Pecat

Significat de Pecat

Qualsevol desviació de la voluntat revelada de Déu: ja sigui no fer el que ell ha ordenat definidament, o realitzar el que específicament ha prohibit.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PECAT

PECAT segons la Bíblia: Són diversos els termes usats en l'AT i en el NT per a significar «pecat», «iniquitat», «maldat», etc., amb diversos matisos de significat.

Són diversos els termes usats en l'AT i en el NT per a significar «pecat», «iniquitat», «maldat», etc., amb diversos matisos de significat.

(a) És important tenir en compte la definició bíblica de pecat: en gr.: «anomia», desordre en el sentit de rebuig del principi mateix de la Llei o de la voluntat de Déu, iniquitat (1 Jn. 3:4, text gr.).

És desafortunada la traducció que la major part de les versions castellanes fan d'aquest passatge. Només la NIV tradueix «el pecat és la veritable il·legalitat», encara que seria millor traduir «alegalitat».

En efecte, el pecat «no» és la mera infracció de la Llei, segons aquest passatge, sinó el rebuig de la voluntat de Déu, el viure a esquena de Déu, la disposició mental que porta al pecador a fer la pròpia voluntat en oposició a la de Déu.

D'aquí la distinció que es fa entre «pecat» i «transgressió», sent això últim la infracció d'un manament conegut.

Des d'Adán a Moisès, els homes «no van pecar a la manera de la transgressió d'Adán», però si que pecaven, i van morir per això (cf. Ro. 5.14).

A Adán se li havia donat un manament concret, el qual va desobeir; però d'Adán a Moisès no va ser donada cap llei en concret, i per això no hi havia transgressió; no obstant això, sí havia pecat en el sentit propi del terme, tal com s'ha definit, i va ser el pecat el que va provocar el diluvi.

La mateixa distinció és la que està involucrada en Ro. 4.15: «Perquè la llei produeix ira; però on no hi ha llei, tampoc hi ha transgressió.» Pot haver pecat, no obstant això, i es declara que «els que sense llei han pecat, sense llei també periran» (Ro. 2.12).

Els principals termes usats per a «pecat» en el NT són «hamartia», «hamartêma» i «hamartanõ», desviació d'un curs recte; «transgressió» és «parabasis», «parabatês» i «parabainõ», creuar o esquivar un límit.

(b) Hi ha una important distinció que fer entre «pecat» i «pecats», distinció que ha de fer-se des de la primera entrada del pecat com a principi.

Els «pecats» d'algú són els veritablement comesos per aquest algú, i la base del judici, sent a més demostració que l'home és esclau del pecat. Un cristià és algú la consciència del qual ha estat purificada per sempre per el/un sacrifici pels pecats; l'Esperit de Déu l'ha fet conscient del valor d'aquella/una ofrena, i per això els seus pecats, havent estat portats per Crist en la creu, mai tornaran a ser posats al seu compte per part de Déu; si piga, Déu tractarà amb ell en santa gràcia, sobre el terreny de la propiciació de Crist, de manera que sigui conduït a confessar el pecat o pecats, i tenir el goig del perdó.

«Pecat», com a principi que involucra l'alienació de totes les coses quant a Déu des de la caiguda de l'home, i vist especialment en la naturalesa pecaminosa de l'home, ha quedat judicialment llevat de davant de Déu en la creu de Crist.

Déu ha condemnat el pecat en la carn en el sacrifici de Crist (Ro. 8:3), i en conseqüència l'Esperit és donat al creient. El Senyor Jesús és proclamat com «el Xai de Déu que lleva el pecat del món» (no «els pecats», com a vegades se cita).

Ell purificarà els cels i la terra de pecat, i com a resultat hi haurà nous cels i nova terra, en els quals habitarà la justícia. Encara que Crist va agradar la mort per tots, no se li presenta com portant els «pecats» de tots: La seva mort, pel que respecta a «els pecats», queda precisada amb les paraules «de molts», «els nostres pecats», etc.

(c) L'origen del pecat no va estar en l'home, sinó en el diable (cf. 1 Jn. 3:8). Sí que va ser introduït en el món per l'home, entrant també la mort com la seva pena (cf. Ro. 5.12).

El «pecat original» és un terme teològic que pot ser usat per a descriure el fet que tots els éssers humans han heretat una naturalesa pecaminosa d'Adán, que va caure en pecat per la seva transgressió (vegeu CAIGUDA).

(d) La universalitat del pecat és evident. Ja de principi, l'home posseeix una naturalesa heretada que l'inclina al pecat (Sal. 51:7; 58:4; Jb. 14:4).

Tot el nostre ésser està contaminat pel mal: els nostres pensaments, accions, paraules, sentiments, voluntat (Gn. 6:5; 8.21; Mt. 15.19; Gá. 5.19-21; Ro. 7.14-23); no existeix un sol ésser humà que sigui just davant Déu
(1 Ro. 8.46; Pr. 20:9; Ec. 7.20; Is. 53:6; Ro. 3:9-12, 23; 1 Jn. 1:8; 5.19), amb la sola excepció d'Aquell que va aparèixer per a llevar el pecat (He. 9.26; cf. 1 Jn. 3:5), Aquell que «mai va fer pecat, ni es va trobar engany en la seva boca» (1 P. 2.22), l'immaculat Fill de Déu.

(e) La condemnació del pecat és inevitable i terrible. Segons la Llei, «la paga del pecat és la mort» (Ro. 6.23). Aquesta mort i judici s'estenen a tots els homes, puix que tots han pecat (Ro. 5.12); L'home està mort en Els seus delictes i pecats (Ef. 2:1).

Li és necessari néixer de nou per a entrar en comunió amb Déu, perquè les iniquitats de l'home fan separació entre ell i Déu (cf. Is. 59:2). Déu jutjarà aviat a tots els pecadors i totes les seves accions, fins i tot les més secretes (Ec. 12:1, 16; Ro. 2.16).

(f) Jesús va ser «fet pecat» per nosaltres (2 Co. 5.21). Una expressió així ens depassa; significa que Crist no sols va prendre sobre si en la creu tots els pecats del món, com el nostre Substitut (Lv. 16.21; Is. 53:5-6, 8, 10; 1 Jn. 2:1), sinó que a més va venir a ser, als ulls de Déu, com l'expressió mateixa del pecat davant Déu, fet maledicció per nosaltres (Gá. 3.13).

(g) El perdó dels pecats ha quedat ja adquirit per Crist per a aquell que accepti La seva persona i sacrifici en el Calvari. El Xai de Déu ha llevat el pecat del món (Jn. 1.29); Ell va abolir el pecat pel seu únic sacrifici (He. 9.26); La seva sang ens purifica de tot pecat (1 Jn. 1:7).

El Sopar és el senyal del pacte per a remissió de pecats (Mt. 26:28). Tot aquell que creï en Crist, rep pel seu nom la remissió dels pecats (Hch. 10.43).

Sent que Déu ens ha donat El seu Fill, Déu no ens tracta ja més segons els nostres pecats (Sal. 103:10, 12); els pecats, vermells com la grana, vénen a ser blancs com la neu (Is. 1.18); els ha tirat després de Si, i els ha desfet com un núvol (Is. 38:17; 44:22); els ha llançat al fons de la mar (La meva. 7.19).

Els ha oblidat (EL MEU. 7.18). Ja no existeixen més davant d'Ell (Jer. 50:20). La misericòrdia de Déu demanda tota la nostra lloança.
(Respecte al pecat imperdonable, vegeu ESPERIT SANT, f)

(h) La convicció de pecat és una de les majors gràcies que el Senyor ens pot concedir. En efecte, es tracta de la clau que dóna accés a totes les altres. Aquesta convicció només pot ser produïda pel seu Esperit (Jn. 16:8).

Per a ser justificat, l'home deu abans de res ser conscient de la seva necessitat. Si pretenem no tenir pecat, mentim (1 Jn. 1:8, 10); si confessem els nostres pecats, el Senyor és fidel i just per a perdonar els nostres pecats, i netejar-nos de tota maldat (1 Jn. 1:9).

Les persones no penedides haguessin de prestar oïda al solemne advertiment de la paraula de Déu: «Sapigueu que el vostre pecat us aconseguirà» (Nm. 32:23).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: PECAT