Sinai

Significat de Sinai

(heb. Sînay, potser «espinós»; el nom es podria relacionar amb Sense, la
deessa Lluna dels babilonis; gr. Siná).

1. Desert, que s'estén davant del mont Sinaí, en el qual van acampar els
israelites quan van rebre la llei i van construir el tabernacle (Ex. 19:1, 2;
Nm 1:1, 19:3: 4, 14; etc.). El més probable és que sigui la plana denominada
er-Râhah, d'uns 3 km de llarg i c 1,6 km d'ample, al nord de Ras
ets-Tsaf-tsafeh.

2. Muntanya des del qual Déu va donar el Decàleg; també anomenat Horeb,* que el seu
significat és incert (Dt. 1:2, 6, 19; 4.10; 5:2; 9:8; cf Ex. 19.11, 18, 20,
23; 24:16; 31:18; 34:2, 4, 29, 32; Lv. 7.38; etc.). Els fills d'Israel
van arribar al mont Sinaí després de recórrer Mara, Elim i Refidim en el 3er mes
després de la seva sortida d'Egipte (Ex. 15.23, 27; 16:1; 17:1; 19:1, 2). Estava a
una distància d'11 dies de viatge de Cades-barnea (Dt. 1:2). En general la
tradició cristiana ha situat aquesta muntanya a l'interior de la Península del
Sinaí, on han estat identificats 2 muntanyes com el Sinaí. Una tradició que
es remunta a Eusebio (s IV d. C.) estableix que el Jebel Serbal seria el cim
des de la qual es va donar la llei. És una prominència impressionant, de 2.070 m de
altura, al sud del Wâdî Feirân (identificat generalment amb Refidim). Però
no hi ha en els seus voltants cap planícia capaç de contenir a una multitud més
o menys considerable. La 2a tradició, que ve dels dies de Justinià (s
VI d. C.), identifica al Sinaí amb el Jebel Mfs~, el pic sud-oriental d'una
muntanya de granit amb 2 promontoris. El pic nord-occidental, el Ras
ets-Tsaftsafeh, té una altura de 1.993 m, i el sud-oriental, el Jebel Mfs~,
2.244 m. Mapa V, D-5.

471. Ras ets-Tsaftsafeh, la probable muntanya on es va donar la llei.

Enfront del Ras ets-Tsaftsafeh s'estén una àmplia plana que es diu
er-Râhah, des de la qual es pot veure clarament la muntanya i en la qual es pot
instal·lar còmodament un gran campament. No vaig agafar en les altres vessants, 1104
per no existir espai per a l'assentament de semblant multitud com era la
israelita.

També cal tenir en compte que el cim del Jebel Mûs~ és visible només
des d'una zona més aviat reduïda. Els visitants moderns que ascendeixen fins a
el cim de tots dos pics, i comparen els seus detalls geogràfics amb la
descripció que se dóna en el Pentateuco, en general se senten inclinats a
identificar Ras ets-Tsaftsafeh amb el mont Sinaí, i gairebé no poden entendre
per què el Jebel Mfs~ ha tingut per tants segles aquest honor.

A la vall (Wâd§ ed-Deir) que s'estén enfront del Jebel Mfs~, es troba
el famós Monestir de Santa Catalina, fundat per l'emperador Justinià en
el 527 d. C. en honor d'una màrtir cristiana del mateix nom, qui va morir
torturada en la roda i va ser decapitada a Alexandria en el 307 d. C. Es
va seleccionar aquest lloc per al monestir, prop del mont Sinaí, perquè la
tradició pretenia que els àngels haurien portat el seu cos fins al cim del
Jebel Katherin, una imponent muntanya de 2.614 m d'alt, a uns 3,5 km del
Jebel Mfs~. El monestir (fig 472), habitat per monjos grecs, posseeix una de
les millors biblioteques de l'Orient. Allí va descobrir Tischendorf en 1844 el
Còdex Sinaítico, un dels més antics manuscrits de la Bíblia, del s IV
d. C. (fig 85).

472. El Monastereio de Santa Catalina tal com li ho veu des dels vessants del
mont Sinaí.

Alguns erudits, que creuen que la data de la llei tal com se la descriu en el
Pentateuco (Ex. 19.18) va estar acompanyada d'activitat volcànica, no accepten la
identificació del mont Sinaí amb cap de les muntanyes que es troben en
el perímetre de la Península del Sinaí, perquè allí no hi ha volcans. Assenyalen
més aviat una regió de Madián, a l'orient del Golf d'Aqaba, on es poden
trobar volcans que han estat en activitat en temps històrics. Però no
hi ha cap necessitat de relacionar una erupció volcànica amb les
manifestacions divines ocorregudes en la comunicació del Decàleg. Déu, que
maneja tots els recursos de la naturalesa, no necessitava d'un volcà per a
manifestar-se mitjançant fum i foc des del cim de la muntanya. Altres erudits,
els arguments en favor del qual de les seves opinions tampoc són convincents, tracten de
situar el mont Sinaí prop de Cades, o en la muntanya de Seir al sud de la Mar
Mort. Aquest Diccionari sosté que Ras ets-Tsaƒtsaƒeh té les majors
possibilitats de ser el veritable mont Sinaí, més que qualsevol altre de l'Àsia
sud-occidental.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SINAI

SINAÍ segons la Bíblia: Muntanya que rep també el nom d'Horeb. Els israelites van arribar a aquest lloc en el tercer mes després de la seva sortida d'Egipte, quan van haver passat per Mara, Elim, i seguit un tros de la costa de la mar Rojo (Éx. 19:1).

Muntanya que rep també el nom d'Horeb. Els israelites van arribar a aquest lloc en el tercer mes després de la seva sortida d'Egipte, quan van haver passat per Mara, Elim, i seguit un tros de la costa de la mar Rojo (Éx. 19:1).

Passant pel mont Seir hi havia onze dies de marxa des d'Horeb a Cades-barnea (Dt. 1:2). Al peu del Sinaí s'estenia una regió desèrtica, on el poble va aixecar les seves botigues (Éx. 19:2). La muntanya estava tan a prop que es podia tocar (Éx. 19.12), i el seu cim s'aixecava sobre el campament (Éx. 19.16, 18, 20).

El Decàleg va ser promulgat sobre aquesta muntanya, al peu de la qual va ser ratificat el pacte que feia d'Israel una nació de la qual Jehová seria el Rei (Éx. 20:1-24:8). Es declara una vegada i una altra (Éx. 24:12; 31:18; 34:2; Lv. 1:1; 16:1; 25:1; 26:46; 27:34; Nm. 1:1; 9:1) que tota la legislació que figura entre Éx. 20:1 i Nm. 10 va ser decretada sobre el Sinaí, o al peu de la muntanya.

L'únic esment bíblic posterior d'algú que pugés a aquest cim es refereix a Elías, que fugia de la ira de Jezabel (1 R. 19:8).

Segons un reduït nombre d'autors, el mont Sinaí seria a la regió de Seir, però la postura prevalent el situa entre les eminències de la península del Sinaí.

Una tradició que es remunta a l'època d'Eusebio de Cesarea, assimila el Sinaí al Serbal, sobre el wadi Feirãn. La que ho situa en el Jebel Musa data només de l'època de Justinià.

Tanmateix, això no prova que la tradició no existís abans. Les dues opinions continuen sent objecte de debat. El Serbal és el més imponent dels dos.

Visible des de lluny, s'eleva solitari, majestuós, fins a una altura de 2.050 m., però no té en la base una extensió de desert que es correspongui amb el que rep el nom de Sinaí.

El Jebel Musa forma part d'una cresta de granit que mesura una mica més de 3 Km. de nord-oest a sud-est. Aquesta cresta presenta dos cims: Rãs és-Sûfsãfeh (pic de salzes), en l'extrem nord, té una altitud d'al voltant de 2.000 m.

El Jebel Musa, el Sinaí tradicional, en l'extrem sud, aconsegueix els 2.314 m. Uns certs erudits, Tischendorf entre ells, consideren que l'altiplà de l'extrem superior del wadi és-Sadad, gairebé a l'est del Jebel Musa, va ser l'emplaçament del campament dels israelites.

Però éste és un espai massa reduït per a haver contingut a tot el poble. La part inferior de Rãs és-Sûfsãfeh consisteix, en la seva part nord-occidental, en un escarpat mur.

Més a baix d'aquesta paret s'estén la plana d'er-Rãha, amb una superfície lleugerament inferior a 3 km². Aquesta plana, pròxima als wadis esh-Sheikh i ed-Deir, seria molt apropiada per a un campament.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: SINAI