «ell contén pel poble»; també
apareix en un antic segell heb.).

1. Nom del 1r, rei del regne del nord d'Israel, a qui generalment es diu
Jeroboam I (c 931-c 910 a. C.). Era un efraimita de Sereda, fill de Nabat i de
Zerúa (1 R. 11.26). Mentre era cap d'una companyia constructora durant la
edificació de Milo,* a Jerusalem, en temps de David, el profeta Ahías de
Sitja li va dir que seria rei sobre 10 tribus d'Israel (vs 27-39). Jeroboam no
era home d'esperar amb paciència, en circumstàncies semblants, que Déu
posés en marxa els seus plans de donar-li el regne promès. En canvi, hi hauria
començat de seguida a complotar contra Salomó (v 27). Quan es va descobrir el seu
pla, Salomón va intentar matar-ho, però va fugir a Egipte (v 40). Allí va trobar
refugi amb el faraó Sisac, fundador de la dinastia 22a, qui hi hauria
interromput la política d'amistat dels seus predecessors cap a Salomó. Quan
a Jeroboam li va arribar la notícia de la seva mort i que el nou rei d'Israel
seria coronat en Siquem, va tornar a Palestina (12:1-3). Immediatament va ser el
portaveu del poble i va exigir una promesa de Roboam, el fill de Salomó, que la
càrrega pública fos alleujada (vs 3-5). Però Roboam, esgarriat pel neci
consell de consellers inexperts, va refusar atendre les justes reclamacions del
poble. Com a resultat, les 10 tribus del nord van declarar la seva independència de
la casa de David i van proclamar a Jeroboam com el seu rei (vs 6-20).

Aquest immediatament va prendre dràstiques mesures per a impedir que els 2 regnes es
tornessin a unir. Va fundar 2 nous temples: un en Dan, en la davantera nord del
país; i un altre en Bet-el, en la davantera sud, no gaire lluny del camí principal
cap a Jerusalem. En tots dos llocs va posar imatges de vedells o vedells com
símbols visibles del culte a Yahweh (1 R. 12.26-30). En el seu proclama que
convidava al poble a adorar en #aqueix llocs, Jeroboam va repetir com un ressò les
paraules que Aarón havia pronunciat en el mont Sinai per a reunir el poble
per a l'adoració del vedell d'or (cf 1 R. 12.28 amb Ex. 32:4). Aquest culte,
probable imitació del rendit pels cananeus a Ell, sota la imatge d'un
bou, va arribar a ser el «pecat de Jeroboam», que va ser seguit pràcticament per
cada governant del territori del nord (1 R. 15.26, 34; 16.19; 22.52; etc.).
També va designar com a sacerdots a homes que no eren de la tribu de Leví, i
va ordenar que les principals festes se celebressin durant el 8è mes en comptes del
7è, com es feia en Judà (12.31, 32). També sembla haver posat el dia de
Any Nou en la primavera, que en Judà se celebrava en la tardor; i haver-hi
adoptat la forma egípcia de computar els anys dels reis -el sistema «sense
any d'ascensió» al tron- per a ser diferent dels reis de Judà 619 (que
segons sembla comptaven els seus anys d'acord amb el sistema «amb any d'ascensió»
al tron). Amb aquestes mesures esperava alinear les 10 tribus del regne del sud
i establir una bretxa permanent i irreparable entre les 2 nacions. En això
va tenir èxit, però va portar la maledicció de Déu sobre si mateix i sobre el seu poble.
Un anònim «home de Déu» de Judà el va reprendre severament pels seus actes
(13:1-6 ), com també ho va fer Ahías, que havia predit l'establiment de
el seu regnat (14:6-18). Vegeu Cronologia (I,C).

Sembla que Jeroboam va triar i va fortificar Siquem com primera capital del seu regne.
Més tard es va mudar a Penuel, a la Transjordània (1 R. 12.25), tal vegada quan
va ocórrer la invasió de Sisac (vegeu més a baix), i va edificar allí. Finalment es
va establir en Tirsa, al nord-est de Siquem, la que va ser la seva capital i residència
real (14.17). Aquesta ciutat va continuar sent la capital d'Israel fins al temps
del rei Omri (16.23). La intervenció divina va impedir l'esclat d'una
guerra immediata entre el nord, que es va separar, i Judà (1 R. 12.21-24; 2 Cr.
11:1-4); no obstant això, degueren haver ocorregut repetits xocs militars entre
els regnes, ja que «va haver-hi guerra entre Roboam i Jeroboam tots els dies» (1 R.
14.30; cf 15:6), i també «entre Abiam [Abías] i Jeroboam» (1 R. 15:7; 2 Cr.
13:3-20). En aquestes guerres Jeroboam va perdre temporalment les ciutats
meridionals de Jeshana, Efrón i fins i tot el nou temple de Bet-el (2 Cr. 13.19).

Israel també va sofrir la invasió del faraó Sisac en el 5è any després de
separar-se de Judà. La Bíblia no diu res sobre ella (1 R. 14.25, 26; 2
Cr. 12:2-4), però les inscripcions de victòria de Sisac en les parets del
temple de Karnak esmenten ciutats ben conegudes del regne de Jeroboam entre
els llocs conquistats: Taanac, Sunem, Rehob, Mahanim, Meguido (fig 476).
Aquesta no era una jactància buida, perquè un fragment d'un monument
recordatiu de la victòria amb el nom de Sisac va ser descobert durant les
excavacions en Meguido. Sisac podia haver pensat que la feblesa política de
Palestina, creada per la guerra civil entre el nord i el sud, li facilitaria
reconstruir l'imperi egipci a Àsia, perdut des de l'era d'Amarna.*

Un dels fills de Jeroboam va morir en la seva infància (1 R. 14:1, 17); un altre, Nadab,
va seguir al seu pare en el tron d'Israel (v 20).

2. Catorzè rei del regne del nord d'Israel (si s'inclou a Tibni en el
còmput). Era fill de Joás, i a vegades va ser anomenat Jeroboam II per a
distingir-ho de Jeroboam I. El seu regnat va durar 41 anys (c 793-c 753 a. C.),
incloent una corregència d'11 amb el seu pare (c 793-c 782 a. C.), com semblen
indicar-ho els sincronismes cronològics. Ja sigui abans del regnat de Jeroboam
o durant els primers anys del seu govern, el profeta Jonás* va predir que el
nou rei recuperaria els territoris del nord i de l'est que en temps
anteriors havien pertangut a Israel (2 R. 14.25). Jeroboam va complir aquesta
profecia. Va arribar a ser el rei més fort de la dinastia de Jehú, si no de tots
els reis que van ocupar el tron del regne del nord. El registre bíblic
sobre aquest regnat és summament breu, i consisteix només de 7 versicles (vs
23-29). No obstant això, el curt informe dels seus èxits militars mostren
clarament que cap governant del regne del nord, abans o després d'ell,
va poder assenyalar majors realitzacions que Jeroboam II. Va conquistar Damasc i Hamat
sobre l'Orontes, i va recuperar la majoria dels territoris de Síria i
Transjordània fins a la Mar Morta; de manera que el seu regne va incloure tot el que
David i Salomón havien dominat, amb excepció de Judà. Va ser afortunat per a ell
que Assíria estigués experimentant un període de feblesa durant el seu regnat,
i així no pogués impedir les seves activitats expansionistes. Vegeu Cronologia (V,
B).

277. Impressió d'un segell trobat en Meguido. La llegenda diu: «Shema, el
ministre de Jeroboam» (grandària aproximada).

Mentre el regne d'Israel gaudia de prestigi polític i prosperitat
econòmica, l'estat moral i religiós era baixíssim. El trist quadre que
pinten els profetes Amós i Oseas de les condicions que prevalien baix
Jeroboam II mostra que, malgrat els sacrificis extravagants i la
celebració de les festes religioses, el país estava moralment corromput
(Am. 5.21, 22; 2:6-8; Us. 6:6-10). Només 6 mesos després de la mort de
Jeroboam II la seva dinastia va finalitzar amb l'assassinat del seu fill Zacarías (2 R.
15:8-11). És sorprenent com, malgrat la grollera maldat prevalent,
existia una certa mesura de tolerància religiosa. Quan Amós, un ciutadà del
regne del sud, va pronunciar les seves profecies de mal contra la casa de Jeroboam en la
ciutat del santuari de Bet-el, el seu sacerdot va informar el rei, però res es va fer
contra Amós, excepte que se li va demanar que sortís del territori del regne (Am.
7.10-17). 620

Durant les excavacions de Meguido en 1904 es va trobar un bell segell de
jaspi amb la figura d'un lleó rugidor i la següent inscripció en hebreu:
lshm{ {bd yrb{m. «Pertanyent a Shema, el serf [és a dir, el ministre] de
Jeroboam». Generalment es creu que aquest segell, que ara està a Istanbul,
va pertànyer a un dels alts oficials de Jeroboam (fig 277).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: JEROBOAM

JEROBOAM segons la Bíblia: «el poble es fa nombrós».
(a) JEROBOAM I.
Va ser fill de Nabat, de la tribu d'Efraín, i primer rei del regne del nord. Va regnar vint-i-dos anys (931-910 a. C.).

«el poble es fa nombrós».
(a) JEROBOAM I.

Va ser fill de Nabat, de la tribu d'Efraín, i primer rei del regne del nord. Va regnar vint-i-dos anys (931-910 a. C.). Havia estat funcionari de Salomó, però el profeta Ahías, trobant-li, va trencar la seva capa nova en dotze trossos, i guardant dos per a si, li va donar a ell els altres deu, anunciant-li que seria rei sobre deu de les tribus (1 R. 11.29-39).

Per aquesta causa, Salomón va procurar donar-li mort, però ell va fugir a Egipte, quedant-se allí sota la protecció de Sisac fins a la mort de Salomó (1 R. 11.40, vegin-se FARAÓ, SALOMÓ). En reclamar els israelites a Roboam que els alleugés les càrregues dels impostos i lleves que els havien estat imposades pel seu pare, éste va replicar amb dura altivesa, la qual cosa va donar lloc al cisma nacional (1 R. 12:1-17; 2 Cr. 10:1-17).

Jeroboam va ser fet rei sobre les deu tribus (1 R. 12.20). Tement que els seus súbdits li anessin deslleials si anaven a Jerusalem a adorar, va erigir dos vedells d'or, un en Dan, l'extrem nord dels seus dominis, i l'altre en Bet-el, l'extrem sud, propiciant l'adoració de Jehová sota el simbolisme d'aquests dos vedells (1 R. 12.25-33).

Va expulsar als levites del sacerdoci (1 R. 12.31-33; 2 Cr. 11.13-15). Però el seu pretès culte nacional a Jehová, sota la forma d'idolatria i cisma respecte al temple de Jerusalem, va ser considerat per Déu com a culte als dimonis i ídols (2 Cr. 11.16).

Tal procedir va provocar l'emigració de molts israelites fidels a Déu, levites i de les altres tribus, al regne de Judà (2 Cr. 11.16-17). D'aquesta manera es va afeblir el regne de Jeroboam, i va caure en una basta idolatria.

Un home de Déu va acudir des de Judà per a clamar en contra de l'altar de Bet-el, i en estendre's contra ell la mà del rei, ésta es va assecar immediatament. En pregar per ell el profeta, li va ser restaurada la mà, però no es va penedir de la seva idolatria (1 R. 13:1-6 et seq.).

Li havia estat anunciat que si seguia al Senyor com David l'havia fet, la seva casa seria afirmada, però per la seva rebel·lió contra l'ordre diví la seva dinastia es va extingir en el seu fill Nadab (1 R. 14:7-11 et seq.). «El pecat de Jeroboam fill de Nabat» va venir a ser proverbi en boca dels israelites (cf. 1 R. 16.31; 2 R. 3:3; 10.29, 31; 13.11; 14.24; 15:9, 18, 24, 28; 13:2, 6; 17.22).

Durant el seu regnat van ser constants les guerres amb Roboam (cf. 1 Cr. 12.15). Jeroboam és un exemple clar de manipulador de la religió amb finalitats polítics, i constitueix un advertiment universal contra això, contra la idolatria i contra la intromissió humana en les formes del culte, en lloc d'una senzilla submissió a les formes que Déu ens ha donat en La seva paraula (cf. 1 R. 12.28-33).

(b) JEROBOAM II.

Fill de Joás i successor seu sobre el tron d'Israel. Va ser fet corregent l'any 793 i va regnar en solitari durant trenta anys (782-752). Va aconseguir estendre els seus territoris derrotant als sirians, i va recobrar Hamat i Damasc. D'ell s'usa el refrany «no es va apartar de tots els pecats de Jeroboam, fill de Nabat, el que va fer pecar a Israel».

Amós va profetitzar que moriria a espasa (2 R. 13.13; 14.16-29; 15:1, 8; 1 Cr. 5.17; Us. 1:1; Am. 1:1; 7:9-11).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: JEROBOAM