Qui va ser
Corbie (França), ca. 800 - Bremen (Alemanya), 2 de febrer de 865 De petit estudia en l'abadia benedictina de Corbie, el seu país natal. Més tard hi retorna, esdevenint monjo i després «magister interior», funció que exercita més tardans en la comunitat de la Nova Corbie (Corvey) a Saxònia. D'aquí part la seva aventura d'apòstol dels Escandinaus. En el 826 acompanya a Dinamarca el nou rei Harald, que ha rebut amb prou feines el bateig. Però després d'un any ha de ja deixar Dinamarca, i amb ell l'abandona Ansgario, que en el 829 és enviat missioner a Suècia amb el monjo Vittmaro. Aquí el rei Björn li deixa predicar lliurement l'Evangeli. L'emperador Lodovico el Piadós (successor de Carlemany) encoratja el naixement d'una estructura eclesiàstica amb seu a Hamburg i amb el camp de treball més enllà de frontera. Ansgario n'esdevé bisbe en el 831, i pot dar vida a Suècia a una missió estable amb a cap un bisbe. En el 840 amb la mort de Lodovico i l'amenaça dels Normands es desploma tot això que Ansgario estava iniciant. Malgrat tot Ansgario no demorde i reprèn el carrer de Suècia i de Dinamarca, però sense bons resultats. Tornat a Bremen, no veu realitzat el somni d'un profund arrelament cristià al Nord. Mor en el 865.
Etimologia: Oscar = llança de Déu, de l'alemany arcaic Emblema: Bastone pastoral Martirologio Romano: Sant Oscar, bisbe d'Hamburg i després junts de Bremen a Saxònia: en un primer moment monjo de Corbie, va ser nomenat per papa Gregori IV el seu legat en tot el Settentrione; a Dinamarca i Suècia va anunciar l'Evangeli a una multitud de pobles i hi va fundar l'Església de Crist, superant amb força d'ànim moltes dificultats, fins que, sfinito de les fatiche, a Bremen va trobar descans. Escolta de RadioMaria:
De petit ha estat ja escolar dels benedictins, que en el seu país natal de Corbie, prop d'Amiens, tenen una famosíssima abadia. Més tard hi retorna, esdevenint monjo i després magister interior, funció que exercita més tardans en la comunitat de la Nova Corbie (Corvey) a Saxònia. D'aquí part la seva aventura d'apòstol dels Escandinaus, que és també una mena de duel continu entre els molts fracassos i el seu coratge. En el 826 acompanya a Dinamarca el nou rei Harald, que ha rebut amb prou feines el bateig i que ho sosté a principis de la predicació. Però és ell, el rei, que no aconsegueix sostenir-se sobre el tron. Després d'un any ha de ja deixar Dinamarca, i amb ell l'abandona Ansgario, que en el 829 és enviat missioner a Suècia amb el monjo Vittmaro. Aquí el rei Björn li deixa predicar lliurement l'Evangeli als rars cristians (generalment estrangers, presoners de guerra) i a la gent del lloc. En un any i mitjà de treball el resultat sembla promettente: per això l'emperador Lodovico el Piadós (fill i primer successor de Carlemany) encoratja el naixement d'una estructura eclesiàstica amb seu a Hamburg (territori imperial) i amb el camp de treball més enllà de frontera. Ansgario n'esdevé bisbe en el 831, i pot dar vida a Suècia a una missió estable amb a cap un bisbe. Mentrestant, reprèn l'activitat missionera també a Dinamarca. El juny de 840 mor l'emperador Lodovico el Piadós: l'imperi dels Francs carolingis es frantuma; però les incursions dels Normands, els “homes del Nord”, devasten l'Europa septentrional. En el transtorn es desploma tot això que Ansgario estava iniciant, i en el 845 els Normands piombano fins i tot sobre Hamburg, on ell fa amb prou feines en temps a salvar les relíquies de la seva església. Va a ruïna també la missió a Suècia, avversata de molts quals no estimen la “religió dels estrangers”. Però ell no renuncia. Després d'alguns anys transcorreguts a Bremen, eccolo arribar de persona a Suècia, perquè no té ningú d'enviar. El rei Olaf autoritza la predicació cristiana, però els bons predicadors no hi ha. On no arriba Ansgario, tot infiacchisce i decau. La seva presència millora les coses també a Dinamarca, gràcies a les bones relacions del rei Horik amb Lodovico el Germànic, fill de Lodovico el Piadós, i mestresses del territori alemany. Però són resultats temporals, massa amenaçats per la política. Aquests reis del Nord, i la seva política també religiosa, depenen de massa factors externs: si va malament una batalla, si mor un lluny carolingi... Tornat en els seus darrers anys a Bremen, Ansgario no veu realitzat el somni d'un profund arrelament cristià al Nord. Però per aquest somni ha posat serenament en joc la seva vida sencera, continuant a sembrar entre els temporals, amb obstinadíssima esperança.
Font: santiebeati.it