Cessar

Significat de Cessar

( gr. Káisar, «tallat» [del ventre]; lat. Caesar).

Originalment el sobrenom de Gayo Juli Cèsar (100-44 a. C). Quan Juliol
César va adoptar a Gayo Octavio, més tard emperador Augusto, li va conferir el nom
Cèsar. De #aqueix mode va arribar a ser el cognom dels primers emperadors. Més
tard va continuar sent el títol general de tots els emperadors, pràcticament
un sinònim del terme «emperador» (Lc. 23:2; Jn. 19.12,15). El NT esmenta a
els següents: 1. Cèsar August (27 a. C.-14 d. C.). Vegeu Augusto 1. 2.
Tiberi César* (14-37 d. C). 3. Claudio* César (41-54 d. C). A Calígula, que
va regnar del 37 al 41, entre Tiberi i Claudio, no se l'esmenta en el NT. 4.
Neró (54-68 d. C). A Neró, el successor de Claudio, no se l'esmenta per
nom en el NT, però era el «Cèsar» a qui Pablo va apel·lar pel seu cas i a que el seu
tribunal va ser enviat (Hch. 25-28). Sens dubte Pablo compareó davant ell durant els seus
2 empresonaments a Roma (cf 2 Tu. 4.16,17) Vegeu Casa de César.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: CESSAR

CÉSAR segons la Bíblia: Títol que se dóna, des de principis del segle I d. C., al governant suprem i absolut de l'Imperi Romà (prové del sobrenom «César» de la família romana Julia).

Títol que se dóna, des de principis del segle I d. C., al governant suprem i absolut de l'Imperi Romà (prové del sobrenom «César» de la família romana Julia).

Segons Lucas (Lc. 2:1), Jesús neix en temps de Cèsar August (30 a. C. – 14 d. C.); segons Lc. 3.15, comença la vida pública baix César Tiberi (14-37 d. C.). Amb el mandat d'Augusto comença en el món mediterrani un període de pau.

Era costum en l'Antic Orient venerar als reis alguna cosa així com a déus. Totes dues circumstàncies juntes fan comprensible que aviat es comencés a tributar culte a l'emperador, viu encara, baix títols com a salvador, alliberador, redemptor, portador de salvació.

Alguns emperadors van mirar de fomentar deliberadament aquesta «veneració»; però els més van deixar fer als devots. El cristianisme no podia transigir en aquesta qüestió, per més lleial que fos a l'Estat.

En el Nou Testament s'esmenten a més altres emperadors romans: (a) Claudio (41-54) és esmentat en relació amb una fam que havia de sobrevenir (Hch. 11.28) i amb l'expulsió dels jueus de Roma (Hch. 18:2).

Quan els jueus (Hch. 17:7) criden que Pablo i els seus companys obren contra els ordes de César, l'acusació té sentit enterament general (cf. Hch. 25:8); llavors manava Claudio; en Hch. 25:8, Neró.

(b) A Neró (54-68) es refereixen Hch. 25:10 (Pablo està davant del tribunal del Cèsar) i Hch. 25:1 ss (Pablo apel·la al Cèsar; cf. Hch. 25:21; 26:22; 27:24; 28:19). Els sants de la cort imperial que saluden als filipenses (Fil. 4.22) són cristians, lliberts o esclaus del palau de Neró.

Diccionari Enciclopèdic de Bíblia i Teologia: CESSAR