Ancià

Significat d'Ancià

(heb. 5âqên, literalment «barbut»; gr. presbúteros).
En l'AT la paraula designa a una persona d'un cert nivell oficial o càrrec entre els seus
germans, com a cap de fammilia, casa o tribu (Gn. 50:7; Ex. 3.16, 2 S. 5:3);
també descriu als membres d'una societat considerats savis i venerables
en virtut de la seva edat i coneixements (el vocable no necessàriament implica molta
edat, però sí maduresa i experiència; 1 S. 24:13; Is. 3:2, 5; etc.).
Déu va instruir a Moisès perquè triés 70 ancians que l'ajudessin en la gran
responsabilitat de governar Israel (Nm. 11.16, 17); van ser homes preparats
especialment per Déu per a fer #aqueix obra (vs 24-26). A més, en cas que
tota la nació pequés, els ancians havien de representar-la en l'expiació (Lv. 4.13-
15). Cada ciutat tenia el seu grup, amb unes certes responsabilitats civils i religioses
(Ex. 12.21; Dt. 19.11, 12; Rt. 4:2, 4, 9, 11; etc.), i, en uns certs casos, tenien que
respondre per tota la ciutat (Dt. 21:1-9). Evidentment els ancians d'uns altres
pobles antics tenien responsabilitats semblants a les dels ancians d'Israel
(Nm. 22:4; Jos. 9:3, 4, 11), però éstos van conservar un lloc d'importància fins i tot
després que la nació era governada per reis (1 R. 8:1; 20:7, 8; 2 Cr. 5:2), i
van retenir #aqueix posició per algun temps (Esd. 5:9; Ez. 8:1; Jl. 1.14; Mt. 26:47;
27:1; Mr. 8.31; Lc. 7:3; Hch. 4:8).
La paraula «ancians» s'aplica per 1a vegada a un membre de l'església cristiana en
Hch. 11.30, on es fa referència a uns certs dirigents de la Judea. En Hch. 15:2, 4,
6 s'esmenta els ancians per separat dels apòstols, i aparentment hi havia
més d'un en cada església (14.23; Tit. 1:5). Si es comparen els vs 17 i 28 del cp
20, es veurà que els termes presbúteros i epískopos -que generalment es tradueix
per «bisbe», però que literalment significa «supervisor»-, s'usen com a sinònims.
És a dir, els bisbes i els ancians havien de tenir les mateixes qualitats (1 Tu. 3:2-7;
Tit. 1:5-9). Quan Pedro va escriure a les esglésies de l'Àsia Menor (1 P. 1:1), va amonestar
als ancians a cuidar dels que estaven sota la seva supervisió, no per força sinó
voluntàriament; no complir el seu càrrec per guany personal o amb una actitud
dominant (5:1-4). Algunes de les seves funcions eren: predicar i ensenyar (1 Tu. 5.17),
pasturar (Hch. 20.28), administrar (Tit. 1:6-9), ungir als malalts i orar per ells
(Stg. 5.14, 15).
Entre els símbols de l'Apocalipsi apareixen 24 ancians. Els hi presenta asseguts
sobre 24 trons que envolten el tron de Déu, vestits de robes blanques i amb corones
d'or (Ap. 4:4). S'uneixen als «quatre éssers vivents» en lloança i adoració a
Déu (vs 8-10; 11.16; 19:4). En una altra ocasió els hi presenta amb incensarios d'or i
arpes, cantant un càntic nou (5:8, 9). La informació bíblica és insuficient per a
identificar-los fefaentment, especialment a la llum d'evidències textuals que indiquen
que s'ha de llegir «els» en comptes de «ens» en el v 10, i que hi ha dubtes sobre el «ens» del
v 9 (CBA 7:783,784,789).
Vegeu Bisbe.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ANCIÀ

ANCIÀ segons la Bíblia: (a) Antic Testament:
En l'Antic Testament, magistrat, alhora civil i religiós, que, fins allí on podem saber, era nomenat en virtut del seu dret d'edat, al capdavant d'una casa patriarcal, d'una família de la tribu, o de la mateixa tribu (1 R. 8:1-3; Dj. 8.14,16).

(a) Antic Testament:
En l'Antic Testament, magistrat, alhora civil i religiós, que, fins allí on podem saber, era nomenat en virtut del seu dret d'edat, al capdavant d'una casa patriarcal, d'una família de la tribu, o de la mateixa tribu (1 R. 8:1-3; Dj. 8.14,16).

En tenir la posició de cap d'una tribu o de les famílies més grans, l'ancià tenia l'autoritat de príncep. Ordinàriament, només els homes d'edat madura accedien a aquestes funcions.

Altres pobles, com els madianites i moabitas (Nm. 22:4, 7), organitzats en tribus, tenien ancians. Aquest títol designa generalment a alts funcionaris (Gn. 50:7) que: Governaven al poble (Dt. 27:1; Esd. 10:8); representaven a la nació en les transaccions que la concernien (Éx. 3.18; Dj. 11:5-11; 1 S. 8:4); quan s'havia d'honrar a un hoste (Éx. 18.12); celebrar una aliança (2 S. 5:3), o celebrar actes religiosos (Lv. 4.13-15; Jos. 7:6).

Un cos de 70 ancians ajudava a Moisès a governar als israelites (Nm. 11.16-24). Cada ciutat tenia els seus ancians, que eren probablement els caps de les famílies de la localitat, i que exercien l'autoritat civil i religiosa (Dt. 19.12; 21:2; Rt. 4:2-11; 1 S. 11:3; Esd. 10.14).

Els ancians continuaven exercint aquestes funcions a la Judea durant l'ocupació romana (Mt. 15:2; 21.23; 26:3, 47). (Vegin-se SINAGOGA i SANEDRÍN)

(b) Nou Testament:
En el Nou Testament els termes «ancià» i «epíscopos» (que significa supervisor o bisbe) eren intercanviables (cp. Hch. 20.17, 28; Tit. 1:5, 7), però no eren totalment sinònims.

El terme de «ancià» (prevere) denota la dignitat de la seva funció, en tant que «episcope» denota aquells deures que exercia. La distinció que estableix dues categories de ministeri (la d'ancià i la de bisbe) data del segle II.

L'any 44 d. C. trobem ja ancians a l'església a Jerusalem (Hch. 11.30). Durant el seu primer viatge missioner, Pablo va nomenar ancians en cada església (Hch. 14.23).

De fet, els ancians a les esglésies de la gentilitat, fins allí on ens ho mostra el NT, van ser sempre nomenats per la irreemplaçable autoritat apostòlica, ja exercida personalment, o ben delegada expressament en unes persones determinades (cp. 1 Tu. 3:1-15; Tit. 1:5).

Les instruccions per al seu establiment oficial ens vénen donades en epístoles dirigides a col·laboradors apostòlics, en les anomenades Epístoles Pastorals.

També complien les seves funcions en les comunitats de cristians d'origen jueu (Stg. 5.14; 1 P. 5:1). És evident que la dignitat d'ancià a l'església cristiana es corresponia amb la d'ancià entre els jueus.

Tots dos càrrecs estaven revestits de la mateixa autoritat. Els ancians estaven associats amb els apòstols en el govern de l'Església (Hch. 15:2, 4, 6, 22, 23; 16:4; cp. Hch. 21.18). Eren els bisbes o supervisors de les esglésies locals (Hch. 20.17, 28; Tit. 1:5), i la seva funció era ocupar-se de l'estat espiritual de la congregació, exercint la disciplina, ensenyant (1 Tu. 3:5; 5.17; Tit. 1:9; Stg. 5.14; 1 P. 5:1-4; cp. He. 13.17). Hi havia a l'església local diversos bisbes o supervisors (Fil. 1:1), anomenats també ancians (Hch. 11.30).

No es fa cap al·lusió a una distinció de funcions entre ells. Dins de l'església cristiana dels temps apostòlics, com en la sinagoga, la predicació no era una funció essencial dels ancians; no els estava reservada d'una manera exclusiva.

Com a pastors del ramat, els ancians havien d'instruir bé i ser aptes per a ensenyar (1 Tu. 3:2; Tit. 1:9). Però tota persona que posseís el do de profecia o d'ensenyament tenia dret a donar exhortacions (1 Co. 12.28-30; 14.24, 31).

En relació amb això és important assenyalar la distinció entre «do» i «càrrec». El primer prové directament del Senyor; el segon, per l'exercici de l'autoritat humana.

El do no precisava per això d'autoritat humana per a ser exercitat, i s'exercia en subjecció immediata al capdavant. L'autoritat dels ancians, com a càrrecs, derivava del seu establiment oficial pels apòstols, i tenia la seva esfera en el si de l'assemblea local indivisa. Res es diu en les Escriptures sobre una successió.

(c) Els ancians en el cel:
Els vint-i-quatre ancians vists per Juan en el cel són esmentats sovint en Apocalipsi. Són vists al voltant del tron, asseguts en trons, vestits de blanc i amb corones d'or, adorant a Déu (Ap. 4:4, 10).

En l'AT, quan tot estava en ordre hi havia vint-i-quatre grups sacerdotals, tenint cadascun d'aquests grups a un ancià com a cap o cap (1 Cr. 24:7-18); pot ser que el número vint-i-quatre per als ancians en Apocalipsis sigui una al·lusió a aquestes vint-i-quatre sorts de sacerdoci.

Els ancians en el cel tenen arpes d'or plenes de perfum «que són les oracions dels sants», evidenciant que actuen com a sacerdots (Ap. 5:8), celebrant la redempció en un càntic (Ap. 5:9).

Es tracta indubtablement de l'Església vista ja en el cel en el seu caràcter de «real sacerdoci» (cp. 1 P. 2:9). (Vegin-se BISBE i PASTOR)

Un títol de Déu utilitzat per Daniel, al·ludint a La seva eternitat. No pot ser separat de Crist, perquè en Dn.

7 el Senyor rep els dos noms, el d'Ancià de Dies i de Fill de l'home, i no obstant això el Fill de l'home compareix davant l'Ancià de Dies per a rebre el domini, la glòria i el regne (Dn. 7:9, 13, 22). És alhora Déu i home (cp. Ap. 1 i Ap. 5).

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: ANCIÀ