Qui va ser
Roma o Constantinoble (?) segle V – Roma, 17 de juliol any ? Fet pobre, de patrici quin era, Alessio transcorria les nits sota una escala sobre l'amb el romà de l'Aventí. En aquell lloc Papa Honori III li va dedicar el 1217 una església, triada encara avui per molts matrimonis que se celebren en el Urbe. Però la de l'escala és tan sols una de les dues tradicions existents sobre el sant. Segons aquella siríaca, efectivament, el jove va fugir el vespre dels casaments per portar-se a Edessa, on va viure de captaire i va morir. La variant grecoromana introdueix la tornada a Roma (representat en les pintures de l'església inferior de la basílica San Clemente). Aquí Alessio va viure sempre de mendico i no va ser reconegut pel pare. Va ser Papa Innocenci a descobrir-ne la identitat i a comunicar-la als pares, que, straziati, es van portar al capezzale del fill ja morent. Una escena sovint representada en l'art. De la figura d'Alessio s'ha apoderat també la literatura.
Patronato: Captaire Etimologia: Alessio = protector, defensor, del grec Martirologio Romano: A Roma en l'església sobre el turó Aventí, sota el nom Alessio es venera un home de Déu, que, com diu la tradició, va deixar una casa rica per esdevenir pobre i mendicare en incognito l'almoina. Escolta de RadioVaticana:
Tot sumat la vida de s. Alessio es pot descriure amb poques frases, però són les diverses narracions del temps antic, que n'enriqueixen la realització en bona part llegendària. Hi ha tres versions de la ‘Vita’: la llegenda siríaca, la llegenda grega, la llegenda llatina, que han transformat la senzilla i humil vida d'un home de Déu, captaire i asceta del segle V, en un florit conte que ha estat objecte d'obres teatrals i de poesia, sigui a Orient que a Occident. La llegenda siríaca, la primera composta entre el 450 i el 475, que el seu manuscrit més antic sobresurt al final del segle V, narra d'un jove i ric habitant de la nova Roma és a dir Constantinoble, el qual el vespre dels casaments s'havia allunyat d'amagat embarcant-se per l'Orient. Arribat a Edessa, ciutat de l'actual Síria, que en l'IV-segle V era un centre de cultura cristiana (Col·legi d'Edessa), fins que en el segle VII va passar als musulmans, aquí es va posar a demanar l'almoina amb altres captaires sobre el uscio de l'església. El que recollia de dia, ho distribuïa de vespre als pobres de la ciutat, pel seu ascetismo va ser anomenat Mar-Riscia (home de Déu); persones encarregades pel pare de retrobar-ho, arribats també a Edessa, no van aconseguir identificar-ho en aquell captaire lacero i escanyolit. Després de 17 anys, quan es va sentir morir, el jove captaire va revelar al sagristà de l'església la seva veritable identitat i origen, el qual un matí ho va trobar mort sobre el sagrato. El sagristà es va precipitar del bisbe Rabula (412-435) i ho va suplicar de no fer confondre en la fossa comuna, el cos d'aquell sant home, el bisbe aleshores es va portar al fossar per esumarlo, però va trobar només les misere vestits, el cos havia desaparegut. En el segle IX va comparèixer documentada la llegenda grega o bizantina, la qual transformava significativament aquella siríaca. Abans de tot donava un nom al jove cridant-ho Aléxios (Alessio) que significa “defensor” o “protector”, situant el seu naixement a Roma i no més a Orient i datant la seva mort al 17 de juliol, al temps dels emperadors germans Arcadio i Honori (395-408). La llegenda narra que una icona de la Verge Maria en l'església d'Edessa (avui segons la tradició, venerada en l'església romana de Sant Alessio sobre l'Aventí), va ordenar al sagristà de fer entrar en església aquell captaire de considerar-se un sant, la veu es va difondre ràpidament entre el poble dels fidels, que van agafar a venerar-ho. Alessio a qui no agradaven els honors, va fugir embarcant-se per Tars, però els vint prodigiosamente ho van fer abordar sobre les costes italianes a Òstia; aquest fet va ser agafat per Alessio com una indicació divina, per tant va decidir fer-se albergar com un estranger pobre en la casa paternal a Roma. El pare memore del fill llunyà i en dificultats, sense reconèixer-ho ho va acollir amb benevolença a casa, on Alessio va quedar per 17 anys, dormint en una subescala entre les humiliacions i els scherni dels servidors. Quan Alessio va sentir que la seva fi era propera, va decidir escriure les aventures i els orígens de la seva vida sobre un rotlle, quan va morir les campanes de Roma es van posar a sonar a festa i va ser sentida una veu divina que deia: “Busqueu l'home de Déu perquè ell pregui per Roma”, així va ser descobert el cos del sant, encara amb el rotlle en mà, que només els emperadors Arcadio i Honori van aconseguir sfilarglielo i llegir. De la llegenda llatina no es tenen documentacions abans del segle X, va comparèixer abans a Espanya i cap al darrer quart del segle a Roma. Aquí el culte va ser difós per l'arquebisbe metropolita de Damasc Sergio, el qual obligat a fugir després de la invasió dels Sarraïns, es va establir prop de l'església de Sant Bonifaci sobre l'Aventí, aquí va fundar una comunitat monàstica mixta, on els grecs observaven la Regla de s. Basilio i els llatins la de s. Beneït. Aquesta comunitat va revestir una gran importància en aquell temps i entre altres va reelaborar la llegenda grega de s. Alessio en una versió que va esdevenir la tradició dominant a Occident, tal de ser inserida en la “Llegenda Aurea” de Jacopo de Varagine. Les diversitats aportades en la llegenda llatina són: l'església on Alessio s'hauria hagut de casar va esdevenir la mateixa basílica on el sant hauria estat sepolto; la mancada esposa, que el vespre precedent els casaments va acceptar de viure en castedat, es va dir qui sap per què Adriàtica; el rotlle amb inscripció la seva vida, va ser tret de mà no dels emperadors, però del papa mateix, presents els straziati pares Eufemiano i Aglae, que finalment van saber que aquell captaire en vestits de pelegrí, viscut en la seva casa, era l'estimat fill. Aquesta nova versió llatina va inspirar cants populars i llegendes que els pagesos es tramandavano de pare en fill.
Font: santiebeati.it