Veritat

Significat de veritat

(heb. zemeth, «una cosa ferma [sòlid, vàlid, autèntic]»; gr. aletheia).

Segons els clàssics grecs: «no ocultació» (a-lthes) o «el vist (expressat,
indicat) com realment és». Segons el NT: «el que té certitud (certesa,
força)» o «allò en què es pot confiar».

Aletheia es refereix a la «veritat» quant a l'amor de Déu el Pare per els
pecadors tal com es va revelar en el pla de salvació i al Salvador enllitat.
Per tant, aletheia es correspon amb l'heb. zemeth quan éste té el
significat de «fidelitat», «confiabilitat». Termes relacionats amb
aletheia són althes (que quan es refereix a persones significa «genuí
[veritable]», «honrat», «sense maldat»; en el NT s'aplica a Jesús i a Déu però
no als éssers humans. excepte 2 Co. 6:8), althinós («real», «autèntic»,
«veritable», «digne de confiança») i althos («en veritat [veritablement]»,
«certament», «en realitat»).

zEmeth, en la majoria dels casos no es refereix a la veritat doctrinal, és
dir, a un conjunt de creences. Més aviat es refereix al principi de la
«fidelitat». Quan s'aplica a Déu vol dir que ell és lleial amb si
mateix, que actua en harmonia amb els seus propis atributs divins (el vocable
deriva del verb heb. zâman, «ser segur», «ser ferm»). Un vocable
íntimament relacionat amb zemeth és zemunah («fermesa», «fidelitat»), que
moltes vegades és traduït com a «veritat», perquè només el que és veritat pot ser
digne d'una confiança plena i ferma.

La Bíblia és clara quant al tema de la veritat; no es tolera una altra cosa.
Déu és el «Déu de veritat» (Is. 65:16; Sal. 31:5; Dt. 32:4), el Fill és veritat
(Jn. 14:6) i l'Esperit és veritat (1 Jn. 5:6). La Paraula és veritat (Jn.
17.17) i la llei és veritat (Sal. 119:142). Totes les obres de Déu són veritat
(Dn. 4.37), els seus consells són veritat (ls. 25:1) i els seus judicis són veritat (Ro.
2:2). Jerusalem és la ciutat de veritat (Zac. 8:3) i l'església és columna i
valuarte de la veritat (1 Tu. 3.15). Els éssers humans han d'arribar al
coneixement 1192 de la veritat (2:4) i els que no la creuen seran condemnats (2
Ts. 2.12). Déu no sols desitja una conformitat exterior amb la veritat; desitja
que hi hagi veritat «en l'íntim», en el cor (Sal. 51:6; 15:2).

Però és evident que les Escriptures estan més interessades en la demostració
vivent de la veritat que en una presentació sistemàtica i teòrica de la
veritat. Per tant, diu que el fill de Déu ha de ser motivat per una passió
per la veritat; és un representant del Déu de veritat. En primer lloc, deu
estimar la veritat, perquè ella li dóna llibertat (Jn. 8.32).

Havent arribat al coneixement de la veritat (1 Tu. 2:4), per mitjà de la
obediència a la veritat (1 P. 1.22), ha de ser santificat per la veritat (Jn.
17.19). L'Esperit el guiarà a tota veritat (16.13) i, com ho fes Crist,
també ell donarà testimoniatge de la veritat (18.37). El seu testimoniatge per la veritat
serà presentat en amor (Ef. 4.15), i l'amor serà l'amor de la veritat (2 Ts.
2.10). La persona que estigui plena de l'amor a la veritat serà veraç en tot
quant faci. Odiarà i evitarà tota classe de simulació i hipocresia; els seus
motius mai seran dubtosos. El seu «sí que» serà «sí», i el seu «no» serà «no» (Stg.
5.12). No s'enorgullirà de la seva franquesa, ni ferirà innecessàriament a
uns altres, però amb humilitat corregirà a «els que s'oposen» (2 Tu. 2.25). Serà
considerada com una persona en la paraula de la qual es pot confiar.

Si bé existeixen diverses especulacions filosòfiques sobre la naturalesa de
la veritat, en les Sagrades Escriptures la hi concep estretament vinculada amb
la salvació de l'ésser humà (Ef. 1.13). Segons aquest últim concepte, «veritat»
és molt més que una simple col·lecció d'afirmacions que, com és obvi, no
poden tenir en si mateixes la salvació. Finalment, la veritat ha de portar-nos a
qui és «el camí, i la veritat, i la vida» (Jn. 14:6), perquè tot impuls
noble que sorgeix en l'ànima, ja sigui de cristians o de no creients, deriva de
#aqueix Font. Perquè hi hagi una veritable recepció de la veritat, és necessària
la influència de l'Esperit Sant (1 Co. 2.12-15). La paraula escrita o
parlada, com la llavor que cau en terra poc fèrtil, no té poder per a
canviar la vida tret que estigui acompanyada de la Paraula vivent, «la
Veritat», i «inspirada» per l'Esperit.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: VERITAT

VERITAT segons la Bíblia: Conformitat entre el que s'expressa i allò que és objecte de la comunicació. A través de les Escriptures apareix el que Déu designa com «la veritat».

Conformitat entre el que s'expressa i allò que és objecte de la comunicació. A través de les Escriptures apareix el que Déu designa com «la veritat».

És divina, i està per sobre de les opinions dels homes, per prudents i piadosos que éstos siguin. En l'AT se dóna l'amonestació: «Compra la veritat, i no la benes» (Pr. 23.23).

«La veritat» ha de referir-se a Déu, el qual és veritable, però que com Déu no és anomenat «la veritat». Ésta comprèn tot el que pugui ser conegut de Déu, sigui declarada per la creació o donada a conèixer per revelació.

La veritat no és simplement el que es manté com a dogma, sinó que ha de ser rebuda en l'ànima. Pablo va preguntar als gàlates qui els havia destorbat perquè no obeïssin a la veritat (cf. Gá. 5:7).

El judici caurà sobre la Cristiandat, «puix que no van rebre l'amor de la veritat per a ser salvos« (2 Ts. 2.10).

La veritat és el camí ral a la llibertat: «la veritat us farà lliures» (Jn. 8.32; cf. v. 36). La veritat no pot ser separada del Senyor Jesús que és «el camí, i la veritat, i la vida».

Ell és la veritat, puix que és la revelació personal de Déu a l'home. Això, objectivament. Subjectivament, l'Esperit és la veritat, en venir del Crist glorificat.

En les tres Epístoles de Juan «la veritat» és constantment esmentada, i s'adverteix a una dama cristiana al fet que no accepti a ningú a la seva casa, ni li digui «Benvingut!» tret que mantingui les doctrines ensenyades pels apòstols, en altres paraules, «la veritat», que està en Jesús (2 Jn. 10, 11; Ef. 4.21).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: VERITAT