Moabitas

Significat de Moabitas

(heb. môâb i môâbî).

Descendents de Moab* 1 (Gn. 19.37; etc.).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: MOABITAS

MOABITAS segons la Bíblia: (a) Els descendents de Moab fill de Lot. Estaven molt estretament relacionats amb els amonitas (Gn. 19.37, 38).

(a) Els descendents de Moab fill de Lot. Estaven molt estretament relacionats amb els amonitas (Gn. 19.37, 38).

Ja molt nombrosos per a l'època de l'encreuament de la mar Rojo per part dels israelites (Éx. 15.15), els moabitas ocupaven la regió que s'estenia des de la plana d'Hesbón fins al wadi Seil el-Kerãhi, en l'extrem meridional de la mar Morta, que separava Moab d'Edom.

Associats als amonitas, van absorbir i van destruir als supervivents de la forta raça que havia ocupat abans que ells el país de l'est del Jordán (Dt. 2.10, 11, 19-21; cf. Gn. 14:5).

Poc abans de l'arribada dels israelites, Sehón, rei dels amorreus, va arrabassar a Moab les terres de pastures del nord de l'Arnón, que van continuar sent anomenades «camps de Moab», encara que els moabitas quedessin limitats per un temps al sud de l'Arnón (Nm. 21.13-15, 26-30).

Aquests últims volien comerciar amb els israelites (Dt. 2.28, 29), però els van refusar el dret de pas per la seva terra (Dj. 11.17; cf. Dt. 23:4). Sota ordres de Jehová, Moisès va prohibir als israelites que ataquessin a Moab, indubtablement pel seu grau de parentiu (Dt. 2:9; cf. v. 19).

Inquiet a la vista dels campaments israelites, el rei de Moab va demanar a Balaam que maleís als nouvinguts (Nm. 22-24; Jos. 24:9).

Jehová va ordenar a Israel que exclogués de la seva assemblea als moabitas i als amonitas fins a la desena generació; el poble de Déu no havia d'associar-se amb ells (Dt. 23:3-6; Neh. 13:1). L'últim campament abans de creuar el Jordà va ser establert en Sitim, en les planes que havien pertangut a Moab (Nm. 22:1; Jos. 3:1).

Allí dones amonitas i moabitas van seduir als israelites a la impuresa i a la idolatria (Nm. 25; Us. 9.10). Al començament de l'època dels Jutges, Eglón, rei de Moab, va envair Canaán, fent de Jericó la seva capital i oprimint als israelites de l'altiplà veí durant 18 anys, sent després assassinat per Aod (Dj. 3.12-30).

Elimelec va emigrar al país de Moab; Orfa i Rut, les seves nores, van ser moabitas. Rut es va casar amb Booz i va venir així a ser la besàvia del rei David (Rt. 1.22; 4:3, 5, 10, 13-17; Mt. 1:516). Saúl va lluitar contra els moabitas (1 S. 14.47).

David, proscrit, va posar al seu pare i a la seva mare sota la protecció del rei de Moab (1 S. 22:3, 4). Després de la seva accessió al tron, David va vèncer als moabitas, els va sotmetre sota tribut i va donar mort a un gran nombre d'ells (2 S. 8:2, 12; 1 Cr. 18:2, 11).

Sotmesos a Omri i al seu fill, els moabitas es van revoltar després de la mort d'Acab. Ni Ocozías, malalt degut a una caiguda accidental, ni Joram van poder vèncer als moabitas (2 R. 1:1; 3:4-27; cf. article MESA [Estela]).

Josafat era llavors rei de Judà. Els moabitas es van aliar amb els amonitas, edomitas i altres pobles, a fi d'envair el territori de Judà; no obstant això, els coalitzats es van matar entre si, i Judà es va veure deslliurada del perill que planava sobre ella (2 Cr. 20:1-30; cf. Sal. 60:8; 83:7; 108:10).

L'any de la mort d'Eliseo, hordes de moabitas van envair el regne d'Israel (2 R. 13.20); tributaris de Tiglat-pileser i de Senaquerib, reis d'Assíria, van penetrar en Judà sota el regnat de Joacim (2 R. 24:2).

Llavors van caure en poder de Moab nombroses localitats al nord d'Arnón (cf. Is. 15). Els profetes van denunciar amb freqüència i durament a Moab, tipus dels enemics del regne de Déu (Is. 15; 16; 25:10; Jer. 9.26; 25:21; 27:3; 48; Ez. 25:8-11; Am. 2:1, 2; Sof. 2:8-11).

Alguns jueus van abandonar Jerusalem en acostar-se Nabucodonosor, refugiant-se en els camps de Moab, però van tornar a Judà quan Gedalías va ser nomenat governador (Jer. 40:11 ss.).

Nabucodonosor va sotmetre als moabitas (Ant. 10:9, 7). Van deixar de tenir un paper important com a nació, però la seva raça no es va extingir (Est. 9:1; Neh. 13:1, 23; Ant. 1.11, 5).

Alejandro Janneo els va sotmetre a tribut (Ant. 13.13, 5) (b) El país ocupat pels moabitas. Els limitis de Moab eren a l'oest la mar Morta. El Seil de Kerãhi era el seu limiti al sud, separant-los del territori d'Edom. En la seva part superior aquest wadi rep el nom del-Hesã.

L'exactitud d'aquestes fronteres queda confirmada per l'esment de les ciutats moabitas. A l'est es trobava la
terra de ningú del desert (Nm. 21.11) i els amorreus i israelites van reconèixer l'Arnón com a frontera septentrional de Moab (Nm. 21.13; Dt. 2.36; 3.12; Jos. 12:1; Dj. 11.18).

Però els moabitas havien ocupat anteriorment un vast territori al nord d'Arnón (Nm. 21.26) que van ocupar amb freqüència i que sempre van reivindicar com a seu (Is. 15; cf. també MESA [Estela de], línies 8-30). La major part de Moab està constituïda per un accidentat altiplà a uns 975 m. per sobre del nivell del Mediterrani; terra de pastures.

El límit occidental cau a plom cap a la mar Morta. Valls profundes tallen aquest penya-segat. La fortalesa de Maqueronte on, segons Josefo, Joan el Baptista va estar empresonat i va ser decapitat (vegeu no obstant això MAQUERONTE), es trobava en Moab, a l'est de la mar Morta i al nord d'Arnón.

Nombroses fonts donen una relativa feracitat a aquesta part costanera de la mar Morta. L'expressió «camps de Moab» significa «territori de Moab» (Gn. 36:35; Nm. 21.20).

Enfront del Jordán es trobaven unes planícies que també havien pertangut a Moab (Nm. 22:1; 33:48, 49). Aquestes planes s'estenien a l'est del riu, enfront de Jericó, i al llarg de la ribera oriental de la mar Morta.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: MOABITAS